Fins i tot han aconseguit que La Vanguardia (diumenge 14 de novembre) els defensi. El gràfic que publica el diari, que és el reproduït aquí, és molt significatiu de les argumentacions del lobby. Començarem per l’energia fotovoltaica.
L’energia fotovoltaica
Espanya perd el tren fotovoltaic, ens diu el periodista Antonio Cerrillo (el mateix que fa un parell d'anys ja va dir moltes tonteries sobre les renovables, al mateix diari). El gràfic ens mostra la quantitat de MW (megawatts) instal•lats per any a diversos països europeus, des de l’any 2006 fina ara. Observarem, però, que l’any 2008 es van instal•lar a Espanya 2.800 MW de plaques fotovoltaiques, més que a cap altre país. Això ve ser possible, ens explica La Vanguardia, i és veritat, molts especuladors es varen aprofitar d’una concessió (per part del ministre Clos) d’unes primes més que generoses per aquesta energia. Amb l’agreujant de que, l’any 2007, es va ampliar un any més el termini per acollir-se a aquest “generós” sistema retributiu, tot i sabent al ministeri que el cost de l’energia fotovoltaica havia baixat molt. Les instal•lacions construïdes abans de finals del 2008 venen l’electricitat produïda al preu de 0,45 €/kWh durant els primers vint-i-cinc anys, i les empreses elèctriques tenen l’obligació de comprar-se-la (el cost de l’energia fotovoltaica de les noves instal•lacions és, aproximadament, de 0,14 €/kWh)
Aquest és un exemple clar de com l’Estat, en comptes de resoldre un problema, n’ha creat un. En comptes d’ajudar a la innovació fotovoltaica, s’ha dedicat a subvencionar unes instal•lacions cares i antiquades. El lobby de l’Associació de la Indústria Fotovoltaica, que segurament va brindar amb xampany francès el gol que havia marcat al pobre Joan Clos, ara es queixa de les conseqüències de la seva voracitat.
Però, així i tot, Espanya segueix sent un dels països europeus amb més potencia fotovoltaica instal•lada.
L’energia eòlica
A la part esquerra del gràfic que publica La Vanguardia es pot veure una espècie de balança, on se’ns explica l’impacte econòmic dels anys 2007, 2008 i 2009 de l’energia eòlica. Evidentment, malgrat unes subvencions de 3.706 milions d’euros, el balanç és molt favorable, ja que es redueixen les importacions de combustibles (la xifra sembla una mica forta), es redueixen els drets d’emissió de CO2 i es generen ingressos fiscals. Però, a la part del cost, no es fa figurar el cost de la irregularitat de la producció eòlica. I és que un servidor, encara que no faci vent, a l’hivern li agrada dutxar-se amb aigua calenta, als viatgers del tren volen desplaçar-se per anar a treballar, i les fàbriques d’alumini volen seguir produint. El que vol dir que, per cada kW eòlic instal•lat s’ha de tenir 0,8 kWh instal•lats de centrals de reserva, que quan fa vent estan parades, i quan no en fa puguin posar-se en marxa.
Si el lobby de l’energia eòlica, en comptes de tantes conyes de presentar balanços poc creïbles, presentés d’una vegada el seu preu de cost, que es podria comparar amb el d’altres mitjans de producció, tenint en compte el cost de la irregularitat de la producció i el benefici de la reducció d’emissions de CO2, potser la gent da cap senzill ho entendríem millor.
Conclusió
Dos exemples clars de que el govern, en comptes d’arreglar les coses, les complica. Com diuen els del Tea Party, les energies renovables s’expandiran quan siguin competitives. Per ara, no sembla pas que ho siguin. O, al menys, els seus responsables no ho han demostrat (per por de perdre les subvencions?). I estic convençut de que si els governs ajuden la innovació d’aquestes energies, en comptes de repartir diners als caçadors de primes, ben aviat ho seran.
Un altre exemple de que, almenys en problemes energètics, l’Estat és el problema, és el dèficit elèctric, creat pel govern del Partit Popular, i que ha continuat creixent amb els socialistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada