Mercat de quotes d’emissions de CO2

Segons les dades oficials, els tres primers emissors de CO2 a la Unió Europea han sigut, l’any 2009, l’alemany RWE, amb 141 milions de tones de CO2, E.ON, la companyia elèctrica alemanya, que ha emès 94 milions de tones, i el suec Vattenfall, que n’ha emès 91. A aquestes companyies, els governs respectius els havien assignat unes quotes d’emissió (gratuïtes) de 89,76 i 62 milions de tones respectivament. De manera que han hagut de comprar, al mercat d’emissions de carboni, a un preu d’uns 15 €/t:

RWE: 141 – 89 = 52 milions de tones = 780 milions d’euros
E.ON = 94 – 76 = 18 milions de tones = 270 milions d’euros
Vattenfall = 91 – 62 = 29 milions de tones = 435 milions d’euros

D’altra banda, les companyies a les que més quotes d’emissió (gratuïtes) els han sobrat l’any 2009 han sigut Arcelor Mittal, amb 43 milions de tones, Core, amb 13 milions i Thyssen Krupp amb 11 milions. Aquestes quotes d’emissió sobrants, venudes a 15 €/t, als han reportat uns beneficis de 645, 195 i 165 milions d’euros, respectivament.

El senyor Mittal va pressionar públicament als governs europeus perquè li concedissin un nombre elevat de quotes gratuïtes, ja que, si no, s’emportava les seves empreses cap a Àsia, on no es paga per emetre CO2. Li ha anat bé, ja que ha fet un gran negoci.

Des de que, l’any 2008 es va començar a aplicar la segona fase del Protocol de Kioto, es va fer més rentable vendre quotes que fer-les servir. Aquesta és una de les raons principals del problema del carbó espanyol, que fa un parell d’anys que no troba comprador a les centrals elèctriques, el que ha provocat les mobilitzacions dels miners lleonesos, terolans i asturians, i que ha acabat amb el famós decret del carbó. I amb les mobilitzacions actuals a Galícia, que es veu perjudicada per aquest augment de les compres de carbó nacional, ja que les seves centrals tèrmiques han estat renovades per fer servir carbó d’importació, que emet menys CO2 per kWh que el nacional.

I és que quan els governs intervenen en el marcat de l’energia, sigui amb les primes exagerades a les renovables, sigui amb les emissions de les quotes d’emissió de CO2, sigui amb la regulació tarifària (el famós deute a les elèctriques), generalment la caguen. N’hi ha que se’n aprofiten. I, finalment, ens toca pagar als de sempre.