Em preguntava al darrer post sobre aquest tema si els economistes convencionals podrien tenir raó al pensar que el creixement pot continuar per sempre.Comencem per preguntar-nos si l’economia és una ciència, per poder opinar de si els economistes són capaços de preveure el que passarà. Els economistes en general no han previst el xoc actual. Es podria pensar que aquesta manca de predicció -la impossibilitat de preveure un esdeveniment de tanta importància històrica com la ràpida contracció de gairebé tota l’economia mundial, el que suposa la fallida d’alguns dels bancs i de les companyies de fabricació més grans del món- podria conduir a la majoria dels economistes a parar-se i a tornar a examinar les seves premisses fonamentals. Almenys, així ho farien els veritables científics.
En realitat, l’economia, tal com es practica actualment, no constitueix una ciència, ja que procedeix principalment a base de la lògica correlativa i no a través de la construcció de coneixement per un continu i rigorós procés de proposar i provar hipòtesis. Si bé l’economia utilitza una terminologia complexa i les matemàtiques, tal com ho fa la ciència, les seves afirmacions bàsiques sobre el món -com el principi de substitució infinita, que sosté que per a qualsevol recurs que escasseja, el mercat trobarà un substitut- no estan subjectes a un acurat examen experimental.
I aquí tenim la resposta a la primera pregunta: els economistes convencionals pensen que el creixement pot continuar per sempre ja que afirmen, sense poder-ho demostrar, que per qualsevol recurs que escassegi el mercat trobarà un substitut.
Però perquè una economia creixi fa falta disposar d’energia barata. Si la teoria del Pic de Petroli és certa, què podrà substituir el petroli i el gas a un preu raonable? A més, el creixement perpetu de la població humana i el consum dins els confins d’un planeta finit sembla una hipòtesi amb poca base, sobretot perquè les senyals d’advertència de que els límits ecològics ja s’han assolit i superat comencen a ser evidents per tot arreu.
Si els científics que adverteixen sobre els límits al creixement tenen raó, enfrontar el galimaties de l’economia mundial implica molt més que simplement ajudar a tornar aixecar els bancs i els prestamistes hipotecaris. De fet, en aquest cas ens enfrontem a un canvi fonamental en la nostra economia tan important com l’adveniment de la revolució industrial. Ens trobem en un punt d’inflexió històric: la fi de dècades d’expansió i el començament d’un inevitable període de contracció que continuarà fins que la humanitat torni a viure dins els límits dels sistemes de regeneració de la Terra.
Però hi ha pocs indicis de que els encarregats de formular polítiques entenguin res de tot això. La seva manera de pensar sembla estar conformada principalment per les garanties dels economistes de que el creixement pot i ha de continuar en el futur indefinit, i que la contracció econòmica que el món està experimentant en aquest moment és només temporal, un problema que pot i ha de ser resolt.
Si el Diagnòstic Alternatiu és correcte, hem entrat en una nova era econòmica en la que les normes anteriors ja no són aplicables. Els baixos tipus d’interès i la despesa pública ja no es tradueixen en incentius per a la producció de préstecs i d’ocupació. L’energia barata no apareixerà només perquè hi hagi demanda. Els substituts dels recursos essencials en molts casos no s’han trobat. Sobretot, l’economia continuarà disminuint fins que pugui ser mantinguda per l’energia i els recursos materials que la Terra pot proporcionar de manera contínua.
Això és, per descomptat, una notícia molt difícil de pair. És el mateix que el ser informat pel seu metge que un ha contret una malaltia sistèmica, potencialment mortal, que no es pot curar, sinó només gestionar i la gestió de la qual significa que ha de fer profunds canvis d’estil de vida.
Veurem, en un altre post, què podríem fer per adaptar-nos amb un mínim de conseqüències negatives a aquesta nova era econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada