Cada dia que passa les coses es precipiten més de pressa. Parlo d’economia. Parlo de l’euro i dels que el fem servir, en el nostre cas, per obra i gràcia del senyor Aznar López.
Tenim davant nostre dues possibilitats: o signem el nou tractat europeu, del que ningú coneix la lletra petita, que és la important, o sortim de l’euro. Hi ha una tercera possibilitat, que l’euro desaparegui.
Els del partit guanyador a les darreres eleccions, per unanimitat, volen que Espanya sigui un dels membres de l’Europa que surti del nou tractat. Ho volen per orgull, ja que pensen i diuen que Espanya és una gran nació. El mateix pensava el senyor Aznar López i ja veiem on ens ha portat aquest pensament. Dir d’entrada que signarem el nou tractat sense conèixer-lo és una irresponsabilitat, ja que ens impedeix portar-hi qualsevol modificació. Siguem lúcids, amb el nou tractat haurem de pagar uns impostos molt més importants que els que paguem ara, de manera que tindrem austeritat per molts anys. I no diguem que, abans d’apujar els impostos s’hauria de lluitar contra el frau fiscal: aquesta és una lluita molt llarga, aquest país té el frau fiscal molt arrelat, i hem de tenir resultats ara mateix.
L’altre alternativa és sortir de l’euro. Seria catastròfic pels nostres estalvis, ja que es preveu que es devaluïn al menys un 40 %. I això si en sortim ordenadament, que si no, encara serà pitjor. Passaríem uns anys molt dolents, però potser ens en sortiríem menys malament.
La zona euro té unes economies massa diferents per tenir una moneda comuna. Per molt que els representants espanyols a la propera cimera (i a les que vindran) s’escarrassin a dir que Espanya és un país complidor, tothom sap que no ho som ni ho podem ser. Al menys per ara, i durant molts anys.
Es clar que sempre podem esperar un miracle, com el que esperava el conseller Baltasar de la Moreneta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada