L’actuació dels mercats financers (1)

L’especulació ataca l’euro, aprofitant la feblesa d’Irlanda, de Portugal i d’Espanya. Els mercats financers estan acabant amb l’estat del benestar. La seva voracitat no té límits, o així ens ho fan creure. De tant en tant, com el passat mes de maig, com la setmana passada, ens sobresaltem. I aquests sobresalts tornaran quan menys els esperem.

I si ens féssim dues preguntes bàsiques? Per què sofrim aquests sobresalts? Per què els inversors internacionals estan preocupats amb la nostra situació econòmica?

Sofrim aquests sobresalts (algú parla d’atacs) senzillament perquè els feliços habitants d’aquest país (Espanya) ens hem de finançar de l’exterior. Aquest any 2010, gastarem, comptant el consum privat, el consum públic i les inversions, uns 50.000 milions d’euros més dels que produirem. Es a dir, que hem de demanar a l’estranger 50.000 milions d’euros. Dit en xifres més assequibles a l’enteniment del pobre, durant els cinc minuts que es triga a llegir aquest escrit, haurem de demanar 475.000 euros en crèdits. I això durant tots els cinc minuts de totes les hores de tots els dies d’aquest any.

Però això no és el més greu. El pitjor és que, com ja fa anys que anem demanant diners als prestamistes internacionals (mercats), ara mateix devem més de 2 bilions d’euros bruts, entre deute públic i privat, que es converteixen, segons les darreres estimacions que he trobat, en 915.000 milions d’euros nets (que s’obtenen restant del total dels deutes del país, els actius que té Espanya i els espanyols a l’estranger). I una bona part d’aquest deute net és a curt termini, i ha de ser refinançat constantment.

De manera que, quan es entrin ganes de queixar-nos dels mercats financers, només hem de recordar que som nosaltres qui els hi demanem una quantitat enorme de diners, i que els inversors fan el que faríem nosaltres: intenten assegurar-se de que podrem tornar el que ens han deixat.

Intentarem contestar a la segona pregunta en una propera entrada.