La població mundial

La població mundial és d’uns 6.700 milions d’habitants. Es una població que ha augmentat de manera exponencial des de la revolució industrial, cap a l’any 1.750.

A l’any 500 abans de Crist la Terra tenia uns 100 milions d’habitants. En temps de l’Imperi Romà, cap a l’any 1, s’estima que a tot el món hi havia uns 200 milions d’habitants, el que significa un augment mitjà anual de 200.000 persones per any.

Durant els següents mil anys, la població mundial va augmentar lentament, fins a arribar a uns 310 milions l’any 1.000, el que dona un increment d’uns 110.000 individus per any. Observem que aquest increment va ser molt inferior al dels 500 anys abans de la nostra era.

Aquest increment de la població va augmentar notablement des de l’any 1000 fins al començament de la revolució industrial, a l’any 1.750, en que hi havia ja 791 milions de persones: l’augment anual mitjà havia estat de 640.000 individus per any.

A partir d’aquest moment la població mundial s’ha disparat: l’any 1.850 hi havia ja 1.262 milions d’habitants, amb un augment de 4,7 milions de persones per any. L’any 1.900 la població havia passat a 1.650 milions, amb un augment de 7,8 milions per any. L’any 1.950 érem (aquí jo ja m’hi compto) 2.756 milions, amb un augment, des de l’any 1.900, de 17 milions per any.

Arribant al 2.000, la població havia passat a ser de 6.070 milions de persones, i l’augment anual des de 1.950 havia sigut de 71 milions d’individus. A finals del 2.008 ja érem 6.707 milions, amb un augment anual de 80 milions de persones.

Ve tot això perquè vaig llegir ja fa un cert temps una entrevista a Paul R. Ehrlich, un biòleg de poblacions que va publicar ja a l’any 1.968 un llibre titulat The Population Bomb. En aquest llibre, l’autor presentava l’augment de població mundial com un dels problemes més grossos amb el que la humanitat s’ha d’enfrontar en un futur proper. En l’entrevista, publicada al diari El País a principis de novembre, explica que “estem esgotant el sòl agrícola, l'aigua dels aqüífers, perdem poblacions d'espècies i la capacitat de l'atmosfera per absorbir gasos d'efecte hivernacle està al límit”.

També parla de la població que el planeta pot suportar: “vam fer un càlcul assumint que tot el món viuria com un mexicà de classe mitjana i que millorava la tecnologia. I la Terra pot suportar a 2.000 milions, que és el que és raonable. És la xifra que hi havia en 1934, quan vaig néixer. Hi havia gent suficient per tenir grans ciutats, per si us agrada l'òpera i els museus, però a la vegada quedava natura”.

Explica que “tenir més de dos fills és irresponsable”, i parlant de qui pagarà les pensions si no hi ha prou gent jove, té una resposta sorprenent, però lògica: “si es redueix la natalitat augmenta la població dels que tenen més de 65 anys. Però els demògrafs parlen de l'índex de dependència, la quantitat de nens i grans per cada adult en edat de treballar. Així tindries més de gent gran de 65 anys però menys nens. I és més fàcil fer econòmicament productiu a algú de 65 anys que un nen de set. És una bogeria obligar la gent a retirar als 65 anys. La gent que es retira més tard viu millor i més feliç i mor més tard. Però el més estúpid de tot és que, a menys que creguis que la població pot créixer indefinidament, has d'afrontar això. Així que el millor és fer-ho ara i gradualment, no d'aquí a dues generacions, quan la situació serà pitjor. Malauradament els polítics no saben res de demografia”.

Per calcular la quantitat de gent que el planeta pot mantenir podem basar-nos en el concepte de “petjada ecològica”, que podem definir com “l’àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida”. Bàsicament els seus resultats estan basats en l’observació dels següents aspectes:

- La quantitat d'hectàrees emprades per urbanitzar, generar infraestructures i centres de treball.
- Hectàrees necessàries per proporcionar l'aliment vegetal necessari.
- Superfície necessària per pastures que alimenten el bestiar.
- Superfície marina necessària per produir el peix.
- Hectàrees de bosc necessàries per assumir el CO2 que provoca el nostre consum energètic. En aquest sentit no només incidiria el grau d'eficiència energètica assolit sinó també les fonts emprades per a la seva obtenció: com més ús d'energies renovables, menor petjada ecològica.

Des d'un punt de vista global, s'ha estimat en 1,8 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant, o el que és el mateix, si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals, a cadascun dels més de sis mil milions d'habitants al planeta, els correspondrien 1,8 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any.

Si volem que tots els habitants del planeta tinguin un nivell de vida com el que tenim nosaltres actualment, que es correspon (dades de l’any 2.005) a una petjada ecològica de 5,7 ha per cada espanyol, el nombre de persones que el planeta podria suportar seria de 1,8 / 5,7 = 31,5 % de la població actual, és a dir, 6.707 x 31,5 % = 2.100 milions d’habitants. El senyor Ehrling tenia, doncs, raó.

La petjada ecològica mitjana actual (any 2.005) és de 2,7 ha per habitant: els països rics tenen uns 1.000 milions d’habitants i una petjada de 6,4 ha/habitant, els països d’ingressos mitjans tenen uns 3.100 milions d’habitants i una petjada de 2,2 i la dels països pobres, amb uns 2.500 milions d’habitants, és de 1 ha/habitant.

El problema és què s’hauria de fer per fer desaparèixer el 68,5 % de la població actual per tenir un planeta sostenible de veritat. Aquest és el veritable problema, i no tonteries com les del canvi climàtic que, si és veritat que existeix i que és degut a l’activitat humana, no és més que una conseqüència del primer.