dijous, de maig 02, 2013

Reflexions després de l’eliminació del Barça i del Madrid


Ara que els equips de futbol carpetovetònics han esta eliminats de la championslí, sense pena ni glòria (alguns amb molta més pena que glòria), potser ens podrem ocupar de les coses serioses. Entre elles, dels 6,2 milions d’aturats, per exemple. Tota l’energia que molta gent havia posat en les respectives “remuntades” futboleres s’hauria d’haver posat per remuntar la xifra d’aturats. Però, no. Ni ahir, 1er de maig, es va veure una societat amb ganes de sortir d’aquesta situació. Només es deia que el govern ha de canviar les seves polítiques (així, en plural), però cap proposició de idees per aturar la sagnia. L’únic que sembla tenir idees, o al menys així ho va afirmar, és el senyor Cayo Lara, que va dir que el proper dimecres presentarà al congrés un pla per crear 3.000.000 de llocs de treball. Veurem què proposa, i ja en parlarem.

Es clar que aquest nombre d’aturats és més o menys exacte. L’institut d’estadística espanyol afirma que té una precisió del 1 %; és a dir, que quan parlen de 6,2 milions, volen dir que n’hi ha entre 6,14 i 6,26, una precisió remarcable. La manera de fer aquesta estimació és fent una enquesta, la majoria telefònica, a 65.000 famílies. Estadísticament, la precisió del 1 % és correcta, “sempre que els enquestats diguin la veritat”, que no és sempre el cas. De manera que, diuen alguns que treballen sobre aquestes coses, que la precisió real deu ser del 5 al 10 %. El que no vol dir que la quantitat d’aturats, sigui la que sigui (5,5 o 7,0 milions) no sigui dramàtica.

Les noves previsions del govern sobre l’evolució de l’economia espanyola són d’allò més negres: continuarà l’augment de l’atur, i tindrem dèficit públic durant molts anys. L’element positiu és que pensen que, amb els canvis a les relacions laborals, Espanya podria crear llocs de treball amb un creixement de l’economia de només un 1 %, tal com ha anat fent la majoria dels països europeus, mentre que aquí, fins ara, calia créixer un 2 % per crear-ne. Veurem si és cert. No m’estranyaria que fos així, ja que una indemnització de 40 dies per any treballat en cas de comiat era una barbaritat (a França, per exemple, són 20 dies), però encara fan falta més reformes laborals per facilitar que es creïn llocs de treball quan l’economia comenci a créixer.

La reforma de les administracions va lenta. I és, al meu parer, equivocada. Com que el senyor Rajoy va ser president de la diputació de Pontevedra, es vol reforçar el paper de les diputacions, quan s’haurien de suprimir, i passar la seva feina a les administracions autonòmiques. La reforma del senat, proposada pels socialistes, seria una cosa bona si s’acceptés, però em fa l’efecte que es quedarà en projecte. La senyora Aguirre ens surt ara que cal modificar l’administració pública d’una manera radical, però no ens dona ni el més mínim exemple del que proposa, probablement perquè no ho sap.

Ahir, a la Contra de la Vanguardia, un bon home que respon al nom d’Andreu Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres, ens explica que s’ha de retallar la despesa política, però no la pública. Una molt bona idea, però no ens explica, probablement perquè no en té la més mínima idea, quin percentatge del la despesa pública global és política. Un altre que dóna idees generals, però cap idea concreta.

Ara està de moda que s’ha de fer un gran pacte entre els partits. El problema és que ni els que governen ni els que estan a l’oposició saben què s’hauria de fer per començar a sortir de la crisi. Els uns diuen que s’ha de reduir el dèficit públic com a prioritat absoluta, i que amb això tindrem l’anhelat creixement econòmic, amb els resultats que ja coneixem. Els altres volen fer polítiques que impulsin el creixement, però no proposen res de concret, que el ciutadà pogués valorar, perquè no tenen res de concret a proposar.

Sembla que es desinfla el problema dels desnonaments. Ja se’n parla menys. He llegit el llibre de l’Ada Colau, un bon text, però no puc estar d’acord amb la seva proposició d’imposar la dació en pagament de manera retroactiva, entre altres raons perquè seria fàcilment tombada als jutjats.

El pla energètic queda, per ara, sense definir. El dèficit elèctric va augmentar l’any passat en més de 5.000 milions (quan, per llei, no podia passar de 1.500) i aquí no es mou ningú. El paper presentat pel govern el passat 26 d’abril fa vergonya, no diu res.

Els tertulians diuen que la culpa de tot la tenen els alemanys i, a més, s’ho creuen. Esperen les eleccions de la tardor perquè els teutons comencin a regalar-nos euros, com si fossin un caga tió. El pitjor és que les autoritats públiques també s’ho creuen.

Aquí a la vora, la Generalitat continua sense donar notícies de quantes de les 459 “coses” que ha anat creant al llarg dels anys són estrictament necessàries. Probablement perquè és una manera de col·locar als amics polítics del govern de torn.

En resum, després de la sacsejada que per alguns ha provocat la championslí, quan un es posa a examinar les propostes per sortir de la trista situació en que ens trobem, li venen ganes de plorar. Sembla que ningú sap què fer. Esperarem les propostes del senyor Cayo Lara de dimecres que ve. Però no hi ha res que ens convidi a ser optimistes.