Llegint un article del National Geographic sobre el que hi ha sota el parc nacional de Yellowstone, als Estats Units, que no és altra cosa que un dels punts calents del planeta, veig que aquests punts calents poden explotar (i així ho fan de tant en tant), no com un volcà normal, sinó que les seves erupcions són molt més importants. Les podríem anomenar supervolcans. Aquestes explosions tant importants tenen una influència clara sobre el clima de la Terra.L’explosibilitat dels volcans es mesura amb l’index d’explosibiliitat volcànica (VEI) que pot ser del 1 (volum ejectat superior als 10.000 metres cúbics), del 2 (més de 100.000 m3), del 3 (més de 1.000.000 m3), del 4 (més de 0,1 km3), del 5 (més de 1 km3), del 6 (més de 10 km3), del 7 (més de 100 km3) o del 8 (més de 1000 km3)
De fet, el punt calent del parc de Yellowstone ha entrat en erupció moltes vegades. Les tres darreres ho ha fet fa 2,1 milions d’anys, 1,3 milions d’anys i 640.000 anys. La magnitud d’aquestes erupcions va ser espectacular, sobretot la primera, que va ser 2.500 vegades més important que l’erupció del Saint Helens del 1980. La darrera va ser, “només”, 1.000 vegades més important que la del Saint Helens (que va ser d’un quilòmetre cúbic, és a dir d’un VEI = 5).
La darrera erupció d’un supervolcà va ser la del Toba, al nord de Sumatra, ara fa més o menys 74.000 anys. Les seves cendres han estat identificades en estrats marins a una distància de milers de quilòmetres del lloc de l’erupció. Va llançar a l’atmosfera uns mil milions de tones de pols volcànica i de gasos sulfurosos. Es calcula que aquesta erupció multiplica per 10 la potència de qualsevol altra dels darrers cent mil anys. La seva magnitud va ser de 2.800 quilòmetres cúbics, més important que cap de les tres citades de Yellowstone. Els gasos sulfurosos varen arribar amb facilitat a l’estratosfera, assolint altures de 27 a 34 quilòmetres. Al cap de pocs mesos, la pols volcànica s’havia dipositat gairebé sobre tot el planeta (en el sondeig GISP dels gels de Groenlandia s’ha trobat que en aquells anys va augmentar moltíssim la precipitació de sofre, però és difícil de veure res als sondeigs de l’Antàrtida). La capa de pols, de vapor d’aigua i de gasos sulfurosos a l’estratosfera segurament va reduir significativament la llum del sol, deixant la Terra sota una penombra que va durar uns quants anys.
S’estima que durant alguns anys les temperatures de l’hemisferi nord varen baixar entre 3 i 5ºC, i que a les latituds polars les temperatures de l’estiu varen baixar uns 10ºC durant dos o tres anys. Podem comparar aquesta baixada de les temperatures amb les que va provocar l’erupció del volcà Pinatubo, l’any 1991, amb un VEI = 6 i una ejecció de 4 km3, que va fer caure la temperatura global del planeta de 0,1 ºC l’any 1992.
L’hivern volcànic que va provocar aquesta erupció probablement va reduir la població humana a uns pocs milers d’individus, situant la nostra espècie a la vora de l’extinció. Podem afirmar, doncs, que aquesta erupció va influir sobre el nostre ADN, ja que es va reduir molt la seva variabilitat. De fet, sembla que es varen extingir totes les poblacions humanes isolades, llevat dels neandertals i de l’homo sapiens (que som nosaltres)
L’erupció del Toba va passar quan ja havia començat la darrera glaciació. Va coincidir amb un període en que el fred va augmentar i el nivell del mar va baixar aproximadament fins a uns 70 metres per sota del nivell actual (abans de l’explosió el nivell del mar era d’uns 40 a 50 metres per sota del nivell actual). Aquest augment del fred i aquest nivell tant baix del mar varen durar uns 40.000 anys.
No es pot assegurar que l’explosió del Toba hagi estat la única ni la principal causa de l’augment del fred i de la baixada del nivell del mar durant tants anys, ja que els moviments astronòmics de la Terra (el que s’anomenen paràmetres de Milankovitch) afavorien el creixement dels casquets de gel a l’hemisferi nord. Però el que sí és segur que l’erupció del Toba va aguditzar el procés de refredament del planeta.
Hi haurà altres explosions de supervolcans, però ningú sap quan ni on. Del que no hi ha dubte és de que, quan una d’aquestes erupcions es produeixi, la seva influència sobre el clima serà importantíssima, produint un refredament important del planeta que podrà durar almenys unes quantes desenes d’anys, sinó uns quants segles. Les seves conseqüències sobre les espècies vivents seran devastadores. I entre aquestes espècies vivents ens hi trobem nosaltres.
I és que, ben mirat, no som pas gran cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada