Ara fa tres anys vaig publicar algunes entrades sobre el Diagnòstic Alternatiu a la crisi econòmica. Pot ser interessant veure si aquest diagnòstic alternatiu és encara actual i, si no, com ha canviat. Recordarem que aquest Diagnòstic diu que la causa profunda de la crisi és que hem arribat, o estem a punt de fer-ho, al Pic del Petroli. És a dir, el moment en què la producció de petroli convencional es comença a reduir. Si aquest Diagnòstic Alternatiu és cert, la crisi actual és molt més important del que creiem, i els remeis que s'han pres no són els adequats.
No hem d'oblidar que l'energia és el motor de l'economia, de manera que hi ha una correlació molt estreta entre el consum d'energia i el PIB, per tant, una disminució, any rere any, de la quantitat d'energia de què disposem comporta una certa contracció econòmica impossible de contrarestar merament amb millores de l'eficiència. Així doncs, el punt crític de qualsevol recurs és l'arribada al seu zenit o producció màxima, que en el cas del petroli té un nom ben conegut, el Pic del Petroli.
Això no vol dir que s'acaba el petroli, sinó que s'ha arribat, des de fa 5 anys, a un estancament de la producció de petroli convencional (el que s'extreu del subsòl mitjançant pous), és a dir, de petroli a baix preu, que és d'uns 75 milions de barrils diaris des de 2007. La resta de la producció mundial, uns 10 milions de barrils diaris, s'obté dels petrolis no convencionals (petroli d'esquistos, petroli líquid obtingut en la producció de gas, etc.). D'aquesta petroli no convencional n’hi ha quantitats enormes (240 anys al ritme actual de consum), però el problema és que la seva obtenció és molt més cara que la del petroli convencional, ja que s'estima que la seva extracció costa més de 80 $ per barril.
Però no només és un petroli car, sinó que la seva Taxa de Retorn Energètic (TRE) és molt més petita que la del petroli convencional. Aquesta taxa és per al petroli convencional de l'ordre de 20 (el petroli dóna una energia 20 vegades superior a la necessària per obtenir-lo), la del petroli off-shore és de 10 a 15, el d'aigües profundes és de 5 a 10, i el del gas d'esquist és inferior a 5. Es considera que la TRE no ha de ser inferior a 10. Com cada vegada augmentarà més el pes del petroli obtingut en aigües profundes, ens anirem acostant ràpidament a aquest valor.
Les fonts d'energia renovables no són la solució, ja que del que es tracta és de substituir el petroli en les seves múltiples usos (química, transport), el que no pot fer ni l'energia eòlica ni la fotovoltaica ni la hidràulica. Pel que fa als biocombustibles, la seva TRE és terriblement baixa (en alguns casos no és superior a 1), ja que l'agricultura necessita de combustible per poder ser competitiva, i el seu cost és molt més elevat que el del petroli.
Des de fa any i mig, el preu mitjà del barril de petroli supera els 110 $ per barril. A aquest preu, les economies dels països que no produeixen petroli no tenen cap altra alternativa que endeutar-se per poder-lo pagar. Aquest endeutament, i no un altre, és a la base de l'endeutament estructural de certs països, entre ells Espanya. Si, com diu el Diagnòstic Alternatiu, el preu del petroli es manté alt durant els propers anys, no hi ha dubte que l'economia de la majoria dels països s'estancarà o, pitjor encara, decreixerà, amb la conseqüència que no podran tornar els deutes que han contret.
Més que intentar apuntalar els bancs i les companyies d'assegurances amb rescats milionaris, probablement hauria estat millor simplement deixar que caiguessin, encara que tinguéssim conseqüències desagradables a curt termini, ja que de tota manera tard o d'hora cauran. Com més aviat es substitueixin els bancs per institucions que serveixin les funcions essencials dins d'una economia de contracció, millor estarem tots.
