Les consultes del dia de santa Llúcia

La veritat és que no és gens senzill tenir les idees clares després de les consultes sobre la independència que es varen fer el passat dia 13. La participació va ser més aviat escassa, més escassa del que havien previst els organitzadors. De manera que la primera lectura que en varen fer tots els que són partidaris de la Espanya una va ser la del ridícul més absolut.

La veritat és que, segons aquestes consultes, tenint en compte les que es varen celebrar a Sant Cugat i a Vilanova i La Geltrú, els partidaris de la independència de Catalunya no deuen sobrepassar el 20 % de l’electorat (en tindrem dades més precises quan es celebri la consulta a Barcelona). En un referèndum sobre el tema, tenint en compte un 30 % d’abstenció, l’opció independentista “només” tindria gairebé un 30 % dels vots emesos.

Es pot considerar, doncs, un fracàs aquesta consulta? Em sembla que no. El que, en un referèndum es pugui preveure un 30 % de partidaris de la independència no vol dir que hi hagi un 70 % d’antiindependentistes. No sé si s’han fet enquestes per saber quin és aquest percentatge, però suposo que no deu ser superior al des independentistes, és a dir, tindrien un 30 % dels vots emesos en cas de referèndum. L’altre 40 % estaria format per persones que volen més autonomia, però dintre de l’estat espanyol, per gent que no té gaire clar si la independència tindria o no efectes benèfics sobre els catalans, és a dir, per gent que, com jo ara mateix, no són contraris a la independència, però que no tenen clar que sigui convenient, i que pensen que, fins que no es demostri el contrari, encara queda molt per fer dins del marc actual de descentralització.

Es a dir que, si els partidaris de la independència volen tenir més seguidors, fa falta que es facin estudis seriosos sobre si la independència serà o no perjudicial pels catalans, tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista polític. Estudis que, si s’han fet, no s’han divulgat convenientment entre la població.

Les consultes del dia 13 semblen indicar que a Catalunya hi ha un corrent de fons cap a més sobirania. Pot ser un corrent de fons lent, però penso que és imparable. Si a terme es vol mantenir Catalunya dins de l’estat espanyol, els espanyols hauran de reconèixer l’existència de diverses nacions i de diverses llengües a Espanya, i hauran de deixar que aquestes nacions decideixin lliurement sobre com es regeixen interiorment(*). Però, com que em sembla que això és gairebé impossible o, almenys, ha sigut històricament impossible, ho trobo poc probable. Es més, detecto una tendència involutiva en aquest aspecte.

De manera que, de mica en mica, si els independentistes actuen racionalment, i si dins d’Espanya Catalunya no s’arriba a regir lliurement, la sortida de l’estat espanyol té moltes possibilitats de triomfar. I, quan parlo d’actuació racional dels independentistes, em refereixo a que es deixin d’intentar convèncer a la gent amb arguments sentimentals (ja han convençut a tothom que és sensible a aquests tipus d’arguments) i demostrin, de la manera més didàctica possible, que els catalans estarien millor sols que integrats a Espanya.


(*) M’ha agradat com els escocesos tracten aquest tema: proposen que a la consulta sobre la independència d’Escòcia no hi hagi dues opcions, sinó tres. La tercera és que Escòcia sigui totalment independent del parlament de Londres, i que només es tingui en comú amb el Regne Unit l’exèrcit i les relacions exteriors.