Coses de l’idioma

Durant els mesos que m'estic a Galícia el diari que llegeixo és El Progreso, de Lugo. M’assabento de les festes dels pobles, dels preus del mercat de Lugo i, de tant en tant, hi puc llegir algun article interessant. Com aquest del diumenge passat, firmat per en Rodrigo Cota, sobre el menyspreu que molts espanyols senten per l’idioma gallec. No em puc estar de reproduir-lo en l’idioma original.

Per cert, una miñoca és un cuc de terra, i licorca és el licor cafè, molt popular per terres gallegues.

Fortes coma unha miñoca

O español, ou castelán, que tanto me ten, é o quinto idioma máis falado na Unión Europea. Non é gran cousa. Por enriba están o alemán, o inglés, o francés e o italiano, nesta orde. Así que se Europa segue a coller folgos, Deus non o queira, o español collerá categoría de lingua máis minoritaria do que xa o é. Os máis patriotas dirán que o español sempre será importante porque o falan máis de 500 millóns de persoas. Non se fíen, queridos e queridas. Na lingua materna dos galegos expresámonos 230 millóns e xa ven de que nos serve, cando vostedes en lugar de vir a aprendela veñen a queixarse de que nós a falemos. Saiban que para un alemán, un inglés, un francés ou un luxemburgués, o español é un idioma inútil. Tarde ou cedo impoñeranse en Europa o inglés, a pesares do Brexit, e o alemán, e farano en detrimento de todas as demais linguas, entre elas o español. Dirán os da plataforma "Wir sprechen deutsch", que o lóxico é que todos os europeos falemos na lingua que nos une e non nas que nos separan, como o español ou o polaco. Achtung.

Virán de fóra a queixarse de que en Burgos os sinais de tráfico ou os rótulos dos comercios non estean escritos en alemán e si "nese dialecto que non serve para nada e só entenden os nativos". Sucederá. Será dentro de 15 anos ou dentro de dous séculos, pero acontecerá. Non teñan a menor dúbida. Virán de toda Europa a recoller firmas para que os nenos madrileños poidan aprender soamente o inglés ou o alemán. Diranlles como teñen que pronunciar os nomes das súas cidades, pobos e aldeas. Vostedes cren que o seu idioma é poderoso en Europa porque o é en España, como o galego o é na Galiza, pero trabúcanse. O español fálano en Europa 46 millóns entre unha poboación de 512. Un 9%. Iso é case nada.

Vostedes dirán entón que o español hai que protexelo fronte ás imposicións externas dun imperialismo lingüístico que vén acabar co seu idioma e coa súa cultura. Ninguén lles fará caso fora do Estado español, créanme. E terano ben merecido, por pinflois. A Galiza viñeron ultimamente vostedes a recoller firmas para esixir o dereito a falar español, coma se ese dereito non existise desde o principio dos tempos. Vimos queixas airadas porque Mercadona ou Carrefour poñen carteis en galego ou en valenciano; á Xunta de Galicia reprocháronlle que escriba os seus chíos en galego. En Catalunya, o pasado venres, insultaron a Gemma Nierga, catalá, por falar catalán. O pianista James Rhodes, inglés afincado en Madrid, perdeu seguidores furiosos nas redes sociais porque cando vén a Galiza escribe en galego e cando vai a Catalunya en catalán: "Deixo de seguirche por escribir unha mensaxe nun idioma que non é o común de todos os españois". E dinllo vostedes a un inglés! Van vostedes pasados de licorca barato feito con alcol metílico, ou que?

Pois saiban isto: que falar español en Europa é cada día menos importante. Un idioma pequerrechiño, coma o galego, que máis aló dos Pireneos pinta menos que o euskera. Non se suban á parra; non pensen que o español vai ser máis importante en Berlín por impoñelo en Catalunya ou na Galiza. A pesares de vostedes, todos os habitantes do Estado español respectámolo e falámolo tan ben como vostedes ou mellor. O que lles molesta é que ademais teñamos unha lingua propia e lla ensinemos aos nosos fillos. Din que o español é marxinado en Catalunya, en Euskadi ou na Galiza. Iso, meus reises, é unha soberana falcatruada. Son vostedes os que veñen aos nosos países a marxinarnos o idioma, coma se o seu fose mellor que o noso ou que calquera outro que se fale en algures.

Saiban que cando a súa lingua, a de Cervantes e a de El Prenda sexa marxinada en Europa, contarán coa comprensión de galegos, vascos, navarros, valencianos, baleares ou asturianos, porque sabemos o que é aturar a xente crispada que nos menospreza por manter vivo un idioma e sentirnos orgullosos del. Saiban que teñen vostedes o mesmo dereito a dicir Sangenjo que nós a rirnos de quen o fai. Saiban que o seu idioma, que non pinta nada en Europa, merece para un galego ou un catalán o mesmo respecto que merece o noso, o chinés mandarín ou o taushiro, que por desgraza xa só o fala unha persoa, o peruano Amadeo García, porque outros como vostedes acabaron con el. Saiban que se cadra soben un día a un metro en Londres e poden atoparse con imbéciles que insultan a quen fala español, como fixeron vostedes con Gemma Nierga. Non crean que por impoñelo na Galiza gañan vostedes o respecto dun holandés ou dun alemán. Non sexan parvos. Non sexan ignorantes máis aló das súas posibilidades.

Acabarán un día como eses matóns da escola que se meten co máis débil da clase ata que chegan ao recreo e atopan outras bestas que están catro cursos por riba. Será entón cando se decaten do débiles que son vostedes, fortes coma unha miñoca.

El futur immediat de l'independentisme

Aquest matí entrevistaven a la ràdio la senyora Elisenda Paluzie, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana. La bona senyora, a la pregunta de quins seran els propers passos per anar cap a la república catalana, ha contestat: "hem de fer una diagnosi del que va passar el passat mes d'octubre, de les seves fortaleses i flaqueses, per arribar a una estratègia guanyadora". Ha repetit aquesta frase tres o quatre vegades durant l'entrevista, com si fos un nyigo-nyigo, senyal que es tracta d'una idea que té molt assumida.

Diagnosi, fortaleses i flaqueses, estratègia guanyadora... Quantes vegades, durant la meva vida professional, he sentit aquestes paraules. El resultat sempre ha sigut el mateix: no s'ha fet res. Però no negarem que la frase és contundent. Es veu que prové d'una escola de gestió d'aquestes que cobren molt i no ensenyen gaire. La conclusió que en podem treure és que la senyora Elisenda Paluzie raona com un tecnòcrata de despatx.

El més estrany de tot, però, és que sembla que els dirigents independentistes, deu mesos després dels fets, encara no els han analitzat. Res que sorprengui ningú, vista la inoperància, el desgavell i la improvisació de les decisions preses l'octubre passat. Amb dirigents com aquests, l'independentisme té un futur ben incert.

Emissions de CO2 a l’atmosfera

Segons les dades publicades per BP, les emissions de CO₂ a l'atmosfera de l'any 2017, procedents de les activitats relacionades amb la combustió de carbó, gas i petroli, han estat de 33.444 milions de tones, el que representa un augment del 1,3 % respecte de l'any anterior.

El principal emissor és la Xina, que ha llançat a l'atmosfera 9.233 milions de tones, un 27,6% del total, amb un augment del 1,3% respecte del 2016. El segon emissor són els Estats Units, amb 5.088 milions de tones i una disminució del 0,8% respecte de l'any anterior.

En tones per habitant, els Estats Units han emès 15,6 tones, mentre que la Xina n’ha emès 6,7.

Pel que fa a Espanya, les emissions de 2017 han estat de 302 milions de tones, amb un augment del 6,6% respecte de l'any 2016. Per habitant, les emissions han estat de 6,5 tones.

En resum, les emissions segueixen augmentant. L'amenaça d'un canvi climàtic que faci complicada la vida de la humanitat tal com la coneixem no fa cap efecte sobre les decisions polítiques i econòmiques del món actual.

La síndrome espanyola

Les economies dels països occidentals estan en perill de sucumbir a la "síndrome espanyola", això és, a la síndrome dels rendistes.

Al segle XVI Espanya va rebre enormes fluxos de plata i or de les seves conquestes del Nou Món. Podria haver utilitzat aquesta enorme riquesa per esdevenir la principal potència industrial d'Europa. En canvi, tots aquests diners fluir a través de la seva economia com l'aigua a través d'un colador. L'aristocràcia espanyola dels terratinents va monopolitzar l'entrada de metalls preciosos i els va gastar en articles de luxe, en adquisició de terres, en guerres de conquesta i donant préstecs. La noblesa va esprémer la renda de la població rural i va afogar a impostos a la població urbana d’una manera tan exagerada que va imposar la pobresa general a la població, i no va proporcionar l'educació, la ciència i la tecnologia que començaven a florir als regnes del nord d'Europa, més democràtics i menys afogats per la seva aristocràcia terratinent. El que des de llavors es diu "síndrome espanyola" va esdevenir una lliçó del que s'ha d'evitar. Va inspirar als economistes a definir les diverses formes en què la riquesa rendista (i les polítiques impositives i bèl·liques a les que donava suport) bloquejaven el progrés i conduïen al declivi i la caiguda de les nacions.

Durant els dies de glòria del "segle d'or" d'Espanya (1525-1625), el lideratge del govern espanyol estava totalment dominat per les classes rendistes no productives: l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa. Els líders d'Espanya es van oposar a tots els esforços per reduir costos. Els impostos es van triplicar entre 1556 i 1577. Les despeses van augmentar encara més de pressa. El 1600, l'interès en el deute nacional va arribar al 40% del pressupost. Espanya es va haver de declarar en fallida i mai més es va recuperar. Tot i les enormes entrades d'or i plata, Espanya es va convertir en el país més endeutat d'Europa, amb la seva càrrega impositiva dedicada completament a pagar als rendistes, el que impedia el desenvolupament d'un mercat intern i la creació d'una classe d'artesans i comerciants, que van ser la base del desenvolupament d'altres països europeus.

Avui dia, els polítics neoliberals que governen la major part del món occidental tendeixen a un favoritisme fiscal similar al de l'Espanya del segle XVI: traslladen la càrrega tributària a la feina i als consumidors, retallen la infraestructura pública i la despesa social, i posen als rendistes (avui són els financers) a càrrec dels governs. La principal diferència respecte a l'Espanya del segle XVI és que l'interès del sector financer ha reemplaçat a la renda que es pagava als nobles i terratinents de llavors. La teoria neoliberal posa les seves mires en el creixement de la renda nacional i el PIB, que aparentment pot ser infinit, però que es basa en la creació de deute i en polítiques d'auto-enriquiment de les elits més riques. No es vol parlar dels ingressos dels rendistes com a ingressos no productius. Els financers d'ara són tan paràsits com ho van ser l'exèrcit, la burocràcia, l'església i la noblesa a l'Espanya de fa 500 anys. Tampoc es vol discutir si aquestes polítiques poden portar al declivi i a la caiguda de les nacions.

La principal distinció entre la manera de dominar el món d'avui i el de l'Espanya del segle XVI és que ara la guerra és en gran part financera, no militar. La terra, els recursos naturals, la infraestructura pública i les corporacions industrials s'adquireixen mitjançant el préstec de diners. El cost d'aquesta dominació és tan gran com la guerra militar oberta: els propietaris paguen la seva renda neta com interès als bancs que atorguen crèdit hipotecari perquè adquireixin la propietat, els inversors corporatius també paguen el seu flux d'efectiu com interessos als bonistes que financen les seves adquisicions. Fins i tot els ingressos fiscals estan destinats cada vegada més a pagar als creditors (sovint estrangers, com en l'època medieval), i no per invertir en infraestructures, pagar pensions o gastar per a la recuperació econòmica i el benestar social.

La monopolització actual de l'opulència per part d'una classe rendista que evita els impostos i la regulació pública (ja que compren el control del govern) és el mateix problema que va tenir l'Espanya del segle XVI. Alguns economistes intenten comprendre com les economies modernes s'han anat polaritzant i s'han tornat menys productives. La seva conclusió és que la recerca de rendes absorbeix cada vegada més els ingressos del flux de despesa de l'economia, fent-la improductiva i augmentant el percentatge de pobres. És el que va passar a l'Espanya del "segle d'or" i el que està passant avui en dia a les economies occidentals: l'economia de rendes (financera) ofega l'economia productiva. Ara, tal com va passar a l'Espanya de fa 500 anys, les economies occidentals van cap al precipici.

El vano i l’Espanya dels balcons i les banderes

El Partit Popular va presentar dos candidats a presidir-lo: la senyora del vano i el senyor dels balcons i les banderes. Va guanyar el darrer. La senyora del vano no va triomfar perquè li va faltar arrencar-se per “soleares”.

El senyor que vol representar als espanyols dels balcons i les banderes té un somriure enganxat a la cara, un somriure artificial, de posa assajada una i mil vegades. En això no és gens diferent de l’Albert Rivera, d’en Pedro Sánchez o d’en Pablo Iglesias, gent de discursos sense fons on tot és forma. Té unes quantes idees fixes: quan governi crearà oficialment Tabàrnia, tindrà mà dura amb els independentistes, defensarà la família i tornarà a la llei de l’avortament dels anys 80 i baixarà els impostos. Una mica massa retrògrad, tot això que proposa, per ser un xicot jove.

Quina llàstima que el que diuen que és el partit polític més important d’Espanya (800.000 afiliats, diuen, tot i que només van votar uns 60.000) no hagi pogut presentar algun candidat sòlid. Serà perquè quan hi ha algú que destaca, el fan fora ràpidament perquè no faci ombra als que només saben viure de la política.

Podrà governar algun dia aquest xicot? Vist el que fa el seu homònim de Partit Socialista, agafant avions oficials per anar a concerts, és possible que sí. Recordem que l’Alfonso Guerra va començar el seu declivi quan va fer anar un avió oficial a recollir-lo a l’aeroport de Faro, a l’Algarve portuguès, per estalviar-se els embotellaments que hi havia per tornar a Espanya.

I és que tots són iguals. No tenen no ofici ni benefici, però quan tenen poder, se’n aprofiten, sense donar-se compte de què el personal, cada vegada més cremat, ja no accepta aquests abusos.

I queda l’altre tema del cap de setmana: la retirada de la Marta Pascal. Una desgràcia. Ho deixarem per una altre ocasió.

Els problemes d’una economia “low cost”

Dèiem en una altre entrada que les polítiques dels successius governs espanyols havien dirigit el país cap a una economia amb molts llocs de treball que requerien una qualificació baixa, el que implica que els sous d'aquests llocs de treball siguin també baixos. A la zona euro, és a dir, en el conjunt dels 19 països que tenen l'euro com a moneda oficial, el percentatge d'ocupats amb nivells de formació baixos (fins al primer cicle de secundària o el segon cicle de formació bàsica) és del 20 %, mentre que a Espanya és del 34%.

Intentarem quantificar el que signifiquen els sous baixos per als comptes publiques. Per a això analitzarem el que una persona amb un sou baix rep de l'estat del benestar que paguem amb impostos, és a dir, educació, sanitat i dependència, i com contribueix a finançar-lo. Deixarem per a una altra ocasió el tema de les pensions.

Considerem un treballador que guanya 14.000 euros bruts a l'any (1.000 euros bruts al mes per 14 pagues). Amb aquests ingressos, no paga impost de la renda, i el seu impost principal és l'IVA. L'IVA representa, a Espanya, un 12% de la renda disponible. Quan es jubili, aquest treballador tindrà una pensió d'uns 850 euros al mes, amb 14 pagues, que tampoc tributaran per IRPF, però sí per IVA. Si treballa durant 42 anys i es jubila als 67, cobrarà la seva pensió durant 16 anys (l'esperança de vida mitjana a Espanya és de 83 anys). Al llarg de la seva vida haurà ingressat 780.000 euros, i, per tant, hi haurà pagat uns 95.000 euros d'impostos.

Quant ha estat el cost per a l'estat d'aquest treballador? Anirà a l'escola pública durant 11 anys, entre els 6 i els 16, amb un cost d'uns 60.000 euros (un alumne de primària costa 4.700 euros a l'any, i un de secundària, 6.500). Tindrà problemes de salut, anirà al centre d'atenció primària i l'hospital, tindrà malalties cròniques al fer-se gran, i utilitzarà els serveis d'ajuda a la dependència, i viurà fins als 83 anys. La sanitat publica costa uns 1.500 euros a l'any per persona, de manera que un ciutadà mitjà hi haurà tingut un cost en sanitat d'uns 125.000 euros al llarg de la seva vida. Sumant-al cost de l'educació, aquest treballador mileurista haurà costat a l'estat uns 185.000 euros, el doble dels impostos que haurà pagat.

Si el treballador, en comptes de ser mileurista, cobra el salari mínim, costa el mateix en educació, sanitat i dependència, però, en tenir un sou menor, pagarà menys impostos, uns 60.000 euros al llarg de la seva vida, aproximadament una tercera part del que rep. És a dir, des del punt de vista dels comptes públics, un mileurista és un mal negoci. Una persona que cobri el salari mínim és un negoci encara pitjor.

A partir de quin sou una persona equilibra el que paga en impostos amb el que rep de l'estat en educació, sanitat i dependència? Fent els mateixos càlculs i les mateixes hipòtesis que anteriorment, trobem que aquest equilibri se situa en 18.000 euros bruts anuals aproximadament, gairebé 1.300 euros per 14 pagues, ja que, amb aquest sou, a més de tributar per l'IVA, també es tributa pel IRP. Ingressarà, durant la seva vida, entre sous i pensions, al voltant d'un milió d'euros, dels quals tributarà 120.000 en concepte d'IVA i 60.000 per IRPF.

És a dir, qualsevol ocupació amb un sou inferior a 18.000 euros bruts anuals està generant dèficit en els comptes de l'estat del benestar. Els països del nostre entorn poden compensar el dèficit creat per un 20% de llocs de treball de baixa qualificació, però a Espanya, amb un 35% d'aquests llocs de treball, no és d'estranyar que tinguem un dels majors dèficits dels comptes públics de l'eurozona .

Per disminuir aquest dèficit, els governs de dretes donen com a solució retallar les prestacions i els governs d'esquerres creuen que cal augmentar els impostos. Tant uns com els altres ofereixen solucions equivocades. L'única possibilitat de mantenir el nostre estat del benestar consisteix en que hi hagi molts més llocs de treball que requereixin una qualificació mitjana, com en la majoria dels països del nostre entorn. No és fàcil ni ràpid aconseguir-ho, però cal treballar en aquest sentit.

El turisme és un exemple d'aquesta política equivocada. Donem molta importància al nombre de turistes que arriben al nostre país, ens sentim orgullosos de ser el segon país que rep més turistes del món, i estem convençuts que és bo per a l'economia, ja que el turisme representa més del 10% del nostre producte interior brut i crea molta ocupació. Però el turisme tal com està concebut a Espanya és un turisme barat, que ofereix llocs de treball amb una baixa qualificació i amb sous de misèria. Amb aquests sous, com més turistes vinguin, més gran serà el desequilibri dels comptes públics. I no baixarem l'atur, ja que aquests llocs de treball de baixa qualificació estan ocupats, cada vegada més, per emigrants, menys exigents que els treballadors espanyols.

Feines poc pagades

Espanya és un dels països europeus on els sous són més baixos. Les darreres dades publicades per Eurostat són les corresponents a l’any 2015, i ens diuen que els ingressos nets mitjans d’una família amb dos fills on només treballi una persona van ser de 22.786 euros anuals a Espanya, mentre que la mitjana dels països de la zona euro va ser de 29.934 euros. Els sous espanyols són, doncs, un 24 % inferiors a la mitjana de la zona euro. Si ho comparem amb els pisos del nostre entorn, darrere només tenim Portugal i Grècia.

Això té a veure, lògicament, amb la qualitat de l’ocupació. Als països de la zona euro el percentatge de persones ocupades que tenen una formació molt baixa (nivells 0 a 2) és del 20,0 %, mentre que a Espanya aquest percentatge és del 33,5 % (a Catalunya, el 31,7 %). Si mirem les persones ocupades amb un nivell mitjà de formació (nivells 3 i 4), a Espanya representen només un 24,0 % (a Catalunya, el 28,2 %), davant d’una mitjana del 46,0 % als països de la zona euro.

En canvi, tenim un percentatge d’ocupats amb formació superior (nivells 5 a 8) del 42,5 % (46,2 % a Catalunya), davant un 33,7 % a la mitjana dels països de la zona euro. El problema, però, és que molts treballen en feines inferiors a la seva qualificació.

Això ens diu que a Espanya (i també a Catalunya) hem escollit un tipus d’economia que dona prioritat a treballs que necessiten poca formació dels assalariats, el que vol dir que són feines amb una productivitat reduïda. No ens hem d’estranyar, doncs, que els sous siguin dels més baixos d’Europa.

Se va el caimán, se va el caimán…

La primera cosa que em va venir al cap quan el Partit Popular va perdre la moció de censura i va ser desallotjat del poder va ser la cançó “se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla...”. I no perquè pensi que el senyor Rajoy sigui un caiman, sinó perquè això és el que cantàvem fa molts anys quan se n’anava algú del que n’estàvem fins els nassos.

Se’n va dient-nos que deixa una Espanya millor que la que va trobar. Sembla que n’està convençut. En efecte, el PIB augmenta, però potser menys per l’acció del govern que per la baixada dels preus del petroli i del tipus d’interès, tal com diu el Banc d’Espanya. Deixa un problema territorial molt important, que potser no existiria si no hagués fet el que va fer amb l’estatut aprovat pel Congrés i ratificat pel poble català. El seu balanç, doncs, probablement no sigui tan positiu com creu el senyor Rajoy.

No sé què passarà amb el nou govern. Des del punt de vista econòmic, suposo, seguirà fent el que li manin des de Brussel·les, però difícilment evitarà la propera crisi. Des del punt de vista social i mediambiental potser podrà avançar una mica, encara que ho tindrà complicat. Des del punt de vista territorial, possiblement hi hagi una disminució de la tensió, potser hi haurà un inici de diàleg, però serà lent i es necessitarà molta paciència i habilitat. Paciència i habilitat que, mirant les primeres reaccions dels tuitaires Puigdemont i Rufián, sembla que no existeixen pas massa del costat dels que diuen que volen la independència, el que no vol dir que existeixin del costat del nou govern.

De tot això en seguirem parlant.

El problema del preu del petroli

El preu del petroli Brent (el petroli del Mar del Nord, que és una referència del preu del petroli que s’importa a Espanya) ha anat augmentant aquests darrers mesos, fins a situar-se entre els 75 i els 80 $ per barril, després d’uns anys relativament barat.

Les importacions espanyoles dels dos darrers anys han augmentat notablement, degut a la recuperació econòmica del país, encara que també és versemblant que la recuperació de l’economia sigui deguda a aquest abaratiment del preu del petroli.

Quan els preus del petroli eren més elevats, els anys 2011, 2012 i 2013, on es situaven entre els 109 i els 111 $/barril, les importacions de petroli cru representaven entre 45 i 50.000 milions de dòlars. L’any passat, amb un preu de 54 $/barril, malgrat unes importacions més importants, només van representar uns 27.000 milions de dòlars. Si continuem amb les mateixes importacions que els darrers tres anys, uns 65 milions de tones, amb els preus actuals, la factura serà d’uns 38.000 milions de dòlars, 10.000 milions més. Ningú sap si l’economia espanyola podrà pagar aquesta factura. Si no fos així, vindrà una nova recessió.

La “bèstia” d’en Quim Torra

El president Torra i jo tenim alguna cosa en comú: tots dos vam llegir, de petits, el llibre De quan les bèsties parlaven, d’en Folch i Torres. El concepte de bèstia d’aquest llibre no és pejoratiu, ans al contrari, les bèsties que hi surten tenen un caràcter humà molt raonable. Per això, quan l’amic Torra, que comença el seu famós article La llengua i les bèsties citant el llibre d’en Folch i Torras, parla d’aquest tipus de bèsties.

Però la cosa canvia al segon paràgraf de l’article. Aquí, les bèsties folchitorrèsiques es converteixen en carronyaires, escurçons, hienes (com si els carronyaires, els escurçons o les hienes no tinguessin el seu lloc dins del biosistema en el que vivim; aquest és el primer error d’en Torra)

Aplica el qualificatiu de bèstia a un senyor que es va queixar en un diari suís perquè la companya aèria Swiss fes servir el català, i no el castellà, per informar els passatgers de l’aterratge de l’aparell. Aquí, en Torra es va esplaiar: “La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles”.

Ens podem preguntar si això és racisme. A mi no m’ho sembla, ja que no qualifica de bèstia un senyor per la seva raça o pel seu lloc de naixement, sinó per una acció que va fer (queixar-se en un diari que es fes servir el català, i no el castellà, en una companyia aèria). En canvi, Torra es va excedir, i molt, en els seus adjectius qualificatius sobre aquesta persona. Com va dir el filòsof Emile Cioran al seu Breviari de Podridura, "la diferència entre la intel·ligència i l'estupidesa resideix en el maneig de l'adjectiu”. De manera que, d’aquest article d’en Torra, no en podem concloure que és un racista, sinó més aviat un estúpid.

Fa un parell de dies, el diari El Mundo publicava un reportatge sobre qui és aquesta bèstia descrita per en Torra: "Yo soy la 'bestia' española del racista Quim Torra" (...y soy un vasco de Durango que emigró a Suiza). Es tracta d’un basc que va ser guàrdia civil, que va emigrar a Suissa, on és empresari, que té (o tenia) una casa a Pineda, on venia sovint. Quan va escriure aquesta carta al diari suís, era militant de UPD. Explica que, després de l’article del senyor Torra, li van entrar a la seva casa de Pineda, però que no li van robar res, pel que considera que va ser un acte de venjança política.

Es interessant llegir el reportatge de El Mundo. El protagonista de la història té una lògica que hem d’intentar comprendre. Però també fa com en Torra, abusa dels adjectius (acusa Torra de racista i nazi), el que fa que arribem a la mateixa conclusió a la que hem arribat abans: és més estúpid que intel·ligent.  

Malgrat 1918 - Comunió Solemne i comptes municipals

La Vanguardia del 23 de maig del 1918 publicava una notícia sobre Malgrat, on es feia referència a la celebració de la Comunió Solemne i a la publicació d’un full amb els comptes de l’ajuntament.

Galliner esvalotat

El galliner està esvalotat. El galliner polític, és clar. Tant a Catalunya com a Espanya com a Europa, la situació és confusa, gairebé caòtica. Ningú sap què passarà.

A Europa, amb la situació política italiana i amb l’avanç dels populismes, gràcies a una classe mitjana desorientada, que veu com va baixant el seu nivell de vida, s’està caminant cap a una desintegració del sistema.

A Espanya es viu un final, no de legislatura, sinó de règim. Els successius governs han anat desacreditant el sistema regit per la constitució del 1978 amb la seva corrupció, i ningú no acaba de presentar una política creïble per una reforma, per una posada al dia (un aggiornamento, que diuen els italians) de les institucions. El partit que s’autotitula com a reformista, el d’Albert Rivera, ha demostrat com seria la reforma que proposa: “Rojo y amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón”. Pura comèdia. Els socialistes, amb un dirigent que un dia proposa un estat plurinacional, que l’endemà recolza que hi hagi independentistes a la presó, que més tard titlla de racista al nou president de la Generalitat i que després proposa canviar la definició de rebel·lió al Codi Penal, demostra que no sap on va (el que, afegirem, no és cap novetat).

A Catalunya anem de mal en pitjor. Si el president Mas va demostrar ser un mal polític quan va convocar eleccions per assolir una majoria absoluta, i resulta que va perdre uns quants escons, el president Puigdemont va fer el ridícul, si el que diuen les cròniques és cert, quan tenia decidit convocar eleccions i es va tornar enrere degut a quatre tuits mal redactats, i ara tenim el president Torra que fa tot el possible per no haver de governar, probablement perquè sap que no ho farà bé. Tant Puigdemont com Torra són tuitaires empedreïts, el que, penso jo, equival a no tenir la capacitat d’entendre realitats complexes que no càpiguen en 140 caràcters, el que potser vol dir que tenen un caparró molt senzill.

Un temps s’està acabant, tant a Europa com a Espanya i com a Catalunya. El moment és complicat, i tenim uns polítics mediocres, per no dir dolents. Pel que fa al problema entre Catalunya i Espanya, s’ha d’enfrontar la realitat, s’ha de parlamentar amb l’enemic (el govern central, pels independentistes, i els independentistes, pel govern central) per sortir de l’embolic. A Catalunya, però, abans s’ha de tenir un mínim comú denominador entre els independentistes de l’interior i els de l’exili. Probablement això és el més complicat de tot.

Un president provisional

Catalunya ja té president. Un president provisional, ja que el legítim president és el que va ser destituït pel govern central. Aquesta, almenys, és la tesi dels partits que van votar ahir el nou president al Parlament. Ràpidament, molts comentaristes han titllat Torra de titella d’en Puigdemont. Això, però, no és exactament així. Els que diuen que és un president titella es basen en que en Puigdemont va ser destituït del seu càrrec de manera perfectament legal, mentre que els que defensen que encara és el veritable president afirmen que va ser destituït de manera il·legal, basant-se en que l’aplicació del famós article 155 no permet la destitució del govern i, encara menys, que el qui convoqui noves eleccions no sigui el president de la Generalitat. Sobre això hi ha un recurs de Podem al Tribunal Constitucional des de primers de desembre de l’any passat, que va ser admès a tràmit, però al que encara no s’ha donat resposta. També n’hi ha un altre del Parlament, també admès, però que està en tràmit, esperant les al·legacions de la Generalitat, que només les pot fer el nou govern.

De manera que ens trobem davant d’un assumpte de legitimitat. En aquest sentit, l’actuació del nou president és impecable, ja que actua de manera coherent amb el que ell, el seu partit, i molta gent, pensa.

També se l’acusa de feixista, supremacista i xenòfob, a causa d’uns articles i d’uns tuits que va escriure ja fa uns anys. No seré jo que defensi el contingut d’aquests articles, que són d’un mal gust manifest i d’una manca d’educació i respecte pels qui no pensen com ell. Però hem de recordar els escrits publicats al diari El Faro de Vigo els anys 1983 i 1984 pel que avui és president del govern central, on afirmava, comentant un llibre que s’havia publicat feia poc, que “Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrinas basadas en la misma y por ende de las normas que son consecuencia de ellas.” Defensava l’actual president del govern central la tesi de que los hijos de “buena estirpe” són superiors. I, és de suposar, ell es considerava un hijo de buena estirpe.

És a dir, que, parlant de feixistes, supremacistes i xenòfobs, el senyor Torra no és l’únic que presideix un govern a Espanya.

Es queixen que un Parlament amb majoria independentista hagi escollit un president independentista. Haguessin volgut que l’escollit fos algú que no estigués d’acord amb la majoria del Parlament, però això, en democràcia, és complicat. Amenacen en tornar a aplicar l’article 155 si el nou govern no fa bondat, és a dir, si fa alguna cosa que no els agradi. Algun periodista exaltat demana que els avions del l’exèrcit bombardegin Barcelona (i no el fiquen a la presó, com ho fan amb els cantants). No han entès res.

Els contes i els comptes de les pensions

El president del Govern, Mariano Rajoy, va comparèixer al Congrés dels Diputats el passat 14 de març per parlar d'un dels temes que desperten més preocupació: les pensions. Ho va fer després de les manifestacions dels pensionistes, indignats amb l'augment del 0,25% de les seves pensions. Del seu discurs, ple de dades, destaca  el seu rebuig de l’escala mòbil (pujada automàtica de totes les pensions d’acord amb l’increment de la inflació) i la voluntat de no canviar res a la reforma de l’any 2013, implantada pel seu govern. Anunciava que s’estudiaria augmentar més les pensions més baixes. L'excusa: no hi havia diners per satisfer la petició dels pensionistes d'un augment indexat a l'IPC. Acusava de demagogs i irresponsables els partits que defensaven aquesta demanda dels pensionistes.

El 27 de març, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, anunciava al presentar els pressupostos que les pensions mínimes i les no contributives pujarien en total aquest any un 3%, mentre que l’increment seria d’un 2% per a mig milió de vídues (compleixen amb el compromís del 2011 i comencen a elevar la base reguladora, del 52% al 54%). En el cas de les pensions sense dret a complements mínims però inferiors a 700 euros mensuals, la pujada anual assoliria l’1,5%, davant l’1% per als que perceben entre 700 i 860 euros al mes. La partida destinada a aquests increments, que s’aplicarien amb caràcter retroactiu des de l’1 de gener del 2018 en més de 5,7 milions de pensions, ascendia a 1.000 milions d’euros.

Ahir ens assabentem que el govern ha decidit tornar l’IPC com a referència per actualitzar cada any les prestacions dels jubilats, gràcies a un acord amb el PNB per tirar endavant els pressupostos. L’acord del Govern i el PNB inclou també un increment en la base reguladora de les pensions de viduïtat fins al 56% aquest 2018 i del 60% el 2019. A més, el pacte endarrereix fins al 2023 l’aplicació de l’índex de sostenibilitat del sistema. Amb aquest augment de darrera hora, l’increment de la partida de les pensions serà d’uns 1600 milions d’euros.

En resum, on fa un mes i mig no hi havia possibilitats financeres per augmentar les pensions segons la inflació, ara resulta que no era del tot cert. O bé el senyor Mariano Rajoy ha descobert la pedra filosofal (aquella substància alquímica llegendària que es diu que és capaç de convertir els metalls com ara el plom en or o plata) o bé el que afirmava fa un mes eren tonteries, o bé es tracta d’un barrut que s’estima més tenir el seu cul ben calent a la Moncloa que mantenir sanejats els comptes públics.

I després encara pretenen que ens els creiem.

Malgrat 1968 - Atropellament mortal a la via del tren

A La Vanguardia del diumenge 28 d’abril del 1968, ara fa cinquanta anys, hi podem trobar la notícia d’un atropellament mortal pel tren.

La concentració de CO2 a l’atmosfera

La concentració mitjana de CO₂ a l’atmosfera de l’any 2017, mesurada a l’observatori de Mauna Loa (Illes Hawaii) va ser de 406,5 ppm (parts per milió), el que representa un increment de 2,3 ppm respecte de l’any 2016.

El més preocupant és que l’increment anual, en comptes de disminuir, augmenta, i ho fa de manera significativa.

Els comptes municipals de l’any 2017 (Despeses - operacions corrents)

Les despeses municipals (obligacions reconegudes) de l’any 2017 han sigut de 19,16 milions, davant d’un pressupost inicial de 20,42 milions. Les analitzarem capítol per capítol.

Mirarem avui les despeses per operacions corrents. Un altre dia mirarem el capítol d’inversions.

1 - Despeses de personal

Les despeses de personal de l’any 2017 han sigut de 8,17 milions, a comparar amb un pressupost inicial de 7,89 milions. Aquestes despeses s’han mantingut sensiblement iguals a les dels anys anteriors.

2 - Compres de béns i serveis

Aquest és un capítol molt variat i complex d’analitzar. Les despeses del 2017 han sigut de 6,78 milions, per un pressupost de 7,21 milions. Aquí, també, constatem que les despeses s’han mantingut al nivell d’anys anteriors.

La despesa més important és la de la recollida i tractament de residus urbans (RSU): 712.000 € de recollida, 630.000 € del consorci de tractament i 315.000 de la gestió feta per la Mancomunitat de l’Alt Maresme.

La neteja viària ve en segon lloc, amb una despesa de 788.000 €.

Conservació i manteniment, amb 602.000 €.

La despesa per activitats ha sigut de 253.000 € per festes populars i 266.000 per la resta d’activitats (centre cívic, escola d’adults, infància i joventut, esports, etc.)

Tenim després el subministrament elèctric: 237.000 € per l’enllumenament públic i 228.000 € per la resta d’edificis i instal·lacions municipals.

Serveis de recaptació, amb un cost de 328.000 €.

Contractes de neteja, amb una despesa de 324.000 €.

Arrendaments: 252.000 €, dels que 76.000 € són per vehicles de la policia local i 50.000 per les centrals fotovoltaiques.

Compra de material: 142.000 € per material divers i 76.000 per material d’oficina i informàtic.

Ajuda domiciliària: 192.000 €.

Escola bressol: 177.000 €.

El socorrisme ha costat 123.000 € i la neteja de les platges 91.000.

3 - Despeses financeres

Les despeses financeres de l’any 2017 han estat de 49.000 € d’interessos per préstecs. Les despeses financeres han anat disminuint pel sanejament dels comptes municipals.

4 - Transferències corrents

Han sigut de 580.000 €, com els anys precedents.

La més important ha sigut la de l’empresa de turisme, amb 244.000 €.

Segueixen les ajudes pel menjador escolar (89.000 €), per l’esport (42.000 €), fons de solidaritat (28.000 €), beques per llibres (27.000), ajudes a famílies (24.000 €), etc.

Malgrat Nord

“Fruit d’una mala planificació urbanística i la manca de polítiques relacionades amb aspectes socials, culturals i econòmics el barri Malgrat Nord pateix risc de declivi i estigmatització, segons assenyalen els experts”.

Un arquitecte i una antropòloga han efectuat una anàlisi de la situació del barri de Malgrat anomenat Malgrat Nord, una mena de barreja de dos urbanismes nefasts: el primer, el dels anys 60, i el segon, els dels anys 80 i 90. Ambdós caracteritzats per haver donat predominança, durant dues èpoques de fort creixement de la població, als interessos privats sobre un desenvolupament urbanísticament intel·ligent.

Avui, com era perfectament previsible, ens trobem amb un desgavell que no és només urbanístic, sinó també, i més important, social. Ens trobem davant d’un procés de marginalització del barri, amb totes les conseqüències negatives que això comporta pel poble.

Ara es proposen solucions. Benvingudes siguin. Però una bona part d’aquests problemes es podrien haver evitat si els gestors de l’època haguessin sigut gent, d’una part preparada, i d’altra part, responsable. No parlo del que va passar als anys 60, on regnava l’ordeno i mano, però sí del que va passar a la segona ona d’urbanització d’aquest barri, ja en èpoques més democràtiques. No es va voler tenir en compte les idees expressades algunes vegades a través de protestes ciutadanes, idees que anaven contra la massificació i el desordre urbanístic del que s’estava fent. L’ordeno i mano, almenys a Malgrat, encara era vigent.

Ara es mirarà d’arreglar una mica el desgavell. Però no s’aconseguirà pas millorar el barri de manera significativa. En qüestions d’urbanisme, quan, per les raons que sigui, es planifica malament, queda un problema que dura molts anys. A veure si algú en treu les conseqüències per futurs creixements del poble (si n’hi ha).

Enllaç per veure l'informe: https://www.ajmalgrat.cat/recursos-compartits/arxius/ajuntament-seu-electronica/ajuntament-1/campanyes-projectes-processos-participatius/malgrat-nord-estrategies

Falsos profetes

El govern ha presentat al Congrés dels Diputats  els pressupostos de l’any 2018. No sabem si s’aprovaran o no. Però, què passa amb els pressupostos? S’acompleixen?

Sembla que, almenys de paraula, tothom està d’acord que la base per la prosperitat d’un país és la recerca, el desenvolupament i la innovació, el que es coneix com R+D+I. Com ha tractat l’estat aquests darrers anys la R+D+I?

Fixem-nos primer en els pressupostos: es va passar de 2.404 milions d’euros l’any 2000 a 3.340 l’any 2004, durant el govern del senyor Aznar. Arribant els socialistes al govern, el pressupost ve augmentar considerablement des de l’any 2005, arribant a un màxim de 8405 milions l’any 2009. Finalment, a finals del 2011 el govern del senyor Rajoy va disminuir dràsticament la quantitat destinada a R+D+I als pressupostos, per deixar-la entre 4.500 i 5.000 milions.

Durant els anys des del 2000 fins al 2005 es van executar els pressupostos de manera satisfactòria, sobre tot des del 2002 al 2007, on es va sobrepassar el 90 %. Després, els socialistes van tenir els ulls més grossos que la panxa, van pressupostar xifres cada vegada més importants que no van ser capaços d’executar (recordem que els equips de recerca no s’improvisen). Però el pitjor va venir amb l’actual govern del Partit Popular: no solament va reduir dràsticament el pressupost de R+D+I, sinó que el percentatge d’execució va caure al 50% durant els quatre primers anys de la seva gestió. I els dos darrers anys, ara que tot va bé, ara que hem sortit de la crisi, ara que som la meravella d’Europa, aquest percentatge ha caigut al 38 % l’any 2016 i a una mica menys del 30 % el 2017.

Diu l’evangeli de Sant Mateu:  “Compte amb els falsos profetes, que venen a vosaltres amb roba d'ovella, però per dintre són llops. Pels seus fruits els coneixereu”. Doncs bé, aquestes dades són els fruits del govern actual. Porten el país a la pobresa, i ho fan dient exactament el contrari, com els falsos profetes dels que parla l’evangeli.

Perquè si mirem el percentatge d’acompliment dels pressupostos del 2017, hi trobem que per la defensa, la justícia i la seguretat ha sigut de més del 90 %. És a dir, la R+D+I no s’ha executat per falta de mitjans, sinó perquè el govern no la considera favorable als seus interessos o als interessos dels poders econòmics que el recolzen.

Puigdemont sí, Puigdemont no

L’altre dia parlàvem de la idea de investir com a President en Carles Puigdemont, sobre la base de canviar la llei al Parlament per poder-lo investir sense que estigui present a la Càmara. La nostra conclusió era que això no era convenient, ja que retardaria el procés de formació d’un govern a Catalunya i provocaria reaccions que podrien acabar empresonant encara més gent. Una proposta d’aquesta mena no era res més que tornar a repetir els errors que ja es vam cometre fa 5 o 6 mesos.

Ara ens surt el senyor Artur Mas dient que no val la pena intentar ara la investidura del senyor Puigdemont, amb els mateixos arguments que acabem de citar. Afegeix que, “si fem bé les coses, es decantaran al nostre favor. Però no serà els propers dies ni mesos, serà més tard. Això requerirà constància, paciència i molta intel·ligència política”

Que un xicot que va demostrar la seva falta d’intel·ligència política convocant eleccions anticipades per tenir majoria absoluta al Parlament i es va trobar que els diputats del seu partit van disminuir, digui ara que farà falta molta intel·ligència política és xocant.

Però tornem a què s’ha de fer els propers dies sobre la candidatura o no d’en Carles Puigdemont. Em sembla que la millor estratègia seria la d’esperar què diuen els jutges alemanys. Si permeten que se’l jutgi a Espanya per rebel·lió o sedició, val més que pensem en un altre candidat. Si l’extraditen només pel delicte de malversació de fons (serà difícil que a Espanya l’empresonin preventivament per això), o bé consideren que no hi ha hagut cap delicte, llavors serà clarament el candidat a presentar.

Diuen que la justícia alemanya es pronunciarà d’aquí a pocs dies. Potser faríem bé d’esperar una mica. Això sí, tenint el recanvi preparat.