Estem abocats a un declivi (que no és futur sinó que ja ha començat, perquè fa ja almenys cinc anys que va començar a ser indissimulable) per la disminució de la disponibilitat dels recursos naturals (ja verificada en el cas d'alguns i esperada en breu per a la resta). S'ha d'entendre aquí: el petroli, el carbó, el gas natural, l'urani ..., és a dir, les matèries primeres energètiques. Però també l'or, la plata, el plom, el coure, l'estany, el mercuri, etc., Matèries primeres minerals d'ús industrial molt estès. La conclusió necessària de tot això és que la nostra decadència com a societat és no només completament inevitable sinó també imminent, i només podrem evitar conseqüències pitjors (el col•lapse) si reconeixem com més aviat la gravetat de la situació, vam començar a dissenyar un nou sistema veritablement sostenible i , a més, posem en marxa un pla de xoc per pilotar una transició que s'endevina perillosa i l'èxit no està en absolut garantit.
Semblant conclusió és tan xocant, tan diferent dels discursos imbuïts d'optimisme tecnològic que estem acostumats a sentir, tan extraordinària, en definitiva, que necessitarà de moltes explicacions per ser acceptada.
Al no poder pagar la factura del petroli, no ens quedarà més remei que disminuir el seu consum, el que afectarà directament al transport de mercaderies i de persones, a la indústria química (producció de plàstics) i l'agricultura.
En encarir el transport de mercaderies, s'afavorirà el comerç de productes de proximitat i això conduirà a més llocs de treball locals.
Les vendes d'automòbils continuaran disminuint, en ser la gasolina cada vegada més cara. Moltes fàbriques d'automòbils hauran d'anar tancant, el que implicarà també una baixada del consum d'acer, alumini, plàstics i altres components de l'automòbil.
La fabricació de plàstics, actualment a força de petroli, disminuirà, i la dels plàstics que siguin necessaris seràn produits a partir de l'acetilè, provinent del carbur de calci. Encara que aquesta fabricació necessita energia per produir el carbur de calci, no es tracta de petroli, sinó d'energia elèctrica, que s'obtindrà, per ara, de la mateixa manera que es fa actualment.
L'agricultura, que ha vist augmentar la seva productivitat de manera impressionant els últims cinquanta anys, seguirà necessitant combustible per poder alimentar una població creixent. És possible que els poders públics declarin prioritari el consum del poc petroli que s'importi per aquesta activitat.
Encara que sigui un tema contenciós, s'ha d'abordar la qüestió de la població. Tots els problemes que tenen a veure amb els recursos són més difícils de resoldre quan hi ha més persones que necessiten aquests recursos. S'han de fomentar famílies més petites i ha d'establir una política d'immigració coherent amb un objectiu de no creixement de la població, el que tindrà conseqüències dramàtiques sobre les pensions de jubilació.
Davant les crisis de crèdit i (possiblement) monetàries, seran necessàries noves formes de finançament d'aquests projectes. Donat que els nostres actuals sistemes monetari i financer es fonamenten en la necessitat de creixement, es requereixen noves formes de diners i la creació de noves formes d'emissió de crèdit. Algunes comunitats ja estan experimentant amb cooperatives de capital, monedes alternatives, i bancs sense interès.
Tots aquests canvis no són gens senzills, però a més no són optatius: les reformes a emprendre són inevitables, simplement per la manca de recursos. I com més ajornem la posada en marxa dels canvis necessaris, major tensió s'acumularà en una societat que no entendrà on es va ser el creixement del passat i per què cada vegada és més pobre, i major serà el risc d'un devastador esclat social que ens deixaria més incapacitats per al canvi.
Però tot això, per ara, no és el llenguatge de cap govern. Probablement perquè vivim en una societat que ha vist moltes pel•lícules que sempre acaben bé, el que ens té a tots infantilitzats, reticents a escoltar males notícies, el que fa que no donem el nostre vot a qui ens anunciï que ens haurem de estrènyer, i molt, el cinturó.
Pessimista?: pot ser. Realista?: molt probablement, per desgràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada