dilluns, d’abril 26, 2010

La crisi de l’estatut

Dir abans de tot que aquesta crisi no és la que més importa, en aquest moment, al personal. La preocupació de portar a casa el necessari perquè la família pugui arribar a fi de més és, ara per ara, la preocupació més important de la majoria. Però això no vol dir que la crisi de l’estatut no tingui, també, la seva importància.

Ben mirat, l’estatut que ara s’està discutint al tribunal constitucional no és un bon estatut: massa llarg, massa reglamentari, massa detallat en algunes qüestions, ridícul en alguns punts (com, per exemple, el circumloqui del preàmbul per dir, amb la boca tancada, que Catalunya és una nació). Vist com l’estatut es va desenvolupar, aquesta poca qualitat del text era previsible:

- un il•luminat Pasqual Maragall va engegar la maquinària, esperonat per les declaracions del senyor Rdz. Zapatero. Declaracions que en Pasqual es va creure, demostrant que, com a polític, va tenir una visió de la jugada més aviat poc encertada.

- un espectacle llastimós durant tot el part, una olla de cols on cadascú semblava voler que tothom s’assabentés que “jo vaig més lluny que ningú”.

- un escapçament important a Madrid del text que va sortir del parlament català, amb una negociació final que a mi, personalment, em sembla vergonyosa, i no diré més.

Que aquesta redacció actual de l’estatut no deu ser gaire bona ho demostra el fet que ERC no el votés, i que el coautor del que diu l'estatut sobre el finançament ja pensi en exigir-ne un altre, com pot ser el concert econòmic.

El tribunal constitucional, caducat o sense caducar, ho té molt senzill. Sigui quina sigui la seva composició, la sentència que dicti serà la d’escapçar encara més el text, per arribar, en aspectes essencials com és el de la llengua, a retallar el que s’havia aconseguit amb l’anterior estatut.

I tot això, per què? Per una raó fonamental: Catalunya ja no fa por a ningú. Per tant, se li ha perdut el respecte. La posició actual dels partits, de demanar la renovació del tribunal constitucional, és contestada amb menyspreu, tant pels uns com pels altres. Molts pensen que ha arribat el moment de tornar a posar els catalans (i, de passada, totes les autonomies) al seu lloc.

Si volem que se’ns respecti, hem de fer por. Quan es va organitzar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt, Espanya va començar a tenir por. Quan s’ha vist que ningú anava a votar, aquestes consultes s’han convertit en una riota més dels centrípetes carpetovetònics. Aquestes consultes només han servit perquè ens perdin, encara més, el respecte.

Solució? Només en veig una. Que els partits nacionalistes diguin que no accepten cap resolució del tribunal constitucional, caducat o renovat. Que ERC surti del govern i amb aquesta sortida provoqui eleccions anticipades. Que el nou govern sigui de coalició entre CiU i ERC, i que continuï desplegant l’estatut, digui el que digui el diantre de tribunal. I que anunciï clarament que ho farà. I que ens enviïn l’exèrcit, si gosen.

Però aquesta solució és impossible: ERC odia CiU, i posarà aquest odi per sobre de tot. I CiU no té prous torrons per enfrontar-se a l’estat.

De manera que ens pixaran a sobre i direm que plou. I seguirem fent editorials conjuntes sobre la nostra dignitat com a poble. I, com sempre, direm que tota la culpa la té el PP.

4 comentaris:

ramir ha dit...

Li asseguro que després d´haver assistit a mítings, congressos, i reunions de tota mena com a militant d'ERC no hi he percebut cap mena "d'odi" cap a CiU. Són els nostres adversaris polítics com ho són totes les altres formacions polítiques. Una altra qüestió és que potser vostè desitjaria que ERC actués com una sucursal de CiU.
Actuant així ja sabem quines són les conseqüencies i com vostè sap "gat escaldat de l'aigua tèbia fuig".

Anònim ha dit...

Perdoni però amb tots els respectes: quan ha defensat CiU els interessos de Catalunya? Només ha defensat els interessos de Catalunya quan tocaven la butxava a determinats sectors socio-econòmics o quan hi havia pastís a repartir. Amb això no vull dir que, p.e. els socialistes siguin millors, tot al contrari; ni que ERC sigui la solució, ja que actualment van completament perduts. L'únic que dic és que, per començar, ni els propis ciutadans de Catalunya es creuen a tota la colla de polítics que diuen que els defensen i que vetllen pels seus interessos. Si per una cosa m'agradaria que Catalunya aconseguís la independència és per que tota aquesta colla de ... (poseu l'adjectiu que més us convingui) no tindrien cap excusa per dir que els problemes vénen de Madrid.

ssr ha dit...

Ramir: no sent de cap partit, només puc expressar el que crec entendre de les actuacions, declaracions, etc, de cada formació política. El que dedueixo d'aquestes actuacions i declaracions és que entre ERC i CiU hi ha més que rivalitat. El crec a vosté quan diu que no hi ha odi, però moltes vegades semblen fer el possible perquè els que estem fora ho veiem així. Personalment, si es fes un govern de coalició catalanista (que penso que seria l'únic que faria que els centralistes ens tinguessin una mica de respecte) crec que ERC no hauria de ser cap sucursal, sinó que s'hauria de pactar un programa de govern al que uns i altres fossin fidels. Però, com he dit abans, un govern així em sembla una utopia.

A l'anònim: dir que CiU no ha fet res per Catalunya em sembla molt exagerat. No tot el que ha fet CiU quan ha estat governant és blanc, però tampoc tot és negre. Al meu parer, el balanç dels governs del president Pujol és positiu per Catalunya; diria que molt positiu. Probablement menys al final que al principi, però això ho atribueixo a la durada massa llarga d'un govern sense alternància.

Miquel ha dit...

Comparteixo totalment aquesta descripció de l'oasi; ara bé, és desolador enfrontar-se amb la realitat.