La CEOE, la genètica i l’educació

L’altre dia, la CEOE va presentar un estudi americà que assegura que l’herència genètica “té una importància en el rendiment escolar dels fills equivalent o una mica superior a la de l’origen socioeconòmic”. També consideren que, un cop assolit un cert nivell de despesa pública, l’augment de la inversió té efectes nuls per l’educació dels alumnes.

Ràpidament, els progressistes de sempre es varen esquinçar les vestidures, ja que aquesta afirmació és contrària a l’igualitarisme oficialment regnant a l’educació des de que el socialisme, fa més de vint anys, va imposar que l’ensenyament s’havia de fer sense deixar ningú enrere, amb les conseqüències que això ha portat pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, disminuint el nivell mitjà. Aquest igualitarisme està basat en que les diferències de rendiment escolar dels alumnes són deguts a una injustícia social, que s’ha de corregir.

De manera que dir que la genètica també té importància és com enviar un torpede a la línia de flotació del papanatisme oficial, tant del gust del lobby dels ensenyants.

Jo no sé si l’informe de la CEOE, basat en estudis sobre el nivell escolar assolit pels fills biològics i adoptius d’una mateixa família (els fills biològics tenen un rendiment més semblant al dels seus pares que els fills adoptats), té una base científica suficient. Però si que sé que, segons la meva experiència, hi ha alumnes amb més o menys facilitat per aprendre, i no sempre els alumnes amb més facilitat són d’un origen socioeconòmic millor que els que en tenen menys.

Si parlem de la despesa per alumne, el gràfic demostra que no sempre l’augment d’aquesta despesa va relacionada amb la millora de l’educació. Itàlia i els Estats Units gasten molt més que Espanya, amb resultats pitjors, mentre que Finlàndia, el millor país en resultats, no és, ni de lluny, el que més gasta. De manera que, més que la quantitat destinada a l’ensenyament, el que importa és la manera com s’ensenya. I a Espanya, amb uns mestres que tenen la plaça en propietat, siguin bons o dolents, és impossible que l’ensenyament sigui mitjanament eficaç.

El problema és que, amb un ensenyament de baix nivell, sortir de la crisi serà molt complicat. I, com deia el ministre d’educació francès Allègre, moure el mamut de l’ensenyament és missió gairebé impossible. De manera, que sortir de la crisi serà gairebé impossible (parlo no d'una sortida momentània, sinó d'una sortida definitiva)