dijous, d’agost 08, 2013

Ensenyament públic i ensenyament privat


L'opinió que estic a punt de donar no està en absolut de moda en aquest moment. Al meu entendre, les millors escoles són les escoles privades. Si hi ha una política educativa que m'agradaria veure adoptada seria una política que aspirés a incrementar el nombre d'institucions educatives privades, i paral·lelament incrementar substancialment el nombre de beques per permetre que puguin accedir a elles un gran nombre de nens de renda baixa. 

No hi ha dubte que aproximadament durant 100 anys l'expansió de l'ensenyament públic va ser una bona cosa. L'escolarització universal i obligatòria va resultar de gran importància econòmica, ja que les persones que saben llegir i escriure i coneixen les quatre regles són treballadors molt més productius. Però és necessari reconèixer els límits del monopoli de l'educació, especialment en els països on fa temps que es va aconseguir l'alfabetització massiva. El problema és que els proveïdors monopolistes de l'ensenyament públic sofreixen els mateixos problemes que afligeixen als proveïdors monopolistes del que sigui: la qualitat disminueix a causa de la falta de competència i al subreptici poder dels interessos creats dels "productors". 

Les institucions educatives privades exerceixen un paper crucial a l'hora d'establir i elevar els estàndards educatius a tot el món. No estic advocant per les escoles privades en contra de les escoles públiques. Estic advocant per ambdues, donat que la diversitat és preferible al monopoli. Una barreja d'institucions públiques i privades amb una competència significativa afavoreix l'excel·lència. D'aquí que les universitats nord-americanes estiguin entre les millors del món, mentre que els instituts d'ensenyament mitjà americans son generalment bastant dolents, ja que estan embarcats en un sistema de monopoli localitzat. Per ventura Harvard seria Harvard si el govern americà o l'estat de Massachusetts l'hagués nacionalitzat? 

Els apologistes de l'educació pública tradicional han d'entendre una cosa molt senzilla: proporcionant una educació publica gratuïta, que generalment és d'una qualitat mediocre, s'està incentivant un sistema educatiu privat realment bo, ja que ningú pagaria entre 10.000 i 20.000 € anuals per una educació que només sigui una mica millor que la gratuïta. 

A tot el món els països intel·ligents s'estan allunyant del model obsolet del monopoli educatiu de l'estat, permetent a la societat civil tornar de nou a l'educació, que és el que li correspon. He de reconèixer que amb l'excepció molt notable de Finlàndia.

La revolució educativa del segle XX va consistir en que a les democràcies l'educació bàsica estigués a l'abast de la majoria de la gent. La revolució educativa del segle XXI consistirà en que cada vegada més nens tinguin accés a una educació de qualitat. El que hi estigui en contra és un elitista: és que vol que els nens pobres estudiïn a escoles pèssimes.

(Inspirat en el llibre "La gran degeneració", de l'anglès Niall Ferguson)