El professor Sampedro va anar, l’any 1990, a Ortigueira a donar
uns cursos per la Universitat Popular. S’hi va estar una setmana. Tres anys
després publicava Real Sitio, obra en la que feia néixer a Ortigueira a un dels
principals personatges, Don Alonso Vázquez de Andrade, aposentador del rei
Carles IV, així com al seu ajudant Roque. També incorpora a aquesta obra un
rellotger, Lucas, nascut a una de les parròquies d’Ortigueira, Ladrido, on hi
va haver realment, a finals de XVII, un capellà rellotger.
A la novel·la hi surt un quadre, que resulta
ser el retrat de l’esmentat Don Alonso mirant el mar des d’una finestra. Al
vidre de la finestra hi ha un escut: “tres
agudos picachos negros sobre las aguas y en sus cimas sendas ramitas con hojas
verdes”, descrivint l’escut d’Ortigueira, que són les roques del cap
Ortegal, anomenades farallones
coronades d’ortigues.
Don Alonso, als seus seixanta anys, vol tornar
a la seva terra “a vivir donde la verdad
no cambia, la mar de Ortegal”. Continua Don Alonso: “la ría, con su dulce colmarse y vaciarse según la marea, como un latido
cotidiano de la mar; la braveza de los farallones del Ortegal, el ímpetu del
viento, el vuelo de las gaviotas sobre la verdura de los prados,...”
L’any 1808, de la guerra contra els francesos,
Don Alonso ja està retirat a Ortigueira, “donde
la ría semeja un lago de montaña entra alturas cubiertas de robles y castañas
y, en la orilla opuesta, el apretado caserío de Santa Marta despliega sus
viviendas de piedra con oscuros tejados de pizarra”. Diu Don Alonso: “me he salvado de aquel mundo, vivo en otro,
esta paz, esta armonía, nosotros sobre la tierra con el mar y el cielo, tanta
hermosura alrededor...”
Al final, la dona de Don Alonso diu, parlant
d’ell: “... no hay que cruzar el océano,
aquí empieza un mundo nuevo, hecho para hombres como tú, para hombres de mar y
amor”.
El professor Sampedro només va estar una
setmana a Ortigueira. Què no hauria escrit si hi hagués passat més temps?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada