El rescat

Fins a 100.000 milions! Una misèria. Pel que podem entendre ara mateix, s’obre una línia de crèdit als bans espanyols per un import màxim de 100.000 milions d’euros perquè les entitats financeres que ho necessitin puguin fer front a les seves responsabilitats. El problema és saber si funcionarà.

De fet, amb aquesta línia de crèdit, qui acaba pagant és l’Estat. Tot el crèdit que demanin les entitats financeres anirà a deute públic. L’Estat ha acabat empassant-se el problema dels bancs.

Qui finançarà aquest nou deute públic?. Ara mateix, només compren deute públic espanyol els bancs espanyols. Els bancs espanyols presenten aquest deute públic com a garantia al Banc Central Europeu per finançar-se al 1 %, ja que no es poden finançar als circuits normals.

Per poder trencar aquest cercle viciós en el que un Estat que només pot encolomar el seu deute als seus bancs, i uns bancs que només es poden finançar al BCE amb la garantia del deute públic que han comprat al seu Estat, s’ha de recuperar la confiança dels que tenen els quartos. Si els bancs, amb la recapitalització amb els fons europeus, es poden tornar finançar als seus mercats naturals, i si els inversors estrangers tornen a comprar deute públic, s’haurà guanyat l’aposta.

Si, pel contrari, els que tenen els quartos segueixen desconfiant de l’evolució de l’economia espanyola, ni finançaran els bancs ni compraran deute públic. I els bancs espanyols, molt més vigilats, no ho tindran tan senzill com fins ara per comprar deute públic i finançar-se al BCE. I l’Estat, amb un deute públic molt més important que abans del rescat, tampoc es podrà finançar fàcilment.

Si aquesta darrera possibilitat és la que guanya, Europa haurà de fer un pas endavant si vol mantenir la moneda única, trencant els lligams entre bancs i Estat, fent que el fons de rescat prestés directament capital als bancs, sense passar per l’Estat espanyol. Però, per ara, ni Alemanya ni, sobretot, Finlàndia ho accepten.

Els polítics europeus es tornen a equivocar. Ja es van equivocar quan varen impedir que Papandreu convoqués un referèndum a Grècia, i ara es troben amb la repetició de les eleccions, que es presenten complicades per Europa. Ara, s’equivoquen al no voler entendre que, quan es té una moneda comuna, s’ha de tenir una economia comuna, un Banc Central comú, un sistema bancari comú i un sistema fiscal comú. Però això vol dir que els més rics han de posar quartos sobre la taula. I els dirigents dels països rics el que volen és guanyar les eleccions nacionals, encara que trenquin Europa, el que serà dolent, també, pels seus països. Però ells hauran, potser, tornat a guanyar unes eleccions.

És clar que la culpa no és només dels governants dels països europeus rics. Aquí no es fa gran cosa per millorar l’economia real, disminuint la dependència energètica, el que milloraria la balança comercial: el dia que la balança comercial espanyola sigui positiva, s’hauran acabat els problemes.

Haurem d’esperar uns dies per veure cap on es decanten els que tenen els quartos, però el futur immediat sembla cada vegada més negre.