Tothom està d’acord: l’economia està malalta. Els símptomes inclouen disminucions de la despesa i de la confiança dels consumidors, juntament amb una contracció del comerç internacional i del crèdit disponible. Afegim-hi un col•lapse en els valors immobiliaris i una terrabastada a la indústria de l’automòbil i a les línies aèries i ens trobem amb una imatge realment trista.Però, per què hi ha aquesta crisi economia mundial global? Entre els principals mitjans de comunicació, els dirigents polítics i els economistes més importants hi ha gairebé unanimitat d’opinió: aquests recents problemes han aparegut a causa d’una combinació de préstecs immobiliaris de molt baixa qualitat i d’una mala regulació dels derivats financers.
Aquest és el Diagnòstic Convencional. Si és correcte, aleshores el tractament de la malaltia de la nostra economia hauria lògicament d’incloure fortes dosis de diners de rescat per les institucions financeres assetjades, pels prestamistes hipotecaris, i per les empreses d’automòbils; una millor regulació dels mercats de futurs i derivats, i programes d’estímul per reactivar la despesa dels consumidors. Que és el que s’està fent, provocant un augment molt important dels deutes públics.
Però, i si aquest diagnòstic fos fonamentalment erroni? Passaria com en una malaltia: tots sabem la tragèdia que es pot arribar a produir a causa d’una interpretació errònia dels símptomes per part del metge, si confon una malaltia amb una altra.
Una cosa semblant es dir de la nostra malaltia econòmica nacional i mundial. Si no entenem bé la causa de tot el que està passant, és poc probable que apliquem la medicina correcta i, al fer-ho, podríem acabar amb un resultat molt pitjor que si apliquéssim el veritable remei.
Hi ha una cosa segura: el Diagnòstic Convencional és clarament, almenys en part, correcte. Les connexions causals entre els préstecs hipotecaris subprime i les crisis de bancàries s’han explorat a fons i són ben conegudes. És evident que en els darrers anys, les bombolles especulatives del sector immobiliari i del sector financer es varen inflar fins a dimensions colossals, i que la seva ruptura era inevitable. És difícil no estar d’acord amb que les arrels de la crisi resideixen en la dècada anterior d’excés. En ella el món va gaudir d’un boom extraordinari. Però el boom global es va construir en gran part amb un castell de cartes, ja que, en molts països occidentals, el boom s’ha creat sobre una muntanya de deute dels consumidors, de les empreses i d’alguns governs. Podem dir que durant 25 anys, l’Occident ha estat consumint més del que hem estat produint i que, per tant, hem estat vivint més enllà dels nostres mitjans.
Però, això tot sol ens pot donar l’explicació per arribar a l’arrel de la confusió econòmica mundial?
Hi ha qui fa la hipòtesi de que els esdeveniments greus que ens han portat a la crisi immobiliària, dels mercats de derivats, de les indústries d’automòbils i de les companyies aèries eren només símptomes d’una disfunció sistèmica molt més profunda, i que anuncia el final del creixement econòmic tal com l’hem conegut.
En resum, hi ha qui proposa un Diagnòstic Alternatiu. Aquesta explicació de la crisi econòmica no és per als febles de cor, perquè, si és correcta, implica que el pacient està molt més malalt que el que fins i tot els economistes més pessimistes ens diuen. Però si és correcte, llavors, si no en fem cas correm un risc molt més important.
Creixement econòmic, Crisi financera i Pic del Petroli
La teoria del pic de Hubbert, també coneguda com zenit del petroli, pic del petroli o esgotament del petroli, es una teoria sobre la taxa d’esgotament a largo termini del petroli, així como d’altres combustibles fòssils. Prediu que la producció mundial de petroli arribarà al seu zenit y després declinarà tan de pressa como va créixer, ressaltant el fet de que el factor limitador de l’extracció de petroli es la energia requerida y no el seu cost econòmic. Des de fa uns quants anys, cada vegada més comentaristes han previst una crisi financera, basant aquest pronòstic en la valoració de que la producció mundial de petroli estava a punt d’arribar al seu pic.
El seu raonament és aquest: l’energia és l’últim facilitador del creixement econòmic. L’expansió industrial durant els darrers dos segles, en tots els casos ha estat basat en l’augment del consum d’energia. Més concretament, el creixement de la indústria ha estat totalment lligat a la disponibilitat i al consum d’energia barata a partir del carbó i del petroli (i, més recentment, del gas natural). Tanmateix, els combustibles fòssils, per la seva pròpia naturalesa s’esgoten, són recursos no renovables. Per tant (segons la tesi de Pic de Petroli), la impossibilitat final de seguir incrementant els subministraments d’una energia fòssil probablement conduirà a una cessació del creixement econòmic en general, a menys que les fonts d’energia alternatives i l’eficiència de l’ús de l’energia es puguin desplegar ràpidament fins a un grau suficient.
Dels tres combustibles fòssils convencionals, el petroli és possiblement el més vital econòmicament, ja que subministra el 95 per cent de l’energia tots els mitjans de transport, així com la base de la importantíssima indústria dels plàstica. A més, el petroli és el combustible amb el que trobarem problemes de subministrament més aviat, ja que els descobriments de petroli mundial han anat disminuint des de fa dècades, i la majoria dels països productors de petroli ja estan veient que la seva producció disminueix.
Així que, seguint aquesta lògica, la fi del creixement econòmic és inevitable, i el Pic de Petroli n’és probablement el disparador.
Per què Pic de Petroli hauria de conduir no només als problemes de la indústria del transport, sinó una crisi econòmica i financera més general? Durant el segle passat el creixement s’ha institucionalitzat com el nervi del nostre sistema econòmic. Cada ciutat i cada negoci volen créixer. Això és comprensible només en termes de la naturalesa humana: gairebé tothom vol un avantatge competitiu respecte a una altra persona, i el creixement ofereix l’oportunitat d’aconseguir-ho. Però també hi ha un motiu de supervivència financera: sense creixement, les empreses i els governs no estan en condicions d’honorar els seus deutes. I el deute s’ha convertit en endèmic en el sistema industrial. Durant l’últim parell de dècades, la indústria de serveis financers ha crescut més ràpidament que qualsevol altre sector de l’economia. En essència, el benestar actual de l’economia es recolza en el deute, i la garantia d’aquest deute consisteix en una aposta de que l’any vinent els nivells de producció i de consum seran superiors als d’aquest any.
Com que el creixement no pot continuar indefinidament en un planeta finit, aquesta aposta, i la seva incorporació a les institucions de finançament, es pot dir que constitueixen la història d’una estafa piramidal a escala planetària. Hem justificat els préstecs actuals amb la creença irracional que el creixement perpetu és possible, necessari, i inevitable. En efecte, hem agafat prestat de les generacions futures perquè poguéssim jugar avui amb el seu capital.
Fins fa poc, l’argument del Pic del Petroli ha estat considerat només com una previsió de que la inevitable disminució de la producció mundial de petroli, quan arribi, matarà el creixement. Però aquí és on la previsió es converteix en diagnòstic: durant el període de 2005 a 2008, la producció va deixar de créixer i els preus del petroli van augmentar a nivells rècord. El mes de juliol de 2008, el preu d’un barril de petroli va ser de prop de $ 150 (un 50 % superior a qualsevol preu del petroli en termes ajustats per inflació) i l’economia mundial va començar a caure. Les indústries de l’automòbil i les línies aèries varen veure caure les seves vendes, i els consumidors ordinaris varen tenir problemes per comprar benzina per anar a treballar sense deixar de pagar les seves hipoteques. La despesa dels consumidors va començar a declinar. Al setembre, la crisi econòmica ja era també una crisi financera.
Aquest augment tan important del preu del petroli sense que la seva producció augmentés ens fa pensar que ja hem arribat o que ja no som gaire lluny del Pic de Petroli.
Com es pot afirmar que la crisi del 2008 està relacionada amb el preu del petroli? En primer lloc, examinant les recessions anteriors i el preu del petroli es pot establir una correlació molt clara. Així doncs, l’augment del preu del petroli a mitjans de l’any passat es correspon amb la recessió que hem patit. I, en segon lloc, hi ha un estudi força interessant que explica que la disminució del preu de les cases als Estats Units no va venir de cop, sinó que ve començar pels habitatges situats lluny dels llocs de treball, cosa lògica, ja que l’augment del preu del petroli feia difícil fer front a l’augment de la despesa per anar a treballar.
Però també podem preguntar-nos: per què, si la producció mundial de petroli acabava d’arribar a un pic, varen caure els preus del petroli en els últims cinc mesos de 2008? I, si els preus del petroli van ser un factor important de la crisi econòmica, per què l’economia no va començar a tornar a funcionar quan els preus s’havien suavitzat?
Anirem contestant aquestes preguntes i seguirem avançant en el Diagnòstic Alternatiu en altres posts, ja que aquest comença a ser massa llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada