La paràbola del llac

Acabo de llegir una paràbola sobre la sobreexplotació dels recursos naturals i sobre la corrupció dels polítics i de la societat, que no puc estar-me de reproduir. L'he llegida al blog d'Antonio Turiel, The Oil Crash (escrit en castellà, malgrat el títol en anglès)

Hi havia una vegada un poble petit a la vora d'un llac bonic, un llac gran d'aigües cristal•lines que donava vida i suport als vilatans. Amb les aigües del llac conreaven seus horts i donaven de beure a les seves bèsties i a ells mateixos, l'aigua del llac servien per rentar la roba i la vaixella. També amb l’aigua del llac es refredaven els forjats del ferrer, es dissolien els tints del fabricant de teles, formaven la massa del pa i, en definitiva, l’aigua del llac es feia servir per molts altres usos de la petita economia local. Gràcies a la qualitat i al fàcil accés a les aigües del llac la comunitat havia prosperat des que s'havia assentat en aquella ribera.

Com que l'aigua del llac era la vida i suport d'aquella població, s'havien imposat unes regulacions molt estrictes per preservar la seva qualitat. No es permetia abocar directament al llac aigües residuals de l'activitat domèstica o artesanal, sinó que s'havien de fer fosses sèptiques o usar per a reg, segons el cas. Aquesta era la regla general, però de tant en tant alguns en feien cas omís i tiraven sense més les seves deixalles al llac de manera més o menys dissimulada. No cal dir que quan es enxampava un infractor les multes i requises que se li imposaven eren molt considerables, encara que no tothom era igual respecte a aquesta norma. Era notori i conegut que el tractant de bestiar (el més gran de la regió) i el fabricant de teles (que comerciava fins i tot amb altres països) havien instal•lat unes discretes canonades sota dels seus negocis que portaven els seus residus seguint el llit del llac, ben endins, però com que donaven treball a la meitat del poble ningú tenia massa ganes de denunciar-los. També es sospitava que l'alcalde i alguns altres homes importants se les arreglaven per descarregar part de les seves aigües domèstiques directament al llac; ningú els havia vist fer-ho mai, però sí que donava la impressió que per a ells la càrrega de cuidar i encegar fosses sèptiques de casa era considerablement menor que per als altres. L'alcalde sempre es vantava que ell feia una millor gestió dels residus a casa, i ho solia especiar, quan no hi havia dames presents, amb comentaris escatològics sobre el seu aprofitament dels aliments, que els altres homes solien rebre amb rialles virils i amb una secreta enveja - "Aquest sí que en sap", es donaven cops de colze fent l'ullet, ja que ningú es creia això de la seva "millor gestió dels residus". A tothom li agradaria fer el que feia l'alcalde, però no s'hi atrevien. Potser per això, buscant aquests privilegis, els més descarats del poble optaven de tant a tant a ser elegits alcaldes, però l'alcalde tenia tal trama d'amistats i de favors deguts (especialment del tractant de bestiar i del fabricant de teles) que resultava impossible desbancar-lo.

Un estiu les aigües del llac van baixar més del que solien. Això va començar a causar problemes a la majoria dels hortolans i als ramaders. El tractant de bestiar i el fabricant de teles se les van apanyar perquè no els afectés a ells, l'alcalde va legislar que ells havien de tenir accés preferent a les aigües ja que, al cap i a la fi, aportaven la majoria del treball al poble i, si calia, l'aigua es podria portar d'altres pobles. Només que transportar l’aigua de fora era tan car i lent que en la pràctica els pagesos no s'ho podien permetre, i van començar a passar gana. Els vells del lloc els van dir que aguantessin, que sequeres així s'havien vist en el passat, i que les aigües tornarien a pujar. Però va arribar la tardor, l'hivern i la primavera, i les aigües del llac no s'havien recuperat gran cosa. I així va passar un any i després un altre, i entre els habitants d'aquell poble (que ja havia perdut alguns habitants) es començava a estendre el desànim.

Va succeir que un dia d'estiu el poble va començar a fer pudor. Molt malament. Realment malament. Una pudor fètida i enganxosa. Aviat algú va veure de què es tractava: les sortides de les aigües residuals de les indústries del poble havien quedat a la vista, i la seva miasma era insuportable. Tothom al poble va estar d'acord que això estava malament, i l'alcalde va imposar severes multes als dos industrials. No obstant això, al cap de poc temps, i amb l'excusa que aquestes empreses eren vitals per al poble, l'Ajuntament va finançar les obres per perllongar l'extensió de les canonades. Es va dir que les empreses no podrien escometre les despeses de fer la depuració de les seves aigües residuals a terra i que al cap i a la fi el llac era gran i el millor era, donades les circumstàncies, seguir abocant al llac, encara que fos més endins. Molta gent va quedar disconforme amb aquesta explicació i encara més amb la solució proposada, però ningú gosava disputar-li el comandament a l'alcalde, així que es va fer com va dir.

Però l'aigua del llac continuava baixant any rere any, i el problema dels residus es va fer més i més urgent. Per més que s'allargaven les canonades mai era suficient i, a més, aquestes obres eren costoses, ja que empraven molts homes i fusta (que començava a escassejar per la falta d'aigua) durant molts dies, i mantenir cada vegada més metres de conducció era encara més costós. Però el pitjor va ser quan es van trobar unes altres canonades petites, molt ben camuflades, que portaven cap a les cases d’alguns regidors. L'alcalde va despatxar als seus regidors amb oprobi, encara que hi havia qui començava a sospitar que una d'aquestes canonades portava en realitat a casa de l'alcalde, i va contribuir a alimentar encara més aquesta sensació ja que els obrers que va enviar l'Ajuntament per segellar aquestes sortides eren tots treballadors de la fàbrica de teles, i van trigar molts dies en acabar l'obra i aquesta es va estendre molt més enllà d'on lògicament havien d'haver treballat. De fet, la gent va començar a adonar-se que de vegades l'alcalde ordenava fer projectes que no tenen molt sentit: un segon embarcador a pocs metres del primer, un nou graner quan el primer no s'omplia ... La gent començava a murmurar; hi havia qui deia que l'alcalde s'omplia les butxaques cobrant del fuster, del tractant de bestiar, del comerciant de teles ...

Quan van aparèixer els primers casos de disenteria la ira va créixer al poble. Ja no només era que faltés l'aigua, és que cada vegada era de pitjor qualitat. La gent que encara quedava al poble havia arribat al límit. Un dels eterns aspirants a alcalde va veure arribar la seva ocasió, i va agitar el malestar en benefici propi; va fer el seu programa de canvis basant-se en observar el que era obvi que no funcionava: cada vegada menys aigua i de pitjor qualitat, cada vegada menys menjar ... i responsabilitzava l'alcalde de tots els mals. Hi va haver un conat de revolta ràpidament sufocada, després una altra, i al final es va forçar la celebració d'unes noves eleccions, que va guanyar l'etern aspirant. El nou alcalde va prendre immediatament una bateria de mesures per tallar els problemes causats per la "pèssima i corrupta gestió" de l'anterior, que va començar per executar el seu predecessor, i executar o empresonar (una mica arbitràriament) als anteriors regidors, a les seves famílies, amics i familiars. Al final d'una manera o altra la meitat del poble va quedar al cementiri o forçat, treballant per al nou alcalde. I diem alcalde i no Ajuntament perquè entre la bateria de mesures anticorrupció que va dictar hi havia la de no nomenar més regidors, tot el poder el gestionava ell.

Amb el nou alcalde les coses no anaven millor respecte a l'aigua, però van ser molt pitjor en un altre aspecte: la por. Un dia un veí va comentar que de l'habitatge de l'alcalde (que era la mateixa que la de l'anterior, ja que es va mudar allà immediatament) seguia sortint aigua residual cap al llac, de seguida l'alcalde el va fer assotar i el va condemnar a treballar forçat de per vida per difamació. Un altre veí va denunciar que l'alcalde havia pactat amb el tractant de bestiar i el fabricant de teles abans fins i tot de les primeres revoltes, de manera que ell respectaria els seus negocis a canvi de la seva no intervenció, quan no del seu suport. Aquest veí va desaparèixer una nit i mai més es va saber res d'ell. Però la veritat és que mentre la resta de la gent anava cada vegada pitjor, el tractant de bestiar i el comerciant de teles seguien com sempre ... fins que van passar uns anys més i els seus negocis van començar a veure’s greument afectats per l'escassetat d'aigua i la seva poca qualitat. El llac gairebé s'havia assecat, i la població de poble era només la desena part del que havia estat. I no és d'estranyar: en faltar l'aigua, de la manera més indissimulada, el tractant de bestiar i el fabricant de teles anaven esclavitzant a la gent, amb la cooperació de l'alcalde, que anava imputant delictes cada vegada més surrealistes als seus paisans per deixar-los de forçats de per vida, si no havien escapat ja de aquest malson.

Un dia va arribar al poble un geògraf, un home estudiós i molt viatjat. Havia sentit de la prosperitat d'un altre temps del poble i es va sorprendre en trobar un poble brut, sòrdid i decadent, on només va poder trobar una posada on allotjar-se. Havien passat només deu anys des del moment de més prosperitat, però el poble ric d'abans semblava una miserable llogaret. El llac, la riba del qual es trobava a pocs metres del poble, havia retrocedit gairebé un quilòmetre. El geògraf preguntava i preguntava a l'hostaler, un dels pocs homes lliures que quedaven gràcies a que encara podia pagar els onerosos impostos que havia establert l'alcalde, però aquest callava temorós de les represàlies. Només l'últim dia, quan el geògraf ja marxava, l'hostaler es va sincerar una mica amb ell.

- "Al final" - va dir l'hostaler - "no sé on anirem a parar. La corrupció de l'aigua no ha cessat i ens va acabar per matar a tots".

El geògraf va esgotar la seva cervesa - l'hostaler li havia recomanat que no begués l'aigua local ("li farà mal si no està acostumat a ella") - i va mirar l'hostaler als ulls.

- "En realitat el veritable problema és un altre. No és que la corrupció de l'aigua no sigui un problema; haurien d'haver respectat sempre la qualitat de l'aigua com un bé preuat" - va dir el geògraf mirant severament a l'hostaler, fins que aquest sota la mirada avergonyit - "però no és per això que han arribat a aquesta situació de degradació actual. Si haguessin mantingut els nivells de contaminació i l'aigua no hagués baixat, el llac hagués pogut assimilar tota la seva brutícia, com sempre ha passat. Home, si els nivells de contaminació haguessin crescut sense control és clar que això hagués causat una crisi com l'actual, però resulta que no és el cas. No. El seu veritable problema és que el nivell de l'aigua ha baixat i baixat sense control ".

- "Però, això va ser una cosa que va venir així, sense que nosaltres hi féssim res. I què podíem fer nosaltres per evitar-ho? Com podem fer canviar de parer a la tossuda Naturalesa, si no vol ploure prou?", va respondre el hostaler.

- "No és veritat. Conec bé la pluviometria d'aquesta zona i ha estat constant durant l'últim segle. Temperatures semblants, mateix règim de vents ... No, la Natura no ha tingut res a veure amb el que ha passat aquí" - va dir el geògraf, i va continuar.

- "Miri, no és veritat que vostès no fessin res. Vostès se’n van dur l'aigua del llac" - l'hostaler el mirava incrèdul - "o més aviat van deixar que se l’emportessin. Quan tenien petites explotacions i enterraven l'aigua bruta als pous negres, l’aigua es filtrava pel terra i tornava a la capa freàtica - l'aigua que hi ha al subsòl, vull dir- i d'aquí anava cap al llac. Fins i tot, si llençaven l'aigua bruta directament al llac, les algues degradaven seus residus i l’aigua tornava sense problemes a integrar-se al llac. Però vostès han deixat anar l'aigua, amb totes aquestes grans explotacions que s'alimenten de l'aigua d'aquí: totes aquestes vaques que porten a matar lluny, aquests cultius que comercien amb ciutats llunyanes, la fusta que trafiquen, les teles que venen ... Quan van passar a una explotació massiva que s’emportava els productes lluny d'aquí, l'aigua continguda a totes aquestes matèries no va tornar al llac, i aquest progressivament es va anar assecant, eixugant .. . "

- "I ara què?" - Va dir l'hostaler.

- "I ara" - va dir el geògraf posant-se dret i agafant el seu barret - "tot depèn del que vostès decideixin. Igual que sempre"

Per si algú no ho ha entès del tot: el nivell d’aigua del llac representa la nostra disponibilitat de recursos, i la merda dipositada al seu fons, representa la corrupció. I és molt probable que, si no canviem la nostra manera de fer, consumint més recursos naturals que els disponibles, acabarem com els habitants del poble a la vora del llac: pobres de solemnitat, corruptes i amb una dictadura.