Apagada total

D’aquesta manera es titula l’article que publica avui en Miquel Roca a La Vanguardia. Pel meu gust, un molt bon article. Ens explica el perquè els presidents d’Endesa i de Redesa se’n varen sortir tant bé quan van comparèixer al Parlament. I l’explicació que dona és molt senzilla: en el sector privat s’escull, normalment, a persones competents capaces de defensar les posicions empresarials de les que són responsables, amb categoria, qualitat i arguments.

Per això, els polítics es varen trobar més còmodes davant la ministra de Foment. Amb ella, una altra política, no era necessari discutir amb arguments sòlids. Era suficient utilitzar simplificacions i desqualificacions, no era necessari concretar ni argumentar seriosament. Quan la senyora ministra va afirmar al congrés que el seu departament mai havia invertit tant a Catalunya, ni un sol diputat li va recordar que era la ministra de Foment que menys inversió ha dedicat a Catalunya. De la part dels polítics, cap argument. Això sí, un tal Joan Puig, d’ERC, va qualificar la seva darrera visita a Barcelona de passeig d’un senyoret andalús. Patètic.

Si el sector privat escull, normalment, a persones competents, per què els polítics que escollim són, la immensa majoria, incompetents? La resposta, al meu parer, és clara: quan escollim els parlamentaris, escollim unes llistes tancades, i els que composen aquestes llistes són, naturalment, els xais que són fidels a l’aparell del partit corresponent. Els polítics brillants, que normalment tenen idees pròpies, són exclosos de les llistes.

Entenc perfectament que, al començar el camí democràtic, ara fa trenta anys, s’escollís aquestes llistes tancades: s’havia de construir uns partits forts, s’havia d’evitar que es consolidés una multitud de partits, que haurien fet el país difícilment governable. A la llarga, però, aquesta disposició ens ha portat a tenir una majoria de parlamentaris d’un nivell molt poc brillant, que ni saben argumentar ni saben construir.

I això explica, en part, l’abstenció. Ja que el poble no és tonto, i veu perfectament que els seus representants són mediocres.

Es per això que la llei electoral hauria de ser canviada. Hi hauria d’haver circumscripcions més petites que la província, i s’hauria d’elegir un diputat per cada circumscripció. Així els electors coneixeríem el nostre diputat, que s’hauria de guanyar els nostres vots. I procuraríem escollir els més brillant dels candidats que es presentessin, ja que seria el nostre diputat, al que demanaríem comptes de la seva actuació. Desapareixerien els diputats-xai, el sol mèrit dels quals és la seva fidelitat a l’aparell del seu partit.

Probablement un Parlament escollit d’aquesta manera hauria estat més exigent amb els presidents d’Endesa i de Redesa, ja que els parlamentaris serien més competents. La compareixença d’aquests presidents hauria estat més profitosa pel ciutadà. La impressió que els polítics ens varen fer hauria estat menys penosa. El Parlament i les Corts serien més eficaços. Tot això contribuiria a que hi hagués menys abstenció, a que la democràcia fos més viva.

Però com això ho haurien d’aprovar els diputats-xai, podem esperar asseguts.