Any Nou

Haig de dir que a casa no es celebra l’entrada d’un nou any. Per moltes raons (estalviar-nos problemes per anar, aparcar i tornar d’alguna festa, per no sopar massa, que és dolent per l’estomac, ens podem ennuegar empassant-nos la pell i els pinyols dels grans de raïm, etc.), però principalment perquè això d’acabar un any i començar-ne un de nou no vol dir res. Si l’any comencés com al temps dels romans, el primer de març, tothom s’emborratxaria la nit del 28 o 29 de febrer, i no la del 31 de desembre. La data màgica actual passaria sense pena ni glòria.

Un nou any no ens canvia la vida ni poc ni molt. El que ens passarà l’any nou serà conseqüència del que haurem fet l’any vell i del que anem fent l’any que ha començat. Sempre ha estat així i sempre ho serà. El temps és continu, almenys pel que podem observar: les discontinuïtats són artificials o, més ben dit, artificioses. Només serveixen per portar una comptabilitat del temps que passa.

I el temps passa cada vegada més de pressa. Recordo que, quan era petit, en un número extraordinari de final d’any del TBO hi havia una historieta que em va impactar. Explicava la velocitat amb la que passa el temps a cada edat: quan tens pocs anys, passa lent com un carro tirat per un burro, més tard va en bicicleta, després en moto, passen els anys i ja va en cotxe de carreres. Et fas vell i el temps passa amb la velocitat d’un avió.

Tenia un col•lega que havia trobat la fórmula per calcular aquesta velocitat amb la que veiem passar el temps. La fórmula era tètrica, però corresponia bé amb la realitat: la velocitat amb la que veiem passar el temps és inversament proporcional a l’esperança de vida. Si l’invers fos veritat, hauríem de fer tot el possible per avorrir-nos molt, ja que així el temps ens passaria més lentament i la nostra esperança de vida augmentaria.

Però deixem-nos de filosofies barates i fem com tothom: FELIÇ ANY NOU. Sobretot amb salut.