L’ànima

L’altre dia preníem la fresca amb uns veïns i la seva gossa, una yorkshire que respon al nom de Chichita. Com tots els gossos, la Chichita ens mirava atentament quan parlàvem d’ella. La mare de la seva mestressa, una senyora de més de vuitanta anys, de missa diària, va dir:

- Només li falta tenir ànima per ser com nosaltres.

Això em va fer pensar en quines són les diferències entre els altres animals i nosaltres. Nosaltres enraonem, els altres animals es comuniquen amb un llenguatge potser menys sofisticat que el nostre, però es comuniquen. Nosaltres riem, els mamífers superiors també: estudis neurològics han demostrat que als gossos se’ls activa la mateixa zona cerebral que a nosaltres, i que expressen la seva rialla esbufegant, i que la seva “rialla” és tan contagiosa com la nostra, ja que quan un gos esbufega, els que es troben a prop el segueixen. Molts animals tenen una mena de sentiment moral, i en certes situacions saben el que han de fer i el que no. Molts animals tenen consciència de la mort, ja que quan veuen que un membre del seu grup ha mort, mostren sentiments de dol, que s’ha estudiat en gossos, elefants i rates (això no vol dir, però, que entenguin la mort com l’entenem nosaltres). I així podríem anar seguint.

Els animals fabriquen eines, viuen en societat, tenen normes, tenen amics preferits, tenen empatia, es poden disculpar, tenen capacitat de perdonar, etc, comportaments que són molt semblants als que tenim nosaltres. Es massa fàcil dir que tot això només és degut a l’instint.

Però no havíem quedat que Déu Nostre Senyor, quan va crear l’home, amb una bufada el va dotar d’una ànima, ànima que el feia diferent dels altres animals, que només tenien instint, ànima que és immortal?

Si tenim en compte que el cervell humà està molt més desenvolupat que el dels animals potser podríem trobar on es pot localitzar aquesta ànima que prové de la bufada de l’Altíssim. Per exemple, he llegit que un cargol marí té unes vint mil neurones, una mosca en té unes cent mil, un ratolí en té uns 5 milions i que el cervell d’un primat en té uns deu mil milions. En comparació, el cervell d’un primat pot semblar que té un gran poder intel•lectual, però no és res davant del potencial del cervell d’un nadó humà, que té més o menys uns cent mil milions de neurones. De manera que podríem afirmar, si no molestéssim ningú, que l’”ànima” que diem que tenim, i que ens fa diferents dels altres animals, no és més que la diferència en el nombre de neurones. Neurones que, a partir dels nostres avantpassats primats, han anat augmentant a mesura que la nostra espècie ha anat evolucionant.

De manera que podríem refer la frase de la mare de la mestressa de la Chichita:

- Només li falten uns quants milers de milions de neurones per ser com nosaltres.

I, que jo sàpiga, les neurones de qualsevol animal es moren quan mor el seu propietari.