La independència i jo

Per contestar a algun dels comentaris del meu darrer post (comentaris que agraeixo, ja que tots són interessants i ben raonats), resumiré la meva posició sobre la independència de Catalunya i sobre les consultes que s’han fet o que s’estan preparant.

Sobre la independència de Catalunya, l’avantatge que hi trobo és que és probablement la única manera de que la llengua catalana no desaparegui del mapa. I, em sembla a mi, no hi haurà Catalunya si perdem la nostra llengua. Catalunya no és Irlanda que, sent una illa, ha pogut conservar la seva personalitat adoptant la llengua dels que la varen ocupar durant segles. Catalunya és terra de pas, i una Catalunya on es parli únicament castellà seria una regió més d’Espanya.

L’inconvenient és que no és gens segur que, un cop declarada la independència, si no és per mutu acord amb Espanya (missió quasi impossible), Catalunya es pugui integrar sense cap trigança a la Unió Europea. Si això fos així, el problema econòmic i social seria molt important. També podem preguntar-nos si la part proporcional dels fons comuns de la Seguretat Social revertirien al nou estat o es quedarien tots a Espanya i Catalunya hauria de començar de zero.

Resumint: si estigués segur de la nostra integració immediata a Europa i d’un repartiment equilibrat dels comptes amb l’estat espanyol, personalment seria partidari de la independència. Però, per ara, tinc els meus dubtes sobre aquestes qüestions.

Pel que fa a les consultes, no hi tinc res en contra, si no és que la pregunta que es va fer a Arenys de Munt pressuposa que Catalunya s’integrarà immediatament a la Unió Europea. Es a dir, si som lògics, i l’estat espanyol s’oposés a que una part del seu territori, alliberat sense la seva aprovació, s’integrés a la U.E., hauríem de considerar les consultes com no fetes, ja que s’hauria preguntat una cosa que no es correspondria a la realitat. En una consulta, la redacció de la pregunta és molt important. Em sembla que, en aquest sentit, s’ha tingut una bona dosi d’improvisació.