I si Podem tingués raó?

Segons el president del govern, la crisi ja és història a Espanya, encara que les seves conseqüències segueixin aquí. Té raó el senyor president pel que fa a les dades macroeconòmiques, però la recuperació és fràgil, no està arribant a la població i està basada en uns interessos baixos, un petroli amb un preu que ha caigut gairebé un 50% en els últims mesos i un euro que ha perdut un 8% respecte del dòlar. Esperem que aquestes circumstàncies durin, però no hi ha res menys segur.

Actualment Europa s’està fragmentant i és possible que es trenqui en un futur no molt llunyà. Això és degut a quatre crisis: la crisi bancària, la crisi del deute públic, la crisi de la manca d'inversió i la crisi social. Les dues primeres estan enllaçades, ja que les entitats financeres tenen molt deute públic als seus balanços, de manera que una reestructuració del deute públic els faria entrar en pèrdues, mentre que els governs s'han de fer càrrec de les pèrdues de les entitats financeres en dificultats, el que augmenta el deute públic.

Comencem per parlar del deute públic. L'espanyol era de 737.000 milions el 2011 i és actualment de 1.020.000 milions, un creixement sense precedents durant aquests tres anys de govern del PP. De fet aquest deute no es podrà pagar mai. I el mateix podem dir dels deutes grec, italià i els dels altres països més endeutats de l'eurozona, on els estats no controlen la seva moneda.

No obstant això, governs i banquers fan com si el deute públic fos sostenible, basant-se en que la prima de risc ha disminuït, el que, segons ells, indica la confiança que els mercats tenen en el deute públic. Però aquesta disminució de la prima de risc no és sòlida, ja que no és deguda a la qualitat del deute sinó a la creació del Programa de Transaccions Monetàries (OMT) que el Banc Central Europeu (BCE) va crear en l'estiu de 2012, i que va ser concebut com una compra il·limitada de deute per part del BCE per venir en ajuda dels bons de deute públic dels dos països amb més problemes, Itàlia i Espanya. Però fins al moment no s'ha comprat un sol bo i és probable que no es compri mai, donades les condicions que s'imposen als països  dels que es compri el deute, el que fa que quan canviïn les circumstàncies els inversors en bons s’envalentonarán i és fàcil que la prima de risc torni a augmentar.

Podem a Espanya i Syriza a Grècia, amb la seva proposta de reestructurar el deute públic, no accepten la ficció que impera en aquests moments a la zona euro. Diuen la veritat respecte a la insostenibilitat dels deutes perifèrics. I dir la veritat en aquests moments hauria de suposar un gran pas endavant perquè per fi es decideixi dissenyar una política més realista a Europa.

Un altre tema és el de la crisi social, que amenaça amb carregar-se tota la construcció europea. En alguns estats membres com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya no es satisfan les necessitats bàsiques de la població. Europa s'hauria d'embarcar immediatament en un programa social que garantís l'accés a l'alimentació i a les necessitats d'energia bàsiques per a tots els europeus, a través d'un programa europeu de cupons per aliments, seguint el model del seu equivalent en els Estats Units, i també amb un programa europeu d'energia bàsica mínima. Hi ha un evident sentit moral per atendre aquestes necessitats, però a més així es pot evitar l'amenaça d'extremisme, racisme i xenofòbia que està creixent ara mateix a tot Europa.

Els economistes Yanis Varoufakis, Stuart Holland i James K. Galbraith en la seva proposta "Una modesta proposició per resoldre la crisi de l'eurozona" expliquen com es pot tractar, des del punt de vista econòmic i financer, la resolució de les quatre crisis esmentades. No entrarem en detalls, ja que seria molt extens fer-ho, però el que sí que queda clar és que fer front a aquestes crisis és factible econòmicament a Europa, i sense haver de renegociar els tractats en vigor.

Encara que a l'últim any, el BCE ha aconseguit estabilitzar els mercats de deute, les economies del centre i de la perifèria d'Europa s'estan distanciant. Com a conseqüència, els costos humans creixen i la desintegració de l'eurozona és una amenaça cada vegada més gran. Per resoldre-ho, les propostes de Podem a Espanya i de Syriza a Grècia de reestructurar el deute públic i de crear uns ajuts per a tots els que estiguin en dificultats no semblen una mala idea i són financerament realitzables.

A tot Europa moviments com podem a Espanya o Syriza a Grècia estan cada vegada més en alça. Com diu el Premi Nobel d'Economia Paul Krugman: "Hi ha una raó per la qual aquests partits estan en auge. Això és el que passa quan una elit s'arroga el dret de governar basant-se en els seus suposats coneixements, la seva comprensió del que s'ha de fer, i després demostra que, en realitat, no sap el que fa i és massa inflexible ideològicament per aprendre de seus errors".

Aquestes mateixes elits que no saben el que fan i que són ideològicament inflexibles per aprendre dels seus errors són les que intenten demonitzar aquests moviments com Syriza i Podem. En realitat, no ens enganyem, l'únic que els interessa és conservar els seus privilegis. Encara que escandalitzi a alguns, tenim dret a preguntar-nos: ¿i si Podem tingués raó?