Apunts d’un dia que, diuen, és de reflexió

Aznar López, l’euro i els problemes actuals

Molt interessant l’article d’ahir d’Enric Juliana a La Vanguàrdia, on ens explica com en Josep Maria Aznar ens va ficar a l’euro, desoint les sàvies paraules del llavors primer ministre italià, Romano Prodi. En copio un tros:

“La dialèctica Espanya-Itàlia serà molt important en els pròxims mesos. Ja ho va ser en els noranta quan ambdós països es preparaven per formar part de la moneda comuna. Llavors Espanya va marcar el ritme. En una de les seves jugades audaces i imperatives, Aznar va posar al govern de centreesquerra italià als peus dels cavalls. El 1997, tres dies després d'una cimera bilateral a València, el president espanyol va fer una explosiva confidència al diari Financial Times: "Romano Prodi m'ha demanat que Itàlia i Espanya retardin de comú acord el seu ingrés en l'euro i jo li he dit que no. Espanya estarà a punt ". Prodi va haver de desmentir-lo i intensificar la seva política d'austeritat (que aviat li passaria factura). Davant l’orgullosa accelerada espanyola, Portugal i Grècia tampoc volien quedar enrere, i els sectors de la CDU alemanya que consideraven la possibilitat d'implantar l'euro en dues fases consecutives van haver de canviar d'estratègia. Si Espanya complia (gràcies als ingressos derivats de les privatitzacions i als primers efectes euforitzants de l'economia turboinmobiliaria), Itàlia no podia quedar fora, encara que el seu deute públic -110% del PIB- sobrepassés amb escreix el llindar de Maastricht. Helmutt Kohl va mirar els números i va dir: “Endavant”. No està de més recordar-ho en aquesta hora infausta”.

El senyor Aznar López, el que avui ens vol donar lliçons de tot, va fer el que en castellà es diu un “órdago a la grande”, va voler posar la política per sobre de l’economia, i ara l’economia es pren la revenja. Els mercats aprofiten les esquerdes de la construcció de l'euro per lucrar-se. Esquerdes de disseny (no hi ha un banc central que sigui l’últim recurs del deute públic) i esquerdes degudes a què es va admetre a països econòmicament no preparats (Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal). I ho paguem tots (millor dit, gairebé tots, menys els alemanys) en forma d'interessos elevats del deute, el que equival a retallades cada vegada més grans.

Déu vulgui que no hàgim de pagar un preu massa elevat per la jugada del senyor Aznar López.

L’espantada de la Chaconeta

Diuen que el principal capital d’un polític és la seva credibilitat. La ministra Chacón, quan va ser-ho d’Habitatge, no fa fer res de destacable, sinó subvencionar els lloguers de la gent jove. Però la política de donar subvencions és la més fàcil. Com a ministra de Defensa, el seu paper ha estat discret: no ha desentonat. Però ni ha explicat com cal l’immens deute que la compra d’armament perfectament inútil, al dir dels propis militars, que es va comprar durant el mandat del PP, ni ha trobat cap solució per finançar-lo. Reconec, però, que el problema és complicat.

De manera que tenia, fins ahir, una idea sobre la Chaconeta que no era pas massa negativa. Però la seva espantada d’ahir, al debat de TV 8 amb periodistes que podien preguntar, m’ha deixat l’impressió de que és una política poc fiable. Donaran totes les raons que vulguin per justificar que no hi podia anar, però el que quedarà, almenys per a mi, d’aquesta incompareixença és que no té confiança en ella mateixa. I això, per un polític, és mortal de necessitat.

Eleccions a Alacant

Evidentment, no es pot votar un partit que presenta el senyor Trillo com a número ú per la circumscripció alacantina, tenint en compte l’historial d’aquest senyor. Es igualment evident que no es pot votar un partit que presenta a la senyora Leyre Pajín com a número ú, tenint en compte la capacitat intel•lectual d’aquesta senyora. De manera que haurem de votar Compromís.