diumenge, de maig 05, 2013

Sampedro i Ortigueira


El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.

A la novel·la hi surt un quadre, que resulta ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al vidre de la finestra hi ha un escut: “tres agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap Ortegal, anomenades farallones coronades d’ortigues.

Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar a la seva terra “a vivir donde la verdad no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...

L’any 1808, de la guerra contra els francesos, Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro, esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta hermosura alrededor...”

Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant d’ell: “... no hay que cruzar el océano, aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y amor”.

El professor Sampedro només va estar una setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?