Un símptoma
d'aquesta desconfiança és que Espanya té una prima de risc (actualment en 131
punts bàsics) similar a la d'Itàlia, tot i tenir menor nivell de deute, més
marge d'ingressos i una economia més dinàmica. Aquesta manca de credibilitat ve
per una sèrie de factors que tenen a veure amb el passat, però també amb el
futur.
I és que les estimacions realitzades per l’AIReF en un escenari sense canvis normatius, com el que viu Espanya amb un Govern en funcions, mostren un dèficit estructural al voltant del 2,5% del PIB el 2018.
Pel que fa a la càrrega del passat, Espanya no té un historial de superàvits suficients per aconseguir un deute sostenible, que eren “només” del 2% aproximadament els pocs anys que els comptes públics van tenir superàvit, just abans de la crisi, el que s'uneix al progressiu creixement del deute públic espanyol al llarg de la crisi, que ha sigut espectacular. Serà olt complicat tenir nous superàvits primaris (és a dir, sense comptar els interessos del deute) els propers anys. I no parlem del que passaria si el preu del petroli i els interessos s'apugessin.
En aquest sentit, per convergir amb el límit de deute marcat per la UE (del 60% del PIB), partint del deute públic actual, que frega el 100% del PIB, cal assolir durant molts anys superàvits primaris millors dels observats històricament, el que és pràcticament impossible.
Caldria prestar especial dedicació als sectors amb problemes més evidents: el component de la Seguretat Social i de les comunitats autònomes amb majors desviacions sobre l'objectiu.
I, mentrestant, els polítics descansen, discuteixen, però no n´hi ha cap que ens parli de la desastrosa situació econòmica que tenim ara mateix i, molt probablement, els propers anys, i del que pensen fer si arriben al govern. Un es pregunta si són conscients de l’estat del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada