Les plaques de les matrícules i la identitat nacional

Fa pocs anys, quan el senyor Ansar encara governava, es va decidir canviar les matrícules dels cotxes. A Madrid i a Barcelona, l’antiga numeració arribava a saturació i s’havia de decidir un nou tipus d’identificació. Es va decidir, seguint les recomanacions de la Unió Europea, establir una numeració nacional, és a dir, la mateixa numeració per tota Espanya. Com es fa a Portugal, al Regne Unit, a Itàlia i a molts altres països.

Ràpidament, a Catalunya, es va veure aquesta nova numeració com una pèrdua de la identitat nacional catalana. Quan es veia un cotxe amb una B, una GI, una T o una L, hom podia pressuposar que es tractava d’un compatriota. Quan es veia una M fent una bestiesa, es podia dir allò de “madrileny havies de ser, c...”

Ara no. No sabem d’on són els cotxes que ens passen, ni aquells que aparquen en doble fila i no ens deixen passar. No podem llençar els nostres insults, filtrats per l’origen més o menys suposat dels automobilistes que ens toquen els torrons.

El nacionalisme català va demanar, exigir, que es posés un escut o un indicatiu a les plaques per poder identificar la comunitat autònoma a la que el vehicle pertany. No fer-ho, argumentaven, era un atac a la identitat nacional catalana. El senyor Ansar els va respondre que un president de govern no havia de perdre el temps ocupant-se del disseny de la ferramenta que identificava cotxes i motos. El cabreig nacionalista va ser descomunal.

De cop, mai més hem sentit a parlar d’aquest assumpte. Com si el canvi de govern a Madrid hagués esborrat, de cop, la pèrdua d’identitat nacional catalana que les matrícules uniformitzades a tot l’Estat representaven.

Jo trobava bé la petició dels nacionalistes. A la carretera m’agrada poder tenir un pensament pel madrileny que s’equivoqui. Però per això has de saber que l’interessat és capitalí. I això només ho pot dir un escut o un indicatiu a les plaques. Però d’aquí a pensar que la identitat catalana era atacada amb aquesta nova numeració hi ha un món. I, quan veiem que la dèria nacionalista sobre aquest tema s’ha dissolt com el sucre a la llet calenta, quan el senyor Ansar ha plegat, ens fa pensar que totes aquestes protestes no tenien una base real. El problema és que el personal, que té memòria, pensa que si després de tants escarafalls el tema ha quedat en un no res, cada vegada que els nacionalistes tornaran a dir-nos que tal o tal cosa ataca la nostra identitat nacional, no ens ho creurem.

Senyors nacionalistes, si us plau, més seriositat. O més perseverança. Perquè de tant dir que el llop arriba, ja se sap el què passa quan arriba de veritat.