Viatges a l’estranger

Ara que el president Mas viatjarà als Estats Units, aneu a saber per quina raó, pot ser útil i divertit rellegir el capítol que en Muñoz Molina dedica a un viatge de president de la Generalitat de València a Nova York. Diu així:

Recordo una visita oficial del president de la Comunitat Valenciana a Nova York. Venia a promocionar la Ciutat de les Arts i de les Ciències, però venia tant d’un dia per l’altre que l’únic lloc on quedava un forat per presentar-la era l’Institut Cervantes. La Ciutat de les Arts i de les Ciències es va presentar amb pompa a Nova York en un auditori de cent quaranta places ocupades gairebé totes pel propi seguici del president de la Generalitat. Aquell matí vaig rebre una trucada del cap de protocol: m’informava, no sense reverència, de l’hora aproximada a la que arribaria el president, perquè jo estigués a la porta per rebre’l quan sortís del cotxe oficial. Ni el president del govern s’havia fet anunciar amb tanta pompa.

Els passadissos estrets i el petit jardí del Cervantes es van trobar de cop inundats per una gernació d’alts càrrecs valencians que sortien tots al mateix temps d’una renglera de cotxes oficials i que duien vestits idèntics blau marí, es cordaven amb un gest el botó del mig de l’americana i enraonaven pels mòbils. Fotògrafs de diaris valencians i càmeres de la televisió valenciana rodejaven el president que, d’acord amb les instruccions del cap de protocol, el vaig saludar a la vorera del carrer 49 Est.

Segons el pla de visita meticulosament acordat amb el cap de protocol, i rebut per fax amb antelació, la primera fase de la visita seria un recorregut per les dependències del centre. Però el seguici era tan nombrós que a cada passadís, escala, ascensor o vestíbul es produïa un embús d’alts càrrecs, assessors, fotògrafs i càmeres de televisió. El president de València assistia a les meves explicacions distret i benèvol, llençant ràpides mirades al seu voltant, alt, bronzejat, eixut, presidencial, mirant el rellotge, fent gestos al seu cap de protocol i als seus ajudants, contenint la impaciència cada vegada que una nova porta o un passadís aturaven la nostra marxa, ja que havia de cedir preferències i assegurar-se que ningú important quedés enrere, o que els fotògrafs i les càmeres no estiguessin lluny.

No vaig trigar a comprendre el rumor de nerviosisme que ho envaïa tot: estava previst que en Plácido participés a la presentació, però en Plàcido no apareixia, i sense en Plácido no es podia començar. A en Plácido ningú d’aquella comitiva es rebaixava a dir-li Plácido Domingo.

Havíem entrat a la biblioteca  jo li explicava al president el que m’agradava explicar a tothom, que estava feta en gran part per fons de biblioteques particulars de l’exili republicà espanyol. Va començar a sonar un mòbil i era el del president. Va contestar de seguida, deixant-me amb la paraula a la boca. Per un moment el silenci del seguici va revelar l’esperança comuna de que la trucada fos d’en Plácido. En tot cas devia seru una trucada important, ja que el president es va posar a parlar i va estar parlant molt de temps, mentre els assessors, els alts càrrecs, els càmeres, jo mateix, esperàvem apilotats al costat seu, a l’espai estret de la biblioteca, començant al cap d’una estona a mirar els lloms dels llibres, mirant també furtivament els nostres rellotges i telèfons mòbils.

L’inconvenient d’haver d’esperar al públic quedava corregit pel fet que quan comencés la projecció sobre la Ciutat de les Arts i de les Ciències emanada de la ment creativa de l’arquitecte Calatrava -” en Santiago s’ha disculpat, no és a Nova York”- el públic seriem nosaltres mateixos. De qualsevol manera s’estava fent molt tard i quan el president va acabar per fi la seva conversa telefònica es va haver de començar.

Feia uns minuts que veiem les cèlebres formes blanques i corbes i un ajudant va entrar a la sala i es va acostar al president dient-li alguna cosa a l’orella. Es va interrompre la projecció, es van encendre els llums. En Plàcido Domingo, corpulent i jovial, va fer l’entrada al petit auditori. Davant de les càmeres de televisió i dels fotògrafs el president i ell es varen fondre en una gran abraçada, mentre el seguici valencià aplaudia dempeus.

Quan vaig llegir aquest capítol del llibre “Tot el que era sòlid” em vaig fer un tip de riure (em recordava en Pla), i a cada viatge que algun president fa a l’estranger me l’imagino més o menys així. Segurament que el viatge del president Mas als Estats Units no serà pas massa diferent.

Nota: Antonio Muñoz Molina va ser director del Institut Cervantes de Nova York del 2004 al 2006, de manera que el president en qüestió devia ser el senyor Camps.