Desertec – Un gran projecte europeu

Durant sis hores, els deserts reben més energia del sol que la que la humanitat consumeix en un any

Els que varen llegir ahir El País, hauran pogut veure un article del ministre d’exteriors alemany sobre l’energia, on declara que el seu país aposta clarament per Desetec. Però, què recoi és Desertec?

Quan el president Kennedy va anunciar el pla de posar un home a la Lluna, no hi ha cap dubte que va aconseguir dinamitzar els Estats Units. Ara que la Unió Europea es troba en una situació caòtica i que l’ideal d’una Europa Unida està cada vegada més lluny, el menys ara per ara, potser un projecte important podria dinamitzar la Unió. Desertec bé podria ser un projecte d’aquest tipus.

Desertec és un projecte de construcció d’enormes plantes d’energia solar al desert del Sàhara, que podrien ajudar a resoldre el problema energètic europeu. Però Desertec és més que això: es tracta d’un pla integral per desenvolupar recursos d’energia renovable a l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà (l’anomenada regió MENA - the Middle East and North Africa), primer per les seves necessitats domèstiques i, a més, per exportar energia a Europa. Es a dir, Desertec podria integrar a diferents nivells la Unió Europea amb Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, un projecte polític i econòmic d’una gran envergadura.

El mes de març de l’any 2009, la Fundació Desertec va presentar el seu concepte com una resposta al problema energètic europeu, basant-se en que la meitat de les necessitats energètiques mundials de l’any 2050 s’obtindrien mitjançant energies renovables, produïdes sobretot en plantes d’energia solar tèrmica instal•lades a les regions desèrtiques.

El mes de juliol del 2009, un consorci industrial dominat per empreses alemanyes, la anomenada Iniciativa Industrial Desertec (Dii) es va unir per estudiar la viabilitat tècnica del concepte Desertec a l’Àfrica del Nord. També hi ha empreses franceses i espanyoles que han unit els seus recursos per aquest mateix propòsit. A llarg termini, la Unió Europea, especialment Alemanya, tenen la intenció de satisfer una part important de les seves necessitats energètiques d’electricitat a partir de fonts renovables, i la importació d’energia de les zones veïnes, assolellades, com és el cas de la regió del Magreb, és particularment atractiva.

Projectes com la granja eòlica de 200 MW El Zayt al Mar Roig, o els projectes solars de 500 MW d’Abengoa Solar (accionista de Dii) a Ain Ben Mathar (Marroc), demostren que les primeres instal•lacions de fonts renovables al desert estaran aviat disponibles per les xarxes elèctriques locals, i una part d’aquest energia podria ser enviada a la Unió Europea, ja que les línies transmediterrànies de corrent contínua d’alta tensió ja comencen a existir, i aquesta xarxa s’ampliarà aviat pel consorci Medgrid (Xarxa Mediterrània), dominat per França.

Malgrat aquestes infraestructures en curs, Desertec és, ara per ara, molt lluny de ser un concepte operatiu, ja que els requisits tècnics necessaris i, sobretot, les condicions generals polítiques i econòmiques encara no s’acompleixen. Anem per parts.

Desafiaments tècnics

Només el 3 % de l’anergia produïda a la Unió Europea es comercialitza a través dels diferents països, majoritàriament a les zones localment veïnes de les fronteres. De manera que els mercats d’electricitat europeus segueixen sent nacionals. Si es vol avançar en el concepte Desertec, els mercats nacionals d’electricitat s’hauran d’obrir i s’hauran d’harmonitzar. Però per fer aquesta harmonització fa falta una infraestructura que encara no existeix, ja que el comerç transfonterer d’electricitat necessita una xarxa intel•ligent europea que pugui rebre i transportar quantitats molt fluctuants d’electricitat renovable produïda per milers de plantes. També farien falta moltes subestacions amb mòduls inversors per convertir l’energia alterna en contínua, i una adequada capacitat d’emmagatzemament d’energia elèctrica (centrals de bombeig, recàrregues de vehicles elèctrics, fàbriques de gas, etc.)

No serà senzill fer tot això. A Alemanya, per exemple, falten 3.600 km de noves línies elèctriques, però en els darrers cinc anys, només se n’han construït 90, degut a la pressió popular (ningú les vol a prop). A Catalunya, només hem de veure els problemes que hi ha per construir la línia de molt alta tensió amb França.

Un altre problema és el finançament de totes les infraestructures que s’han de fer. La previsió actual (sense Desertec) és que els països de la UE hauran d’invertir 4 bilions d’euros en infraestructures per l’expansió del sector elèctric durant els propers deu anys. Les estimacions de Desertec són de 400.000 milions, que es venen a sumar als anteriors. I tenint en compte que les inversions de Desertec s’han de fer fora de la UE, serà necessària una cobertura a llarg termini del risc que correran les empreses inversores.

Problemes polítics i econòmics

Quin tipus de risc financer implica Desertec, i com es pot reduir al mínim? Primerament hi ha el marc polític de la regió MENA, que és un risc que no es pot determinar amb certesa, almenys en un futur pròxim. D’altra banda, es poden aplicar els costos d’operació i manteniment de les grans plantes d’energia solar tèrmica de Mojave (Nevada), de Califòrnia o d’Almeria, a regions que tenen condicions ambientals tan extremes com el Sàhara? Les plantes actualment en construcció donaran una indicació d’aquests costos en un termini relativament curt, però es trigarà molt a saber com responen les plantes al pas del temps. De manera que Desertec no pot, ni podrà durant uns quants anys, establir una política de preus de l’electricitat.

Una altre qüestió: és recomanable un fort nivell de dependència energètica d’una regió que s’ha caracteritzat històricament per règims autoritaris? Fins ara, no hi ha hagut massa problemes amb el petroli i la construcció i el manteniment dels oleoductes que venen d’aquesta regió, però el treball de molts anys de durada per construir les línies elèctriques requereix compromisos a llarg termini amb règims d’una estabilitat poc fiable.

Conclusió

A la vista dels problemes i dels riscs que hem descrit, ens hem de preguntar si es necessari continuar impulsant Desertec. D’una banda, el Consell d’Energia Renovable Europeu pensa que serà possible generar, l’any 2030, el 65 % de l’electricitat de la UE a partir de fonts renovables situades al territori de la Unió, i el 100 % l’any 2050. D’una altra, el govern alemany creu que l’any 2050 es duplicarà l’eficiència energètica del país respecte de l’any 1990, amb la conseqüent disminució de les necessitats. Si és així, per què necessitem l’electricitat del desert?

La resposta positiva a aquesta qüestió està basada en una implicació de la Unió Europea en un projecte de reconstrucció econòmica i política de la regió MENA, de manera que el sector energètic podria servir per organitzar una dependència mútua dels països de les dues ribes de la Mediterrània. Des d’aquesta perspectiva, Desertec es pot convertir en la clau del projecte d’una política integral de veïnatge i d’una tasca de planificació a nivell europeu que abasta totes les àrees de la societat. El moment no pot ser millor, ja que l’agitació a l’Àfrica del Nord està obrint la possibilitat de crear formes innovadores de cooperació. I això malgrat que la inversió en el bon govern i el desenvolupament de les institucions polítiques té un efecte important en l’estabilització d’un país només quan una generació sencera hi ha crescut, com diu amb molta claredat el Banc Mundial en el seu darrer Informe de Desenvolupament Mundial “Conflicte, Seguretat i Desenvolupament”.

Desertec és un concepte poc conegut pels europeus (hi ha molts altres problemes urgents), però és vital decidir aviat si es duu o no a terme. I aquesta decisió, positiva o negativa, hauria de ser ben explicada als europeus i decidida per ells.