Rar és el dia que no vaig a la platja de Morouzos, que es troba a dos o tres quilòmetres del poble. Hi vaig a peu, pel camí de circumval•lació. Baixo a la platja, passant per la gran pineda que té al darrere. Es tracta d’un espai molt gran, perfectament arranjat, on els pins creixen sobre les dunes de sorra. Aquest espai de pins era fins fa poc, de propietat privada, però ha passat a ser de propietat pública per impedir que es concretés un projecte urbanístic, que incloïa un hotel. A la platja, que té una dimensió de més dos quilòmetres, no hi ha massa gent (els dies de setmana del mes de setembre es poden comptar amb els dits de les dues mans)
Caminant per la platja, quan hi ha marea baixa pots arribar a peu a la illa de San Vicente.
Cap a l’altre costat. Morouzos s’ajunta amb la platja de Cabalar, on pots nedar fins a la riba de l’altre costat de la ria, sempre que triïs un moment que no hi hagi corrent, ja que amb la pujada i la baixada de la marea les corrents són molt fortes i més d’un ha tingut problemes greus. Aquestes corrents, en un o altre sentit també es fan sentir a la platja de Morouzos, de manera que s’ha d’anar en compte al ficar-se a l’aigua.
Al costat de la pineda, en direcció est, hi ha una gran extensió de dunes, o s’hi ha instal•lat un parell d’observatoris per veure les aus.
Tornant de la platja, si ho faig bordejant la ria, trobo, darrere Cabalar, uns bona extensió de dunes, i la possibilitat de visitar un petit llac, ple de vida. Tot el camí per la zona dunar està balisat, i el terra està fet per travessers de fusta, de manera que el vianant no faci malbé la vegetació. També es troba un observatori per a aus al acabar-se la zona de dunes de Cabalar, des d’on es poden observar les que s’alimenten dels productes de la ria, que són molts i variats, ja que es tracta d’una ria amb molta superfície que, a la marea baixa, queda al descobert. Ara, al mes de setembre, s’hi ajunten moltes garsetes (Egretta Garcetta), que són interessants d’observar.
Pel camí de circumval•lació es pot trobar, de tant en tant, un senglar, que s’entreté menjant glans i castanyes, que al mes de setembre ja comencen a caure dels arbres.
Tornes al poble amb sis o set quilòmetres a les cames, i aprofites per fer un vermut sota els plàtans de l’albereda (lloc conegut localment com l’alameda).
A la tarda, molts dies agafem el cotxe i anem a qualsevol de les moltes platges que hi ha a la vora, moltes d’elles salvatges, de les que parlaré un altre dia. Aprofitem, de vegades, per berenar uns longueirons (una espècie de navalles pròpies de la zona).
Un veritable paradís, sobretot al mes de setembre, on hi ha poca gent i el sol no és tant alt com al juliol o a l’agost, que permet passejar per zones poc urbanitzades i molt ben conservades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada