Tràfics d’influències i corrupció

Haig de dir que no m’ha estranyat gens que hi hagi hagut casos de corrupció també a Catalunya. El cas Millet, i els casos d’actualitat més immediata (Sta. Coloma de Gramenet i ex-alts càrrecs dels governs del president Pujol), no m’han pas agafat de sorpresa. Catalunya, pel que fa a la corrupció, és molt més propera de la península ibèrica que no de França, és més del sud que del nord dels Pirineus, ens agradi o no.

Que Espanya és un país molt corrupte no s’escapa a ningú. Qui no s’ha trobat, a la feina, amb gent que paren la mà per passar-te una comanda? Qui no ha rebut propostes de comissions per passar un contracte important a una determinada empresa? Aquestes pràctiques són admeses sense cap problema, i el que se’n aprofita és considerat com una persona més llesta que les altres. De la mateixa manera, Espanya (i Catalunya) està ben classificada (en el sentit que n’hi ha molt) dins de la Unió Europea pel que fa al frau fiscal i al treball no declarat. Podem, però, consolar-nos pensant que hi ha molts països on la corrupció és molt més important que a casa nostra.

La majoria dels casos de corrupció política tenen un denominador comú: es fan en llocs on fa molts anys que governen els mateixos. Això ha donat peu a que es vagin creant xarxes d’influències, aprofitant les febleses del funcionament de les organitzacions, xarxes que es van enfortint a mesura que passa el temps. Estic convençut que durant el llarg període de govern del president Pujol hi va haver moltes xarxes d’influències i, per tant, una corrupció considerable, que s’ha anat tapant. El mateix va passar amb els socialistes del govern central als darrers anys d’en Felipe González, i està passant a Madrid i a València, després de molts anys de govern popular. I es descobreixen i es descobriran coses a Andalusia, i a Extremadura, etc. I és estrany que encara no hagi sortit res important a Euskadi.

Aquesta corrupció política ha augmentat molt aquests deu darrers anys, aprofitant el boom immobiliari i els importants beneficis que reportava a uns i altres la requalificació de terrenys. La crisi actual tindrà l’efecte benèfic de disminuir aquest tipus corrupció.

L’excusa que molts han trobat a aquest estat de coses és que el nostre nivell de corrupció (a Catalunya, em refereixo) es troba dins del que és normal a Espanya.

Malgrat també fa molts anys que té el mateix govern municipal, i no seria gens estrany que també s’hi haguessin establert aquest tipus de xarxes, ja que és una cosa que podem considerar tant normal com que els bolets creixin a la vora dels arbres, si se’ls en dona el temps necessari. El que no vol dir forçosament que hi hagi hagut corrupció o actes il•legals, però si que és segur que alguns espavilats hauran trobat la manera de fer-se uns quartets, sent més llestos que els altres i comprant a baix preu terrenys que han "endevinat" que serien requalificats.

A mi tot això no em fa perdre el son. Ni em fa deixar de creure que la democràcia és el millor de tots els sistemes polítics: almenys ara es descobreixen alguns casos, cosa que no passava amb el règim. Ni m’impedeix d’anar a votar (ja ha passat massa temps de la meva vida sense poder fer-ho). Però procuro no votar a qui porta massa temps al govern, sigui central, regional o municipal.

El que em molesta és que els responsables dels partits polítics reaccionin malament i a deshora. En comptes de reconèixer que alguns dels seus afiliats i dels seus càrrecs son pomes podrides, i de fer el necessari per treure-se’ls de sobre, es disculpen, apel•len a presumpcions d’innocència, procuren que passi el temporal: tenen por que els encausats cantin, i això no els convé. Es un error que fan tots. I és que els partits, tal com estan organitzats ara mateix (llistes tancades, obediència cega) són el caldo de cultiu de la corrupció, al apartar de la seva militància a gent amb pensament propi, i al afavorir l’entrada de gent mediocre, que, sent incapaços de guanyar-se la vida fora de la política, hi troben un modus vivendi molt productiu.