Dic això perquè m’ha interpel•lat l’eslògan dels ensenyants que protesten aquí i allà per les retallades que els governs fan als pressupostos d’educació. Diuen els ensenyants a les seves pancartes: “L’educació no és una despesa, és una inversió”. Un cop afirmada la primera premissa, en dedueixen la conclusió, que no és més que la de dir que, ja que l’educació és una inversió, no s’ha de retallar. El pitjor d’aquest raonament és que, pel que sembla, la majoria dels ensenyants creuen que és un raonament correcte.
Anem per parts: que l’educació sigui una inversió, és discutible. Però suposem que ho sigui. Podem preguntar-nos si es tracta d’una inversió rendible. La resposta que donaria un esperit primari és evidentment, que sí. És realment així? Una inversió només és rendible sempre i quan els seus resultats siguin superiors al seu cost, i podem dubtar-ne quan a Espanya i a Catalunya tenim una de les taxes d’abandó escolar més importants de la Unió Europea, i quan els professors universitaris es queixen de que molts alumnes que entren a la universitat no saben interpretar un text quan el llegeixen ni, encara menys, fer una redacció correcta.
Quan s’inverteix, sigui en educació o en qualsevol altre cosa, s’ha de mirar si aquesta inversió és rendible. Però també s’ha de mirar si es poden assolir els mateixos resultats amb una inversió més econòmica. I moltes vegades la resposta és que si. De manera que no sempre un augment del cost d’una inversió augmentarà els seus resultats. I, viceversa, no sempre una disminució del cost d’una inversió disminueix els seus resultats.
Personalment, penso que la qualitat de l’ensenyament actual és tan dolenta que les retallades actuals difícilment la podran empitjorar. Però el que em preocupa més és que la majoria dels ensenyants d’aquest país tinguin creguin com un dogma de fe que qualsevol retallada al pressupost d’educació disminuirà forçosament la qualitat de l’ensenyament. Amb gent així, que creuen més en els eslògans primaris que en raonaments més elaborats, difícilment la qualitat de l’ensenyament, amb o sense retallades, podrà millorar.
Jo no tinc, és evident, la solució al problema de la qualitat de l’ensenyament ni al del seu finançament. Però si penso que la primera cosa a fer és la de modificar la manera com els ensenyants accedeixen a tenir una plaça “en propietat”. No n’hi ha prou amb tenir un títol que acrediti que es tenen uns coneixements, si després no es disposa de la pedagogia necessària per transmetre’ls als alumnes. Llegia avui un escrit al diari on la seva autora afirmava que els ensenyants de la privada són pitjors que els de la pública, ja que són els que no han pogut aprovar les oposicions. Personalment, tinc la impressió contrària. No perquè qui hagi aprovat una oposició sigui pitjor, sinó perquè, al no tenir la “plaça en propietat”, l’ensenyant privat ha de demostrar cada dia que els seus resultats són correctes si no vol veure com li assenyalen la porta de sortida.
Però aquest problema del funcionariat i de les seves “places en propietat” és un altre problema, que ni uns ni altres s’atreviran a tocar. Per això cada vegada estic més convençut que la menys dolenta de les solucions per anar millorant la qualitat de l’ensenyament i fer més rendible aquesta inversió és anar augmentant el percentatge de l’escola concertada. Encara que els dels raonaments primaris em titllin de neoliberal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada