A la plana dels mots encreuats, i avant d’atacar-los, llegeixo a l’efemèride del dia : 20 de novembre de 1975, mort del general Franco. Li dic a en Janí:
- Mira el que diu el diari: avui fa anys que en Franco es va morir.
- I qui era aquest xicot?, em va contestar, encara mig adormit.
Li explico els anys de la dictadura, quan no es podia anar a votar, quan el tal general era l’únic que manava, quan durant molts anys el parlar català en public era mal vist, etc.
- Que portava un bigotet, aquest senyor?
- Si que en portava un. Llavors era moda a Madrid de portar un bigoti petit.
- Pel que em dius, aquest senyor es devia semblar molt amb l’Ansar, l’amic d’en Bush, em contesta.
No sabia pas que en Janí es fixés tant en els personatges politics, però la comparació no em sembla pas del tot desencaminada.
Així, doncs, fa trenta-un anys que el general és mort. Que de pressa passa el temps.
Fa dos anys, el 20 de novembre, el Barça va guanyar al Madrid per 2 a 1, i Espanya va guanyar el festival d’Eurovisió, versió canalla, amb el famós antemuertaquesensiya.
L’any passat, el 20 de novembre, el Barça va guanyar a cal Madrid per 3 a 0.
Aquest any, res de res. Es clar, és dilluns. Només que ahir 19 de novembre el Barça va guanyar a Mallorca per 4 a 1.
Que no és seriós això de comentar l’aniversari de la mort del general amb el futbol? Els que hem viscut la major part de la nostra vida sota el règim del general, recordem encara com un dels afronts més importants el robatori, impulsat pel règim, d’en Di Stéfano, perquè anés al Madrid. Això, més que cap altra cosa, no li perdonarem mai al general.
La resta del que va passar en aquell període, la deixarem pels de la memòria històrica. Dels que parlarem un altre dia, si Déu ho vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada