El numeret que es va muntar ahir davant de la casa del senyor Puigdemont a
Bèlgica per part de la senyora Arrimadas i altres comparses del seu partit hauria
estat divertit si l’hagués fet en Boadella, però el problema és que el va fer
una candidata a diputada al Congrés. Una candidata al Congrés que, fa tres
setmanes, declarava que la seva prioritat era ser presidenta de la Generalitat.
Una política que, davant la greu situació en la que viu Catalunya, ja que
segons ella se l’hi ha d’aplicar l’article 155 de manera total, se’n va a
Madrid. Una líder d’un partit que va ser el més votat a les darreres eleccions
al Parlament, però que no va gosar presentar-se a la investidura ni per
presentar el seu programa de govern, si és que en té cap. Des que va guanyar
les eleccions, la seva activitat política s’ha limitat a treure llaços grocs.
Què hi va fer aquesta senyora a Bèlgica? Una foto, unes paraules als
mitjans de comunicació, deu minuts de show mediàtic. El que deia Cervantes:
Y luego, in continente,
caló el chapeo, requirió la
espada,miró al soslayo, fuese y no hubo nada.
La comèdia d’ahir de la senyora Arrimadas és un exemple clar de la insuportable
levitat del ser. Si en Milan Kundera l’hagués conegut, probablement l’hauria fet
protagonista de la seva novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada