"Espanya estava pitjor l'any 2006 que ara", afirma Finn Kydland, Nobel d'Economia a La Contra de La Vanguardia del passat 13 de juny. Aquesta afirmació, que ens pot semblar una ocurrència d'algú que ens vol prendre el pèl, té, però, la seva explicació: "l'any 2006 l'economia espanyola estava malalta, ja que la seva productivitat no creixia des de 1988". El que passava és que la bombolla maquillava la realitat.
"Si gastes més del que guanyes, al final, la realitat s'imposa: t’arruïnes. El 2006, Espanya estava malalta, encara que visqués una festa a crèdit. Almenys ara sap que està malalta, que és el primer pas per curar-se". I com es pot curar? Doncs augmentant la productivitat. Per augmentar la productivitat cal que hi hagi empresaris intel·ligents que inverteixin en treballadors ben formats.
Però perquè un empresari inverteixi a llarg termini ha d'estar segur que els polítics no acabaran apropiant-se dels seus beneficis. I, si els governs acumulen dèficits i deute, els empresaris saben que, tard o d'hora, els apujaran els impostos. Davant d'un panorama així, ningú amb seny s'atrevirà a innovar a anys vista. El problema és que els polítics pensen en el curt termini, però la clau de la prosperitat és pensar en el llarg termini.
És essencial que els països tinguin institucions que garanteixin estabilitat a llarg termini i siguin predictibles. L'enemiga de la prosperitat és la incertesa. I la vida ja té de per si massa incertesa com perquè els polítics n’hi afegeixin encara més. Els països, per ser pròspers, necessiten mesures d'Estat a molt llarg termini i donar la seguretat als inversors i a tothom que les mantindran.
Cal ser conscient que la partitocràcia ha de tenir límits, fiscalitzar-la i no deixar que tingui tot el poder. Una societat civil madura ha de transcendir els partits i crear institucions sòlides pel bé comú: un futur que garanteixi una economia predictible protegida de les batzegades electorals. Als Estats Units, per exemple, la Reserva Federal nomena al seu governador per a un mandat de dotze anys: així pot escoltar, però no obeeix al polític de torn; els magistrats del Tribunal Suprem són triats de per vida, etc. Cal impedir que els polítics, per molt elegits democràticament que siguin, tinguin tot el poder.
Quan hi ha diners no s'ha de deixar que els polítics els gastin com els vingui de gust. Si cada partit polític, en arribar al poder, pot disposar a plaer dels diners públics, que és de tots els espanyols, arribem a la situació en què ens trobem actualment. El diner públic no és només nostre, és també dels nostres fills. I no podem, no hem de endeutar-nos ni endeutar-los a ells, encara que sigui per construir més quiròfans o més guarderies.
El senyor Kydland ens dóna la seva recepta per anar sortint de la crisi: "Espanya pot aprendre dels seus errors, fer reformes i tornar a créixer. És important que vostès aprenguin a preservar les seves institucions i el seu sistema econòmic dels interessos partidistes a curt termini. Recobraran el control del seu destí si fan reformes i milloren la seva productivitat ".
La productivitat espanyola segons Eurostat: amb la bombolla immobiliària va anar disminuint, ja que tant les hores treballades com els sous augmentaven més de pressa que el PIB: la crisi s’estava covant. La productivitat torna a augmentar amb l'augment de la desocupació, que creix més de pressa del que disminueix el PIB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada