El Diagnòstic Alternatiu de la crisi actual (4) – una economia post-petroli

La conclusió de molts estudis sobre les disponibilitats d’energia és que és poc probable que es pugui comptar ni amb els combustibles fòssils convencionals ni amb les fonts d’energia alternatives per a proporcionar la quantitat i qualitat de l’energia que es necessita per sostenir el creixement econòmic, o fins i tot els nivells actuals d’activitat econòmica, durant la resta d’aquest segle.

Si bé hi ha moltes instal•lacions de producció d’energies alternatives amb èxit a tot el món (des de petits sistemes fotovoltaics a escala casolana fins a grans "granges" d’aerogeneradors), són molt poques les nacions industrials modernes que ara mateix treuen la major part de la seva energia d’altres fonts que no siguin de petroli, carbó i gas natural. Dos exemples són Suècia i França, que obtenen la major part de la seva energia elèctrica del nuclear i de l’energia hidroelèctrica. Un altra exemple és Islàndia, que es beneficia excepcionalment d’importants recursos geotèrmics nacionals que no es troben en la majoria dels altres països. Fins i tot en el cas d’aquestes tres nacions, la situació és complexa, ja que l’energia elèctrica no significa més que una part de l’energia total consumida, i l’altra part està basada en combustibles fòssils (pel transport, per les indústries petroquímiques, per l’agricultura, etc). Per tant, una substitució significativa de la producció d’energia a partir de combustibles fòssils per altres fonts d’energia segueix sent una qüestió més teòrica i il•lusòria que no real.

Però el problema va més enllà del petroli i altres combustibles fòssils: els recursos d’aigua dolça del món estan tensats fins al punt que milers de milions de persones aviat es podrien trobar amb un accés precari a l’aigua potable i a la d’irrigació. La diversitat biològica està disminuint ràpidament. Estem perdent 24 mil milions de tones de capa superficial del sòl cada any degut a l’erosió. Molts minerals econòmicament importants, des de l’antimoni al zenc, s’estan esgotant ràpidament, cosa que requereix l’extracció de minerals de grau cada vegada més baix en llocs cada vegada més remots. Per tant, el pic de la crisi de petroli és en realitat l’avantguarda d’un dilema major: el Pic de Tot.

En essència, la humanitat s’enfronta a un perill totalment predictible: la població ha crescut de manera espectacular durant els darrers 200 anys (en virtut d’una expansió des de mil milions a gairebé set mil milions), mentre que el nostre consum per càpita dels recursos també ha crescut. Per a qualsevol espècie, això és pràcticament la definició d’èxit biològic. I, tanmateix, tot això ha tingut lloc en el context d’un planeta finit amb quantitats fixes de recursos no renovables (combustibles fòssils i minerals), una limitada capacitat de regeneració dels recursos renovables (boscos, peixos, aigua dolça i la terra vegetal), i una capacitat limitada per absorbir les deixalles industrials (inclòs el diòxid de carboni). Si fem un pas enrere i observem el període industrial amb una àmplia perspectiva històrica, basada en un reconeixement dels límits ecològics, és difícil evitar la conclusió de que estem vivint avui al final d’un període relativament breu de 200 anys d’una fase de ràpida expansió activada per un subsidi temporal d’energia (en forma de combustibles fòssils barats), que serà inevitablement seguit per una fase contracció encara més ràpida a mesura que aquests combustibles s’esgotin.

Aquest cicle històric de creixement i de contracció no significa necessàriament la fi del món, però sí que significa el final d’un determinat tipus d’economia. D’una manera o altra, la humanitat ha de tornar a un patró més normal d’existència caracteritzat per la dependència dels ingressos solars immediats (a través dels cultius, el vent, o la conversió directa de la llum solar en electricitat), en lloc de dependre de la llum del sol emmagatzemada fa milions d’anys en forma de combustibles fòssils.

Això no vol dir que la resta del segle XXI ha de consistir en un col•lapse del industrialisme, una mort de la majoria de la població humana, i una tornada pels supervivents a un mode de vida essencialment idèntic a la dels camperols o indígenes caçadors recol•lectors del segle XVI. És possible imaginar formes de vida acceptables amb les que la humanitat pugui adaptar-se als límits ecològics i al mateix temps seguir desenvolupant la riquesa cultural, la comprensió científica i la qualitat de vida.

Utilitzant els recursos no renovables com els metalls, minerals i combustibles fòssils, els hem robat de les generacions futures. Ara, en efecte, estem robant a aquestes generacions els mitjans financers que podríem haver utilitzat per construir un pont cap a una economia sostenible. La construcció d’una infraestructura d’energia renovable (incloent no només la capacitat de generació, sinó de distribució i sistemes d’emmagatzematge, així com els sistemes de transport post-petroli i l’agricultura) requerirà enormes inversions i dècades de treball. D’on provindrà el capital d’aquesta inversió si els governs ja estan enterrats amb deutes? Si hem compromès milers de milions d’euros per fer surar una vella economia sense perspectives reals de supervivència, què ens queda per finançar la nova?

Si la recepta actual econòmica per al nostre mal està mal dirigida, el mateix és cert en el cas de molts remeis proposats pels nostres problemes energètics. Segons el Diagnòstic Convencional, els actuals alts preus del petroli es deuen a l’especulació. La solució, per tant, ha d’estar en una regulació més estricta del comerç dels futurs sobre el petroli (que pot ser una bona idea, encara que no arriba a l’arrel del problema), mentre s’ofereixen més oportunitats a les companyies petrolieres per a la prospecció de petroli (tot i que la producció de les reserves que es trobin seria relativament petita, i tindria poc efecte en els preus del petroli). De fet, però, invertir més en sistemes d’energia de combustibles fòssils (inclòs la tecnologia del “carbó net”) produirà la disminució de rendiments, atès que els recursos de més alta qualitat ja s’han esgotat. Mentrestant, fent això es malgasta el capital d’inversió per al desenvolupament de fonts d’energia renovable, dels que haurem de dependre cada vegada més al esgotar-se els combustibles fòssils.

Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, no hi haurà cap solució fàcil per la situació actual d’una econòmica espatllada. Algunes malalties no són curables, sinó que simplement exigeixen que ens adaptem i que intentem treure el millor de la nostra nova situació.

Si la humanitat ha emprès la fase de contracció de la indústria, hem d’assumir que tenim per davant nivells d’ingressos mitjans molt més baixos (per gairebé tothom en les nacions riques, i pels assalariats millor pagats en les nacions més pobres); diferents oportunitats d’ocupació (menys llocs de treball en vendes, màrqueting i finances; més en la producció de base), i una energia, un transport i una alimentació més costosos. A més, hem de suposar que els aspectes fonamentals del nostre sistema econòmic que estan indissolublement lligats a la necessitat d’un creixement futur, com el sistema de préstecs, deixaran de funcionar en aquest nou context.

En un proper post veurem com ens podríem adaptar ràpidament i amb èxit a aquesta nova situació.