La carallada de la modificació de la Constitució

D’entrada, dir que el problema econòmic que tenen els amics grecs era perfectament previsible, ja que el pla de rescat que la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional varen parir ara fa any i mig era, i és, perfectament inviable. Sense falsa modèstia, és el que ja vaig dir fa un any i mig. De manera que si no es fa el que s’ha de fer (mutualitzar el deute grec, o almenys una part important) a Grècia hi haurà una revolució, que no es pot saber com acabarà, però que podem estar segurs de que acabarà malament.

Molts operadors dels anomenats mercats estan fent el que poden per accelerar la fallida grega, ja que han venut la seva cartera de bons greca però han conservat l’assegurança contra la fallida, de manera que, quan aquesta arribi, hi guanyaran per partida doble. Amb el problema afegit que ningú sap la quantitat de bons assegurats que tenen aquests operadors.

El problema és que nosaltres anem pel mateix camí que els nostres amics grecs. Ningú amb dos dits de front pot pensar que els compromisos que els governs i l’oposició han admès per reduir les despeses públiques podran sobreviure a un període llarg d’estancament de l’economia, amb les seves seqüeles d’un atur molt important i d’una gran insatisfacció social.

L’economia d’un país mereix la confiança dels seus creditors si es compleix, almenys, una d’aquestes dues condicions: el país té un deute poc important, o bé el país té els recursos necessaris per desenvolupar-se i així poder pagar el que deu. Espanya té un deute (públic i privat) dels més elevats del món desenvolupat, i un potencial de desenvolupament relativament pobre.

Tal com estan les coses ara mateix, trobo que la modificació de la Constitució (amb referèndum o sense) és un perfecte exemple d’una acció feta per gent que no saben on van. No serveix per res per una senzilla raó: ningú sap el que vol dir el nou article 135 diu que ni l’estat ni les comunitats autònomes podran tenir un dèficit estructural que superi els marges establerts, etc. El problema és que cap economista sap calcular el dèficit estructural. I posar com a límit una cosa que no es pot quantificar és absurd. No és estrany que els anomenats mercats (els que ens deixen els calés) no n’hagin fet cap cas.

Probablement jo no hi toco gaire, però em sembla que els polítics que han redactat i aprovat aquesta modificació de la Constitució hi toquen encara menys que jo.

Mentre els polítics van perdent el temps amb les seves carallades, el tipus d’interès dels bons espanyols va augmentant. Espanya no pot pagar el seu deute al 5 i escaig per cent si la seva economia no creix o si la seva inflació és inferior a aquest 5 %. I si la inflació augmentés, els interessos que els mercats demanarien creixerien encara més.

A Europa hi ha molts interessos diferents. Però si no es mutualitza una part important dels deutes dels estats i no s’anomena un ministre d’economia per la zona euro, amb la conseqüent pèrdua d’independència dels països, el que hem vist fins ara no serà res comparat amb el que veurem. I molt probablement no trigarem gaire a veure-ho.