Una història de bojos

Em refereixo a tot aquest embolic d’en Joan Puig, de l’alcalde de Mèrida, Angel Calle, i del regidor de Torredembarra, Lluís Suñé. Que si un fotomuntatge irònic sobre l’apadrinament de nens extremenys, que si el fet d’haver publicat aquest fotomuntatge és de fills de puta, que “els hi agradi o no, la nostra solidaritat els ha permès superar-nos en qualitat de vida, és de mal nascuts no reconeix-ho”

Feia falta tot això? De cap manera. Ni la nostra solidaritat (la dels catalans) els ha permès (als extremenys) superar-nos en qualitat de vida, ni el fotomuntatge ha estat una bona idea, ni tractar de fill de puta a algú és admissible.

Anem per parts: si els extremenys tenen una qualitat de vida superior a la dels catalans, en gran part és per una degradació de la qualitat de vida a Catalunya, amb una població massa concentrada al voltant de Barcelona (la qualitat de vida lluny de Barcelona no és pas dolenta, i és, al meu parer, almenys tant bona, si no millor, que la d’Extremadura)

Solidaritat de Catalunya? Això és un conte que molts s’han empassat amb totes les tonteries i les inexactituds que s’han dit sobre les balances fiscals: Catalunya, com Alemanya a Europa, rep menys del que dóna perquè és una regió més rica que la mitjana, de la mateixa manera que Alemanya és un país més ric que la mitjana Europea: si a això li volem anomenar solidaritat, ho trobo molt bé. Ja he donat la meva opinió sobre aquest tema, i no em repetiré. Qui té més ingressos paga més impostos (o aquesta és la teoria), i resulta que si Catalunya té més PIB per càpita, paga més impostos. Fins aquí, res a dir. Per altra part, Catalunya té un saldo positiu (rep diners de l’Estat central) en el fons de substitució, per finançar els serveis bàsics, com la sanitat o l’ensenyament. No ho oblidem.

Trobo que el fotomuntatge ha estat una provocació innecessària envers uns ciutadans (extremenys en aquest cas) que no han fet res per què un regidor de Torredembarra es burli d’ells. S’han molestat, com nosaltres ens hauríem molestat (i, de fet ens molestem cada vegada que algú gosa criticar-nos injustament). La reacció del senyor Calle, en l’article que ha publicat, ha estat mesurada, però no ho han estat les seves declaracions: menys mal que s’ha retractat i ha demanat perdó.

Tot això per un problema que no existeix, el problema de “l’espoli fiscal”. Si Catalunya rep menys del que necessita, és degut a un finançament de les autonomies que ha quedat desfasat amb l’augment de població, però també és degut a una gestió dels recursos deficient per part de la Generalitat catalana. De tota manera, ara tenim (tenen els polítics) la possibilitat de negociar un finançament més adequat. Recordem que el finançament actual va ser aprovat per la Generalitat d’ara fa cinc anys. No donem doncs la culpa del seu desfasament als extremenys, si no als nostres polítics, que no varen saber preveure l’evolució de les necessitats.