L’augment de la concentració de metà

La concentració de metà a l’atmosfera, de fórmula CH4, després d’uns deu anys d’estabilitat, està augmentant des de fa tres anys. Està augmentant de 0,007 ppm (parts per milió) cada any, el que sembla molt poc, però hem de recordar que l’efecte hivernacle del metà és 60 vegades més potent que el del CO2, si pensem a 10 anys vista, i 25 vegades si pensem a 100 anys vista. Això és degut a que el temps que triga el metà perquè en desaparegui el 50 % és de 8,7 ± 1,3 anys. Però aquest augment preocupa als científica.

La concentració de metà es mesura des de l’any 1984, any en el que la seva concentració era de 1,63 ppm. Aquesta concentració va anar augmentant fins l’any 2000, arribant a 1,79 ppm. La mitjana de l’any 2010 va ser de 1,82 ppm. Es pensa que l’augment d’abans de l’any 2000 va ser degut a les enormes pèrdues de gas de la indústria russa de gas i petroli, a causa de la degradació de les instal•lacions industrials russes quan la URSS va col•lapsar. A partir de l’any 1991, amb la privatització de la indústria russa, es varen dedicar grans quantitats de diners per modernitzar la indústria del gas, reduint les pèrdues.

Durant el període d’estabilitat de la concentració de metà, la quantitat de metà emès a l’atmosfera va ser d’uns 580 milions de tones anuals, quantitat equivalent a la de la destrucció del metà atmosfèric per reacció química amb el radical OH. Un augment de 0,007 ppm per any significa que, des de fa tres anys, s’estan emetent a l’atmosfera uns 20 milions de tones anuals més.

Per ara no hi ha cap explicació convincent de l’actual augment de la concentració de metà. Però hi ha qui es comença a alarmar. Molts científics pensen que les grans quantitats de metà acumulades des de fa centenars d’anys a les regions àrtiques, sota el permafrost gelat, poden ser una bomba de rellotgeria per l’escalfament global: si el permafrost es comença a descongelar, el metà es podria alliberar a l’atmosfera, causant una acceleració important de l’augment de temperatures.

Llegint l’article A slipping Giant?, publicat a Nature fa un parell d’anys, podrem fer-nos una idea d’aquesta amenaça del metà. D’una banda, a l’any 2007 es va descobrir que la concentració de metà a l’aigua del Oceà Àrtic era de dues a deu vegades superior a les mostres d’anys anterior. D’altra banda, a l’any 2008 es varen descobrir anells de gas atrapats dins del gel, i plomalls de metà borbollejant cap a la superfície del mar en una àrea de centenars de quilòmetres quadrats d’aigües poc profundes de la plataforma continental siberiana.

Es pensa que a aquesta plataforma continental siberiana es troben 1.400.000 milions de tones de metà en forma d’hidrats, més o menys el doble de tot el carboni contingut en tots els arbres, arbusts i herbes del planeta. Si només s’alliberés un u per cent d’aquesta quantitat a l’atmosfera durant els propers cinquanta anys, es produiria un escalfament molt brusc del planeta.

Però els científics encara estan més preocupats per la possible descongelació del permafrost de les regions àrtiques. El permafrost de l’hemisferi nord conté uns 950.000 milions de tones de carboni. Aquesta descongelació sembla més probable que l’alliberament de grans quantitats de metà de la plataforma continental. Però s’ha descobert, al nord-oest del Canadà, un permafrost que té una antiguitat de 700.000 anys, el que vol dir que ha romàs estable a temperatures superiors a les que tenim actualment. La conclusió és que sabem molt poca cosa de l’estabilitat del permafrost.

Actualment, molts científics estan treballant per contestar a dues preguntes bàsiques: quina quantitat de metà podria alliberar-se a l’atmosfera degut a l’escalfament actual, i quan. Tot el que sabem és que tenim una bomba de rellotgeria que podria explotar a qualsevol moment. Però ni sabem si la bomba explotarà, ni quina seria la seva potència si ho fes, ni quan ho faria. Com gairebé sempre pel que fa a les previsions sobre l’escalfament global, tenim més preguntes que respostes.

Dades de la concentració de metà