El dia del treball

Arribats al primer de maig, i amb la crisi econòmica a sobre, és gairebé obligat el fer un comentari socioeconòmic sobre el que passa. La pregunta que ens podem fer és perquè l’economia espanyola (i la catalana) necessita més creixement que altres economies veïnes per crear llocs de treball, i quan el creixement és negatiu, en destrueix més. Com que sé que si dic que és degut a la baixa productivitat que hi ha a Espanya (i a Catalunya), algú dirà que la única cosa que vull és dir que els treballadors són uns ganduls, ho diré d’una altra manera: quan una empresa espanyola (o catalana) tanca, destrueix deu llocs de treball i para una màquina, i quan una empresa alemanya para, destrueix tres llocs de treball i para dues màquines. Així de senzill.

La mateixa explicació ens val per explicar que els sous siguin més baixos a Espanya que a França, o a Alemanya, o a Itàlia, o al Regne Unit: perquè aquí tenim una economia amb una molt baixa productivitat. O bé, perquè ningú se’ns enfadi, perquè a Espanya (i a Catalunya) per crear una riquesa x fan falta deu persones i una màquina, mentre que als països citats creen la mateixa riquesa amb tres persones i dues màquines, el que vol dir que poden pagar uns sous més elevats.

Per tant, si volem tenir una economia que generi menys atur en èpoques de crisi, hem d’augmentar la productivitat al nostre país. Per això s’ha de mecanitzar el treball, però això vol dir que les persones sense cap formació professional quedaran excloses del mercat de treball, i que s’hauran de formar. Per això s’ha de facilitar el transport de mercaderies als mercats, tant nacional com d’exportació, però el ferrocarril de mercaderies espanyol (i català) és pràcticament inexistent. Per això fa falta una energia elèctrica barata, però ens dediquem a subvencionar energies cares amb el pretext que són sostenibles, encarint el preu de l’energia elèctrica per a les indústries. I podria anar seguint.

Res d’això sembla d’actualitat. El govern i els sindicats no ens parlen d’augmentar la productivitat, sinó d’augmentar el dèficit de l’estat fent obra pública, dèficit que ningú ens diu que haurem de pagar entre tots.

Del que he estat observant des dels molts anys que fa que arrossego la meva carcassa pel món, puc afirmar que, dels països veïns, a França i a Espanya és on hi ha els sindicats més roïns; a Espanya perquè provenen, encara que ho neguin, directament del sindicat vertical, del que han heretat les estructures i la manera de pensar, i a França, perquè tenen una estructura anquilosada i aturada a la segona meitat dels anys quaranta, just després de la segona guerra mundial. Tant a França com a Espanya, els sindicats representen un fre per la modernització de l’economia, contràriament al que passa a Alemanya, on els sindicats han impulsat aquesta modernització. Per tant, són un fre a les millores socials i econòmiques dels treballadors. Són un fre a la creació de llocs de treball.

Segons el principi de l’acció i de la reacció, on hi ha uns sindicats roïns hi ha una patronal roïna. I això és el que passa a Espanya i a França, països on les organitzacions patronals no saben presentar iniciatives per modernitzar l’economia ni les saben discutir. Al contrari del que passa a Alemanya, que té un sistema econòmic avançat i, a la vegada, flexible. La única preocupació de la patronal espanyola, davant aquesta crisi, i pel que fa a la negociació sindical, és la de crear un nou contracte de treball, com si això tingués, ara mateix, alguna importància.

Si a això hi unim un govern immobilista i dogmàtic (el dogmatisme del president del govern sobre l’energia elèctrica és ben conegut), amb idees fixes, i que les úniques pors que té són les de perdre unes eleccions o que els sindicats declarin una vaga general, tenim totes les paperetes perquè ens toqui la grossa. Amb un ministre de treball que diuen que era un bon alcalde, però que per això mateix és l’exemple clar de la vigència del principi de Peter, un cop ha estat nomenat ministre, i que es manifesta amb els sindicats, però que és incapaç de presentar una sola iniciativa valenta, ho acabem d’arreglar.

Solucions? Només en veig una: un govern de concentració nacional, amb el PSOE, el PP, CiU i el PNB, presidit per un membre d’un d’aquests dos darrers, amb una missió de dos o tres anys, únicament per ajudar a sortir de la crisi econòmica en la que ens trobem. Difícil? Sí. Impossible? No. O almenys aquesta és la meva opinió. Només un govern d’aquest tipus podria prendre les mesures que seran necessàries (i impopulars).