Filosofant sobre el futur

Mirant el gràfic que ens dóna els aturats que hi ha a Espanya, sorprèn la seva evolució cap a pitjor, tan sobtada i tan ràpida. Aquest gràfic ens dóna tota l’amplada de la crisi econòmica que estem patint. Crisi que no sabem ni com aturar ni, encara menys, el temps que durarà.

El que si comencem a comprendre és la causa d’aquesta crisi:

- Baixada dels tipus d’interès per dopar l’economia i impulsar el creixement.
- Disminució dels marges dels banca deguda a aquesta baixada dels interessos.
- Augment del nombre de crèdits atorgats pels bancs per compensar la disminució dels seus marges. Això fa que es donin crèdits a gent cada vegada menys solvent.
- Endeutament d’empreses i particulars aprofitant els baixos tipus d’interès i les facilitats que donen els bancs.
- Endeutament dels bancs per donar els crèdits.
- Per complir amb la regulació (Normes de Basilea) que exigeix que els bancs tinguin un capital superior a un determinat percentatge de l’actiu, els bancs “titularitzen” els préstecs donats a gent solvent (prime) barrejades amb les donades a gent poc solvent (subprime): els venen amb el nom de Obligacions Garantitzades per Hipoteques (MBS) a societats financeres, i posen el producte de la venda a la línea de capital del seu balanç.
- L’embull anava bé tant que els preus dels habitatges augmentaven. Però, quan els preus dels habitatges varen començar a baixar als Estats Units, a principis del 2007, els clients poc solvents varen deixar de pagar els préstecs i els bancs varen deixar de comprar les MBS. Però ja era tard: tots estaven infectats.

I així podem dir que va passar el que era previsible. Si fem un símil amb la medicina esportiva, quan es dopa un esportiu normalment el seu rendiment augmenta (l’economia creix més de pressa), però al cap d’un cert temps de dopatge, l’esportiu cau malalt, el seu cos fa figa, el seu rendiment baixa (sobrevé la crisi econòmica). La malaltia de l’esportiu pot ser de curta durada, convertir-se en crònica, caure en coma o, fins i tot, es pot morir.

Es el que ha passat amb l’economia: el sistema circulatori (el sistema financer) s’ha parat, ja que els bancs no confien els uns en els altres (ningú sap ni la seva pròpia infecció ni la infecció dels altres), i també perquè els bancs estan endeutats fins al coll, i els pocs diners que tenen, junt amb les ajudes que poden rebre de l’estat, van a pagar els deutes.

Les empreses, moltes de les quals també s’han endeutat, aprofitant el crèdit fàcil i l’estirada de l’economia, no poden refinançar els seus crèdits tan fàcilment com abans, i han de plegar. L’atur puja de manera exponencial.

I així estem ara mateix. El que em sorprèn és que, per sortir de la crisi, els bancs centrals optin per dopar més el malalt, baixant una altre vegada el tipus d’interès, amb el que la gent es tornaria a endeutar si els bancs facilitessin el crèdit. Però els bancs, per ara, tornen a la seva pràctica habitual, prudent, que és la de demanar garanties suficients per saber que el crèdit es podrà pagar. Moltes empreses, que no estan acostumades a aquesta condició, protesten, però en va. I les que no poden demostrar que podran tornar el crèdit, han de tancar. I l’atur augmenta.

L’atur augmenta més a Espanya perquè Espanya és, amb els Estats Units, el país desenvolupat més endeutat, el que demostra que el creixement que hem tingut aquests darrers anys no era gens sòlid. Que lluny queden allò de España va bien, de l’Ansar, o Espanya té una economia de Lliga de Campions, d’en Rodríguez.

I no donem la culpa als americans, que aquí també s’ha donat crèdit a tot bitxo, amb el que la morositat augmenta. S’espera que la morositat arribi al 8 o al 9 per cent. I amb una morositat del 5 %, algunes caixes d’estalvis faran fallida, amb una del 8 %, totes las caixes i algun banc també, i amb una morositat del 10 %, tots a fer punyetes.

Es a dir, el panorama no és gens engrescador. I no penso que el socialisme sigui el culpable de la crisi, però sí crec que hauria de prendre mesures per corregir-la, mentre que tot el que fa és presidir el seu desenvolupament. El gobierno no dejarà a nadie en la cuneta, però ni saben com fer-ho ni en tenen els mitjans econòmics necessaris.

Quan durarà aquesta crisi? Ningú ho sap, però sembla que n’hi ha per rato. Alguns ja parlen de cinc o deu anys...

Arribats a aquest punt, rellegeixo Albert Jacquard, demògraf i filòsof, que ens descriu una de les possibilitats del futur si no aconseguim dominar l’economia. Ens parla de la situació a l’any 2040:

S’han acabat els moviments socials que costaven tan car a les nostres empreses. El dret a la vaga, esgrimit abans a cada problema, ha estat feliçment eliminat a la majoria de les nacions, ja que disminuïa la rendibilitat. Els qui tenen una feina estan massa contents de poder treballar; coneixen els seus privilegis i els faria vergonya reivindicar quelcom. Saben també que el seu privilegi és precari. El progrés tècnic, cada vegada més accelerat gràcies als mitjans donats a la recerca, ocasiona un canvi permanent de les condicions de producció. El benefici de l’empresa necessita una flexibilitat total de la mà d’obra, totes les situacions són precàries.

Però, sobre tot, el progrés ha fet desaparèixer, o gairebé, el que antigament s’anomenava treball: els robots se n’encarreguen. Les deslocalitzacions que permetien disminuir els costs de producció utilitzant la mà d’obra menys cara ja no són necessàries. Aquesta mà d’obra no té, d’ara endavant, cap utilitat. L’atur s’ha generalitzat: era del 80 % l’any 2040, i ben aviat serà del 90 %.

S’ha d’acceptar l’evidència, tots aquests homes i totes aquestes dones sobren. Se’ls anomena “zantres”. Se’ls reconeix pel seu posat esborrat. Tot el seu comportament reflecteix el seu desig de fer-se perdonar que existeixen. Què fer amb els “zantres”? Gràcies a l’’excel•lència del sistema educatiu, que els ha inculcat la resignació, no hi ha hagut cap vel•leïtat de revolta. Però la competició entre les nacions ha fet que el cost del seu manteniment s’hagi hagut de reduir. Els subsidis d’atur s’han alineat per tot arreu sobre el nivell més baix. Així s’ha realitzat la igualtat entre els països rics i els pobres que reclamaven els utopistes. A la vegada s’ha resolt el problema de l’esgotament dels recursos no renovables del planeta: el consum dels 8.000 milions de “zantres” és suficientment petit per deixar que els privilegiats no s’hagin d’ocupar del futur de la nostra Terra.

Aquesta “zantres” no s’han de queixar. Malgrat la seva inutilitat, la societat els dóna, a més del mínim vital, l’accés gratuït als programes de televisió. Així poden passar el temps mirant espectacles que els distreuen, reportatges que els fan descobrir el món, loteries que els poden fer rics. Certament, aquesta vida virtual no és gens rica en aventures, però és menys estressant que la vida real. La passivitat d’aquesta gentada és el signe de que accepta la seva sort.

Hem arribat, doncs, a la meitat del segle XXI, a un estat òptim i perfecte.

Tot això ho va escriure el senyor Jacquard l’any 1997. Es aquest el futur que ens espera? Però el senyor Jacquard descriu també quin podria ser el nostre futur si s’arribés a dominar l’economia. En parlarem un altre dia.