L’autor es fa quatre preguntes:
1 - Com és possible que, cinc anys després d’iniciar-se la crisi, cap partit polític tingui un diagnòstic coherent del que està passant a Espanya?
2 - Com és possible que cap partit polític tingui una estratègia o un pla a llarg termini creïbles per treure Espanya de la crisi? Com és possible que la classe política espanyola sembli genèticament incapaç de planificar?
3 - Com és possible que la classe política espanyola sigui capaç de ser exemplar? Com és possible que ningú (amb l’excepció del Rei, i per motius propis) hagi demanat disculpes?
4 - Com és possible que l’estratègia de futur més òbvia per Espanya (la millora de l’educació, el foment de la innovació, el desenvolupament i l’emprenedoria i el recolzament de la recerca) sigui no sols ignorada, sinó massacrada amb retallades pels partits polítics majoritaris?
Argumenta l’autor que la classe política espanyola ha desenvolupat en les últimes dècades un interès particular, sostingut per un sistema de captura de rendes, que se situa per sobre de l'interès general de la nació. En aquest sentit forma una elit que anomena extractiva, i que es caracteritza per:
1 - "Tenir un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi".
2 - "Tenir el poder suficient per impedir un sistema institucional inclusiu, és a dir, un sistema que distribueixi el poder polític i econòmic de manera àmplia, que respecti l'Estat de dret i les regles del mercat lliure. En altres paraules, tenir el poder suficient per condicionar el funcionament d'una societat oberta".
3 - "Abominar la 'destrucció creativa', que caracteritza el capitalisme més dinàmic".
Com a conseqüència, els polítics espanyols són els principals responsables de la bombolla immobiliària, del col•lapse de les caixes d'estalvi, de la bombolla de les energies renovables i de la bombolla de les infraestructures innecessàries. Aquests processos han portat a Espanya als rescats europeus, resistits de forma numantina per la nostra classe política perquè obliguen a fer reformes que erosionen el seu interès particular.
La política i els seus encontorns s'han convertit en un modus vivendi que alterna càrrecs oficials amb treballs obtinguts a base d’influències a empreses, fundacions i organismes públics i, també, amb canongies en empreses privades regulades que depenen del BOE per prosperar.
La classe política espanyola s'ha dedicat a colonitzar àmbits que no són propis de la política com, per exemple i sense ànim de ser exhaustiu, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, el Banc d'Espanya, la CNMV, els reguladors sectorials d'energia i telecomunicacions, la Comissió de la Competència, etc. El sistema democràtic i l'Estat de dret necessiten que aquests organismes, que són els encarregats d'aplicar la Llei, siguin independents. La politització a la que han estat sotmesos ha acabat amb la seva independència, provocant una profunda deslegitimació d'aquestes institucions i un sever deteriorament del sistema polític. Però és que hi ha més. Mentre envaïa àmbits aliens, la política espanyola abandonava l'àmbit que li és propi: el Parlament. El Congrés dels Diputats no és només el lloc on s'elaboren les lleis, és també la institució que ha d'exigir la rendició de comptes. Aquesta funció del Parlament, essencial en qualsevol democràcia, ha desaparegut per complet de la vida política espanyola des de fa molts anys. La fallida de Bankia, escenificada en la pantomima grotesca de les compareixences parlamentàries del passat mes de juliol, és només l'últim d'una llarga sèrie de casos que el Congrés dels Diputats ha decidit tractar com si fossin catàstrofes naturals, com un terratrèmol, per exemple, en el qual encara hi hagi víctimes no hi ha responsables.
Un cop entès això, podrem contestar les quatre preguntes fetes al principi
1 - La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir un diagnòstic raonable de la crisi. Han estat els seus mecanismes de captura de rendes els que l'han provocat i això, és clar, no ho poden dir. És cert, hi ha una crisi econòmica i financera global, però això no explica sis milions d'aturats, un sistema financer parcialment trencat i un sector públic que no pot fer front als seus compromisos de pagament. La classe política espanyola ha de defensar, com ho està fent de manera unànime, que la crisi és un acte de Déu, una cosa que ve de fora, imprevisible per naturalesa i davant la qual només cap la resignació.
2. La classe política espanyola, com a elit extractiva, no pot tenir una altra estratègia de sortida de la crisi diferent de la d'esperar que escampi la tempesta. Qualsevol pla a llarg termini, per ser creïble, ha d'incloure el desmantellament, si més no en part, dels mecanismes de captura de rendes dels quals es beneficia. I això, és clar, no es planteja.
3. ¿Van demanar perdó els controladors aeris pels seus excessos? No, perquè consideren que defensaven el seu interès particular. Algú ha sentit alguna disculpa d'algun polític per la situació en què està Espanya? No, ni la sentirà, per la mateixa raó que els controladors. Com és que, com a mesura exemplaritzant, no s'ha plantejat seriosament l'abolició del Senat, de les diputacions, la reducció del nombre d'ajuntaments ...? Doncs perquè, caigudes les Caixes d'Estalvi, i davant les dificultats presents per generar noves bombolles, la defensa de les rendes capturades restants es porta a ultrança.
4. Tal com estableix la teoria de les elits extractives, els partits polítics espanyols comparteixen un gran menyspreu per l'educació, una forta animadversió per la innovació i l'emprenedoria i una hostilitat total cap a la ciència i la investigació. De l'educació només sembla interessar l'adoctrinament: les estridents baralles sobre l'Educació per a la Ciutadania contrasten amb el silenci espès que envolta les qüestions veritablement rellevants com, per exemple, l'elevadíssim fracàs escolar o els lamentables resultats en els informes PISA. La innovació i l'emprenedoria llangueixen en el marc de regulacions dissuasòries i fiscalitats punitives sense que cap partit es prengui seriosament la necessitat de canviar-les. I la despesa en investigació científica, concebut com a sumptuari de manera gairebé unànime, s'ha retallat amb especial acarnissament sense que ni un sol polític rellevant hagi protestat per un disbarat que compromet més que cap altre el futur dels espanyols.
La causa de tenir una classe política extractiva com la que tenim? En primer lloc, el sistema electoral proporcional, amb llistes tancades i bloquejades, que ha creat una classe política professional molt diferent de la que va protagonitzar la Transició. Des de fa ja temps, els cadells de les joventuts dels diversos partits polítics accedeixen a les llistes electorals i a altres prebendes pel exclusiu mèrit de fidelitat a les cúpules. Aquest sistema ha acabat per convertir els partits en estances tancades plenes de gent on, malgrat que l'atmosfera està carregada, ningú s'atreveix a obrir les finestres. No passa l'aire, no flueixen les idees, i gairebé ningú a l'habitació té un coneixement personal directe de la societat civil o de l'economia real.
Una possible solució? Una reforma legal que implantés un sistema electoral majoritari provocaria que els càrrecs electes fossin responsables davant dels seus votants en comptes de ser-ho davant la cúpula del seu partit, donaria un tomb molt positiu a la democràcia espanyola i facilitaria el procés de reforma estructural.
Fins aquí un resum de l’article. Com tot resum, no és suficient. Recomano llegir l’article sencer, sobretot ara que hi ha temps per fer-ho, ja que demà és festa.
Ah, i on a l’article parla de polítics espanyols podríem, sense cap dificultat, parlar de polítics catalans.
No té res d’estrany que el ciutadà consideri la classe política com un dels problemes principals del país.
1 comentari:
Gràcies pel teu comentari i per l'enllaç a l'article, ambdós, d'IMPRESCINDIBLE lectura!
Publica un comentari a l'entrada