Un enorme iceberg s'està desprenent a l'Antàrtida

Un enorme iceberg sembla a punt de desprendre’s de la barrera de gel (ice shelf, en anglès) Larsen C a la Península Antàrtica. Les observacions per satèl·lit de desembre de 2016 mostren una esquerda creixent a la barrera de gel que suggereix que és probable que un iceberg amb una àrea d’uns 5.000 km² es desprengui aviat.

Una barrera de gel és una extensió flotant de glaceres terrestres que flueixen cap a l'oceà. A causa de que suren sobre l'oceà, la seva fusió no contribueix directament a l'augment del nivell del mar. No obstant això, les barreres de gel actuen com a contraforts que frenen les glaceres que flueixen cap a la costa. Les barreres de gel Larsen A i B, situades més al nord de la Península Antàrtica, van col·lapsar-se als anys 1995 i 2002, respectivament. Això va donar lloc a l'acceleració espectacular de les glaceres que es recolzaven amb elles, el que va tenir com a conseqüència que volums de gel terrestre majors del que és habitual entressin a l'oceà i contribuïssin a la pujada del nivell del mar.

Quan augmenta la temperatura es produeixen dos fenòmens en les barreres de gel i les glaceres que les originen:

·         L'aigua fosa durant l'estiu es cola a través de les esquerdes de les glaceres, arribant a la seva base, el que té com a conseqüència que les glaceres augmenten la seva velocitat.

·         A la barrera de gel es produeixen fissures que s'omplen d'aigua, esquerdant la barrera, que pot arribar a col·lapsar-se.

Quan la barrera de gel que sosté a la glacera es col·lapsa, la glacera perd suport, el que fa que la seva part davantera es deformi i la seva velocitat de descens cap al mar s'acceleri.

En el cas de la barrera de gel Larsen 3, si arriba a desaparèixer, es calcula que les glaceres que es recolzen amb ella, a l'anar desapareixent cap al mar, augmentaran en 10 cm el nivell dels oceans.

Al mateix temps que observem com algunes barreres de gel van desapareixent a l’antàrtic, s'acaba de publicar un article, titulat "Antarctic ice sheet dischargedriven by atmosphere-ocean feedbacks at the Last Glacial Termination". En aquest article s'explica que fa uns 14.700 anys, l'oceà al voltant de l'Antàrtida va experimentar un augment del nivell del mar de diversos metres, i que això podria tornar a passar. En aquell moment, els canvis en la circulació atmosfèric-oceànica van conduir a una estratificació a l'oceà amb una capa freda a la superfície i una capa calenta per sota. Amb aquestes condicions, les barreres de gel (ice shelves) tendeixen a fondre’s més que quan l'oceà circumdant està completament barrejat. Això és exactament el que està passant actualment al voltant de l'Antàrtida.

La raó de l'estratificació actual és que l'escalfament global està causant que, en algunes parts de l'Antàrtida, el gel de les glaceres es fongui, afegint quantitats importants d'aigua dolça i freda a la superfície de l'oceà. A la vegada que la superfície oceànica s'està refredant, l'oceà més profund s'està escalfant. Aquest fenòmen ja ha accelerat el col·lapse d'algunes barreres a la badia d'Amundsen. Sembla que l'escalfament global està replicant unes condicions que, en el passat, van desencadenar canvis significatius a l'estabilitat de la capa de gel antàrtica.

En estudis anteriors, els científics havien trobat evidències de vuit esdeveniments de fusió massiva estudiant els sediments d'aigües profundes al voltant de l'Antàrtida, que van passar durant la transició de l'última edat de gel al període calent actual. La fusió més important va passar fa 14.700 anys. Durant aquest temps l'Antàrtida va contribuir a un augment del nivell del mar d'almenys tres metres en l'espai de pocs segles.

Estudiant amb meticulositat les dades isotòpiques dels testimonis de gel antàrtics, han arribat a la conclusió que les aigües al voltant de l'Antàrtida estaven molt estratificades en el moment dels esdeveniments de fusió esmentats, de manera que les barreres de gel es fonien més ràpidament que a la seva velocitat habitual. La gran pregunta és si les barreres de gel antàrtiques reaccionaran a les condicions oceàniques actuals tan ràpidament com ho van fer fa 14.700 anys.