Demografia i pensions

Dins de l'ambient pessimista que ens ha deixat la recent crisi econòmica, una de les preocupacions dels espanyols és la sostenibilitat de les pensions públiques. Aquesta sostenibilitat està lligada a la demografia i a l'evolució de l'economia. Aquesta preocupació és del grat dels financers i dels especuladors, que creuen que si pensem que les pensions públiques són insostenibles, tindran l'oportunitat de col·locar entre els seus clients plans de pensions privats, el que els permetria fer-se amb una part cada vegada més gran del pastís de l'estalvi.

Les previsions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) indiquen un estancament de la població espanyola en els propers 30 anys, així com el seu envelliment. D'aquesta previsió es dedueix, de forma gairebé matemàtica, que hi haurà menys persones en edat de treballar i més en edat de jubilació. Com que les cotitzacions dels treballadors són les que paguen les pensions dels jubilats, el sistema de pensions col·lapsarà de manera irremeiable. Ja actualment la despesa anual en pensions és més grossa que les entrades anuals de les cotitzacions.

Les previsions de l'INE es basen en les xifres dels últims anys: l'índex de fecunditat, que l'any 2017 va ser de 1,36 fills per dona, es mantindrà baix en l'any 2050, amb 1,40, mentre que el mínim necessari per a una taxa de reposició de la població és de 2,1 fills per dona. D'altra banda, l'INE preveu una entrada d'immigrants relativament baixa, de l'ordre dels 100.000 nous immigrants per any. Amb aquestes dades, l'INE anticipa una contracció de la població en edat de treballar de 7 milions de persones. Amb aquestes dades, és evident el col·lapse de les pensions públiques.

No és la primera vegada que les anàlisis catastrofistes derivats d'una lectura lineal de les estadístiques demogràfiques prediuen el col·lapse del sistema públic de pensions. No fa tant de temps, als anys 90 del segle passat, també durant una crisi econòmica, es va arribar a posar una data per a aquesta hecatombe. L'error d'aquests malastrucs va ser majúscul, ja que a l'any 2011, el sistema públic de pensions no només no hi havia col·lapsat, sinó que havia generat un superàvit de 67.000 milions d'euros, l'anomenada guardiola de la Seguretat Social.

Per què aquestes previsions catastrofistes van fallar tan estrepitosament? Senzillament, perquè van ser fetes extrapolant les dades de la situació del moment: l'INE no realitza previsions, sinó que fa "projeccions". Les previsions demogràfiques han d'integrar no només la taxa de natalitat del moment, sinó que també, si volen ser fiables, han d'integrar variables econòmiques i socials. Exemple d'això és l'acció dels governs sobre l'índex de natalitat a França, que se situa entre 1,9 i 2,0 des de fa 20 anys, o a Alemanya, que tenia un índex de natalitat de 1,25 fills per dona en els anys 90, i el va augmentar a 1,60 en 2016.

L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), que és l'organisme encarregat d'analitzar la viabilitat de les finances públiques, ha publicat fa pocs mesos un estudi demogràfic que difereix substancialment del de l'INE, titulat "Previsions Demogràfiques: una visió integrada". Es basa en un augment de la natalitat, estimulat per les polítiques públiques (aquest organisme estima que es pot arribar a un índex de fecunditat d'1,8 a 2 fills per dona en l'any 2050) i en un flux net d'immigrants anuals en el període 2018 - 2050 de 250.000, sempre que l'economia espanyola es revitalitzi, ja que la immigració és un fenomen demogràfic clarament condicionat pels factors econòmics, inclosos els de curt termini. Amb l'avantatge que els immigrants solen tenir una taxa de natalitat superior a la de la població autòctona. Això sí, el pes dels immigrants en la població espanyola passaria del 9,8% l'any 2017 al 12% en el 2033 i al 15% el 2050.

Si les previsions de la AIREF es compleixen, la població espanyola no disminuiria ni quedaria estancada, sinó que augmentaria fins a situar-se entre 50 i 60 milions l'any 2050, i la població en edat de treballar es mantindria estable entre 29 i 32 milions. Dins d'aquesta població en edat de treballar, la AIREF preveu un augment de la taxa d'activitat, que a Espanya és actualment del 64,7%, mentre que a la zona euro és del 71%. La combinació d'una estabilitat en la població en edat de treballar i un augment de la taxa d'activitat permetrà un augment del nombre de cotitzants, contràriament al que es dedueix de les previsions de l'INE.

Amb aquestes previsions de la AIREF, el dèficit de la Seguretat Social es podria mantenir en límits tolerables, pel que caldria restar dramatisme a la situació actual. Certament, continuarà la pressió de la despesa en pensions (jubilats amb una paga major i més anys d'esperança de vida, que requeriran més recursos del sistema sanitari públic), que es compensaria amb un augment de la població activa, que generarà més cotitzacions. La reforma del sistema continuarà sent necessària, però la seva viabilitat no estaria en qüestió.

No serà fàcil aconseguir-ho, però no és impossible: per això cal estimular l'economia productiva en detriment de l'especulativa, augmentar l'índex de fecunditat i permetre un augment de la immigració. En aquest sentit, els partits polítics que s'oposen a l'entrada d'immigrants, i als quals se'ls omple la boca dient que defensen als espanyols, en realitat són els enterradors del seu futur.