El senyor José Luis Oller-Ariño, economista i antic director de la Borsa de Barcelona, opina que el diagnòstic de la situació socioeconòmica actual que creu que la política està sotmesa a l'economia, que la democràcia està sotmesa als mercats, que la desigualtat creix, que l'estat del benestar s'està desmuntant pel designi dels seus enemics, i que el capitalisme està descontrolat, no és més que una retòrica buida, encara que la defensin fins i tot publicacions suposadament conservadores.
Diu aquest senyor que el que passa no és més que el símptoma i les conseqüències d'un corrent potentíssim: 500 milions de ciutadans asiàtics (de moment, ja que són 3.000 els que fan cua) inunden el planeta de manufactures barates que enfonsen els nostres mercats, els nostres sous, els nostres beneficis, la nostra ocupació i, com a conseqüència, els ingressos dels nostres governs. Com que la política no pot donar més que el que l'economia pot pagar, qualsevol discussió sobre si hi ha d'haver més o menys austeritat és patètica. L'economia no pot pagar més sense créixer, i el creixement és complicat a causa del deute públic i privat i per la competència global.
Per això, continua, la terapèutica de més recerca, més educació, més sanitat, més justícia, més igualtat, no és més que un tòpic irreflexiu, ja que tot això no ho podrem pagar. Hem de reinventar com educar, curar, jutjar, investigar, etc., gastant 50.000 milions menys a l'any. Mentre ho intentem, una quantitat cada vegada més important d'asiàtics molt treballadors anirà igualant la distribució mundial de la renda, reduint la nostra i augmentant la seva.
Un diagnòstic que té el mèrit de ser senzill i clar.
El premi Nobel d'economia 1996 James Mirrlees ho explica d'una altre manera: el gran fenomen econòmic és que mentre la desigualtat entre països pobres i rics disminueix, dins de cada pais, en canvi, augmenta. I és perquè els països rics inverteixen cada vegada més als països pobres per aprofitar els seus sous baixos, i així donen accés als països emergents a les seves mateixes tecnologies productives. Però aquests capitals que la gent rica dels països rics inverteixen als països pobres els detreuen de les economies dels seus propis països, amb el resultat que els sous dels països rics baixen.
Per això, a Occident, els que per guanyar-se la vida només tenen la seva força de treball i el seu talent veuen com baixen els seus ingressos, mentre que, en canvi, els poquíssims que tenen capital per invertir-lo als països emergents guanyen cada vegada més. Aquesta és la raó per la que els països pobres ho són cada cop menys, però dins dels països rics, tant els pobres com els rics ho són cada vegada més, i les classes mitjanes es van empobrint. Aquest procés ens pot portar a tornar a les grans desigualtats de la revolució industrial, amb tota la seva inestabilitat política i social.
Les opinions d'aquests dos senyors eren al diari de diumenge i d'avui mateix.
Es clar que un es pregunta com pot ser que aquí, amb uns tipus d'imposts més o menys com als altres països del nostre entorn, es tingui una recaptació de l'ordre de 10 punts percentuals menys del PIB. Com pot ser que les empreses paguin uns beneficis més petits que els contribuents assalariats? Com pot ser que les SICAV siguin tributant un ú per cent? Com pot ser que les rendes del treball paguin més que les del capital? Com pot ser que tinguem una economia submergida de 5 a 10 punts percentuals superior a la d'altres països europeus? Potser si tot això es corregís podríem educar, curar, jutjar, investigar, etc., sense necessitat d'haver de gastar 50.000 milions menys, cosa que és molt complicada de fer. Però cap governant, ni central, ni regional, ni local, fan ni faran res: tenen massa por dels que de veritat tenen el poder a aquest país.
Hi ha alguna raó per ser optimista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada