dimarts, de novembre 07, 2006

Eleccions i pactes

La veritat és que no volia comentar les eleccions ni els pactes que es farien després. Però he de confessar que em vaig equivocar en pronosticar els pactes, ja que vaig pensar que CiU i PSC en farien un, però no ha estat així.

Em vaig equivocar al analitzar la psicologia del senyor Montilla. Es clar que aquest senyor és mediocre (almenys per una posició de gran responsabilitat) com ho ha demostrat quan era ministre d’indústria. Un exemple és que va dir que considerava essencial que el control de les centrals nuclears es mantingués en mans nacionals, i no va fer res per lligar-ho durant dos anys, despertant-se quan va venir una OPA, és a dir, massa tard. En realitat, és un home d’aparell de partit, és a dir, un intrigant.

A aquest home mediocre li van oferir ser candidat a President de la Generalitat per treure’l de ministre, amb la voluntat (dissimulada, això sí) del germà gran de que perdés les eleccions. El pobre no se’n va donar compte fins que va veure els resultats i els comentaris que va fer-ne el seu germà gran. Com tot perdedor mediocre, va voler demostrar que s’havia fet gran i es va rebel•lar contra del germà, i va pactar el tripartit: va considerar que per ell era millor ser cap d’un govern feble, ajuntant-se amb dos altres perdedors, que ser col•laborador d’un govern fort, on seria, gairebé, un ningú.

Es clar que per no pactar amb CiU li feia falta que Esquerra estigués d’acord amb ell. I aquí ve la segona part. L’objectiu principal d’Esquerra no és Catalunya, sinó el rebentar CiU. Ni el senyor que té cara de bona persona (en Carod) ni el que sembla estar sempre emprenyat (en Puigcercós) poden consentir no ser els únics que siguin nacionalistes. Per això han de rebentar el nacionalisme de centre dreta, o sigui, CiU. No es volen donar compte que per aconseguir que Catalunya avanci fa falta un partit nacionalista de centre esquerra, que són ells, però també un partit nacionalista de centre dreta. Rebentant el centre dreta nacionalista, tindran la satisfacció de ser els única nacionalistes importants, però al preu de frenar la independència pràctica de Catalunya.

D’altra banda, amb CiU haurien estat com en Montilla: uns acompanyants de segon ordre, i això no ho haurien pogut suportar. Aliant-se amb un altra perdedor com ells, tenen la impressió que podran ser més protagonistes. Que es podran sentir més realitzats. Encara que Catalunya en pateixi.

Tant en Montilla com els dos d’Esquerra han preferit sentir sota el cul l’escalfor d’una bona poltrona que prendre una decisió més intel•ligent però més difícil.

A Espanya ja es comencen a esclafar de riure. Un govern feble a Catalunya convé a molts. Un govern de perdedors fa que, avui, Catalunya sigui més espanyola que ahir.

Es clar que el tripartit ens ha explicat que serà un govern de progrés. Aquesta paraula, com moltes altres, és una paraula buida de contingut, pronunciada per aquells que no tenen res a oferir. I així ens anirà.

La única esperança que ens queda és que la feblesa d’Esquerra sigui al final la solució: que les bases es donin compte de la veritable voluntat dels seus dirigents, que posen la seva visió petita i partidista (quan no personal) per davant dels interessos de Catalunya, i els obliguin a fer marxa enrere. Encara que no m’atreviria a dir que això passarà aviat. Ja m’he equivocat una vegada per tornar a fer pronòstics.

1 comentari:

albertserranogarcia ha dit...

em fa l'efecte ssr que tots ens hem equivocat en els pronòstics... fins i tot els més agossarats com jo.

les teves reflexions sempre em fan pensar.

ja ho deia aquell...tenim el món que ens mereixem, o no?