Si hem de creure el que s’ha publicat, sembla que la qüestió del idioma no es retalla massa. Només es treu l’adjectiu preferent pel que fa a la utilització del català per les administracions públiques, i no es troba ajustat a la constitució que el coneixement del català sigui obligatori. Però no cantem victòria. Seria molt estrany que en tres hores, el tribunal hagués canviat d’opinió sobre el que ha impedit tenir una sentència durant gairebé quatre anys. Esperem a la publicació de la sentència tota sencera per comprovar si no hi ha altres retalls importants en aquesta qüestió. Qüestió, que ja ho he dit altres vegades, és la única que considero essencial.
Pel que fa a si Catalunya és reconeguda com una nació, com un poble o com qualsevol altre cosa, penso que no té cap importància. A França, per exemple, no tenen cap problema en reconèixer la nació bretona, però es posen histèrics si se’ls parla del poble bretó: allà només hi ha un poble, que és el poble francès. Tenen aquesta mania, com aquí tenim (tenen) la de la nació.
Sembla que l’Estatut no era el camí apropiat per tenir una justícia relativament independent, però hi ha altres camins, que ara s’estan explorant, ja que, de fet, els tribunals superiors de cada comunitat fan moltes de les tasques encomanades al consell general del poder judicial. De manera que és molt possible que el que diu l’Estatut sobre aquest tema s’obtingui d’una altre manera.
El que em sembla més greu de tot el que ha passat amb l’Estatut és que a la resta d’Espanya s’ha creat un ambient anticatalà que és preocupant. I aquest ambient, amb perdó, l’ha alimentat el Partit Popular: primer, durant la segona legislatura del senyor Aznar, després amb el recurs, la recollida de signatures i totes les mentides que s’han divulgat sobre els grans avantatges econòmics de Catalunya i sobre la persecució al castellà. Avui mateix, un personatge important i sinistre del Partit Popular, la senyora De Cospedal (que, per cert, té un marit presumptament implicat en alguns assumptes poc clars) ha acusat al president Montilla d’antidemocràtic i de feixista, per dir que acata la sentència, però que no hi està d’acord, i que treballarà perquè l’Estatut sigui una realitat sense cap retall. Això demostra clarament que el Partit Popular té unes idees molt poc clares sobre la democràcia i sobre el feixisme (i sobre moltes altres coses, com ho demostra la qualificació de “vaga política” que la senyors Esperança Aguirre ha fet de l’actual vaga del metro de Madrid).
De manera que haurem d’esperar la publicació de la sentència, per veure de quin mal hem de morir, i haurem de repensar quin serà el proper pas. El que proposa CiU em sembla correcte: el concert econòmic. Serà difícil, però és possible. I, si hi hagués un retall perillós per la supervivència del català, serà necessària una resposta contundent i, si pot ser, unitària (fora del PP i de Ciutadans, és clar). Encara que aquesta unitat no la veig gens clara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada