Heus aquí un fet simple: l'economia mundial està estructurada de manera que un estancament en la producció d'energia no és una opció acceptable. Per tal de seguir satisfent les necessitats de les grans potències industrials com Estats Units, juntament amb la set voraç d'energia de les potències emergents com la Xina, l'energia mundial haurà d'augmentar considerablement cada any.
És contra aquest teló de fons que tres esdeveniments decisius de 2011 estan canviant la manera com és probable que visquem en aquest planeta en un futur no gaire llunyà.
El primer i el més transcendental dels xocs energètics de l'any ha estat la sèrie d'esdeveniments precipitats per les revoltes de Tunísia i Egipte i la consegüent "primavera àrab" a l'Orient Mitjà. Ni Tunísia ni Egipte són, de fet, importants productors de petroli, però l'ona de xoc política desencadenada per aquestes insurreccions s'ha estès a altres països de la regió que sí que són productors de petroli, com Líbia, Oman i l'Aràbia Saudita. Per ara, els dirigents saudites i Oman semblen mantenir un control estricte sobre les protestes, però la producció de Líbia, d'uns 1,7 milions de barrils per dia, s'ha reduït a gairebé zero.
Segons totes les projeccions de la producció mundial de petroli, Aràbia Saudita i altres estats del Golf Pèrsic hauran de subministrar una part cada vegada més gran de la producció mundial total de petroli, ja que la producció d’altres regions clau disminueix. L'assoliment d'aquest augment de producció és essencial, però no passarà a menys que els governants dels països productors inverteixin sumes colossals en el desenvolupament de noves reserves de petroli, especialment els crus pesats, "petroli difícil", varietat que requereix d'una infraestructura molt més costosa que la de les actuals reserves de "petroli fàcil". És a dir, per satisfer les futures necessitats mundials de petroli cal basar-se en la voluntat d'Aràbia per invertir centenars de milers de milions de dòlars per explotar les seves reserves de petroli pesat. Però ara, davant les perspectives d'una revolta de la joventut àrab a l'estil egipci, els dirigents saudites semblen decidits a utilitzar la seva important riquesa en l'ocupació, la generació de programes d'obres públiques i armament, i no en noves instal•lacions de "petroli difícil". I el mateix es pot dir en gran mesura dels altres estats petroliers monàrquics del Golf Pèrsic.
En termes dels mercats energètics, el segon esdeveniment important de 2011 va tenir lloc l’11 de març, quan un terratrèmol i un tsunami d'intensitat inesperada impactar el Japó. Es va destruir una part important de la infraestructura energètica del nord del Japó, incloent refineries, instal•lacions portuàries, oleoductes, centrals elèctriques i línies de transmissió. A més, es van destruir quatre reactors nuclears en Fukushima, el que suposa una pèrdua permanent de 6.800 megawatts de capacitat de generació elèctrica.
Això, al seu torn, ha forçat al Japó a augmentar les seves importacions de petroli, carbó i gas natural, sumant-se a la pressió sobre els subministraments mundials. Amb Fukushima i altres centrals nuclears fora de joc, els analistes del sector calculen que les importacions de petroli japonès podrien augmentar fins a 238.000 barrils per dia, i les importacions de gas natural en 1,2 milions de peus cúbics per dia (en la seva majoria en forma de gas natural liquat, o GNL).
El desastre de Fukushima, i la consegüent revelació de defectes de disseny i fallades de manteniment a la planta, ha tingut un efecte dòmino, fent que les autoritats d'energia d'altres països cancel•lin els plans per a construir noves centrals nuclears o per allargar la vida útil de les ja existents. El primer en fer-ho va ser Alemanya: el 14 de març, la cancellera Angela Merkel va tancar dues de les plantes més antigues i va suspendre els plans per estendre la vida d'altres 15 centrals. El 30 de maig, el seu govern va decidir la suspensió permanent. Arran de protestes antinuclears i d'un revés electoral, va prometre tancar totes les centrals nuclears existents el 2022, cosa que, creuen els experts, es traduirà en un augment del consum de combustibles fòssils.
Xina també va actuar amb rapidesa, a l'anunciar el 16 de març que deixaria d'atorgar permisos per a la construcció de nous reactors tot esperant una revisió dels procediments de seguretat, encara que no va descartar del tot aquestes inversions. Altres països, com l'Índia i els Estats Units, van dur a terme revisions dels procediments de seguretat dels reactors, posant en situació de risc ambiciosos plans nuclears. Després, el 25 de maig, el govern suís va anunciar que anava a abandonar els plans per construir tres noves plantes d'energia nuclear, que havia decidit abandonar gradualment l'energia nuclear, i el tancament de l'última de les seves plantes en 2034, unint-se a la llista de països que semblen haver abandonat l'energia nuclear per sempre.
La tercera novetat important del 2011 que fa l'energia, ha estat una sèrie de persistents sequeres en moltes zones del planeta. En general, l'efecte més immediat i dramàtic de la perllongada sequera és una reducció en la producció de grans, el que té com a conseqüència uns preus dels aliments cada vegada més alts i genera problemes socials. Una intensa sequera durant l'any passat a Austràlia, Xina, Rússia i algunes parts de l'Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Estats Units, i més recentment el nord d'Europa, ha contribuït a l'actual rècord de preu dels aliments (i això, a seu torn, ha estat un factor clau en els disturbis polítics que corren pel nord d'Àfrica, l'est d'Àfrica, i Orient Mitjà). No obstant això, la sequera també té un efecte sobre l'energia, ja que comporta una disminució de la producció de les plantes d'energia hidroelèctrica, tal com està passant en diverses regions afectades per la sequera.
Aquesta és, de lluny, la amenaça més important per a la generació d'electricitat que hi ha a la Xina, que està patint una de les seves pitjors sequeres. Els nivells de pluja de gener a abril a la conca del Yangtzé, el riu més llarg i més important econòmicament de la Xina, han estat un 40% inferiors a la mitjana dels últims 50 anys, cosa que ha donat com a resultat una disminució significativa de la producció d'energia hidroelèctrica i una greu escassetat d'electricitat en gran part del centre de la Xina.
Els xinesos s'estan cremant més carbó per generar electricitat, però les mines nacionals ja no satisfan les necessitats del país, de manera que la Xina s'ha convertit en el primer importador mundial de carbó. L'augment de la demanda, combinat amb un subministrament insuficient, ha provocat una alça en els preus del carbó, i sense poder tenir un augment comparable de les tarifes d'electricitat (establertes pel govern), moltes empreses de serveis públics de la Xina racionen l’energia en lloc de comprar carbó més car i operar amb pèrdues. En resposta, les indústries estan augmentant la seva dependència dels generadors d'emergència amb motors dièsel, el que al seu torn augmenta la demanda xinesa de petroli importat, posant encara més pressió sobre els preus internacionals dels combustibles.
D'aquesta manera entrem al juliol, amb disturbis a l'Orient Mitjà, un panorama pessimista per a l'energia nuclear, i una severa escassetat d'electricitat a la Xina (i possiblement en altres llocs). Les solucions immediates són més carbó (amb explotacions cada vegada més invasives i contaminants, i més generació de CO2), i més petroli i gas d'esquist (Shale oil i Shale gas), el que implica milers de pous, cadascun dels quals pot desencadenar un desastre ambiental. De manera que les expectatives de satisfer un subministrament d'energia cada vegada més gran per satisfer la demanda dels propers anys estan destinades a no poder-se realitzar. En el seu lloc s'ha de preveure una escassetat recurrent, un augment de preus, i un creixent descontentament de la població.
Si no abandonem la creença que el creixement il•limitat és un dret inalienable i si no fem l'esforç i la inversió necessaris perquè les energies renovables siguin un substitut significatiu, és probable que el futur que ens espera sigui molt negre.
2 comentaris:
No disten gaire de diferència les finalitats dels acords de les senyores Campoy i Vega, així com del senyor Mas i la senyora Sánchez-Camacho. Ambdos són pràcticament iguals, aferrar-se al poder si o si i sense fisures.
Mireu, mestre: aneu a fer punyetes.
Publica un comentari a l'entrada