El govern, i no solament el que tenim ara, sinó tots els governs, ens diuen que el creixement econòmic del país és important, superior a la mitjana de la Unió Europea. En conclouen que l’economia va bé, que la política econòmica del govern de torn és la política adequada, i ens demanen el nostre vot per poder seguir governant, ja que només ells, amb la seva política econòmica, ens poden assegurar que tot seguirà progressant, cosa que ens ajudarà a ser feliços.
El ciutadà, però, no veu aquesta bonança econòmica enlloc. A la gent normal li costa arribar a final de mes, veu que les coses de menjar s’apugen, que les hipoteques els ofeguen, econòmicament parlant. Cada vegada els joves triguen més a independitzar-se, cada vegada el personal té menys criatures, ja que a més criatures, més despeses, que no poden pagar.
Com pot ser que la economia del país vagi cada vegada millor, i que les economies particulars no? On es troba la contradicció?
La ciència de l’economia és enrevessada, i molt poca gent és capaç d’explicar-ne totes les interioritats. Una primera aproximació al dilema del que acabem de parlar és que la comptabilitat de l’economia global del país, de la macroeconomia, és falsa, no es correspon a la realitat. El PIB (producte interior brut) que, en teoria, comptabilitza la creació de riquesa, és massa optimista. El PIB per càpita, que voldria indicar el grau de benestar dels ciutadans, també.
Per què? Posarem dos exemples, sabent que n’hi ha d’altres: la comptabilització de la riquesa creada per la construcció i la comptabilització de la riquesa creada per les despeses públiques.
La construcció
Si ens venen un pis per 300.000 euros, la meitat o menys es correspon al valor real dels materials i de la ma d’obra dels paletes. L’altre meitat correspon a la plusvàlua del constructor i al preu del sòl. Ni la plusvàlua és creació de riquesa, ni el preu del sòl tampoc. El preu del sòl augmenta, moltes vegades, per una signatura d’un funcionari que requalifica el terreny. Però el terreny és exactament el mateix que hi havia abans. La signatura del tal funcionari no ha creat cap riquesa. La comptabilitat nacional, en canvi, contempla aquesta “creació de riquesa” purament artificiosa com creació real de riquesa.
La despesa pública
Quan es fa una terminal aeroportuària com la famosa T4 de Barajas, es crea una riquesa. Quan aquesta terminal costa el doble del que estava pressupostat, únicament perquè s’ha volgut fer una obra arquitectònica que deixi parat al badoc, s’ha creat una riquesa sumptuosa que no té cap valor pràctic per a ningú. Aquesta riquesa es pot considerar com purament artificiosa. Aquest sobre cost totalment innecessari s’hauria pogut destinar a altres obres públiques que tinguessin una utilitat certa pel ciutadà. Ídem amb la nova terminal del Prat, amb els edificis d’en Calatrava a València, etc, etc.
La inversió gegantesca que actualment s’està fent amb l’AVE es pot també considerar com una obra que no crea la riquesa del seu cost. Si es fes menys AVE (o més poc a poc) i, en canvi, es potenciés el transport de rodalies, no només a Barcelona, sinó a tants altres llocs de l’estat on no n’hi ha, la creació de riquesa seria més real.
I no parlem de molta despesa pública que no arriba al ciutadà pel valor que costa, com per exemple l’educació i la sanitat.
La despesa pública, sigui la que sigui, es comptabilitza sencera quan es fa el càlcul del PIB. D’aquesta despesa, el ciutadà en percep només una part, de vegades perquè es tracta de despeses inútils, de vegades perquè el seu resultat és més aviat magre, per una gestió poc eficient.
Hem de saber que, com que la despesa pública augmenta més que l’economia real, aquesta distorsió comptable augmenta artificialment el PIB que la gent “toca”, el que podríem anomenar PIB del poble.
Conclusió
Quan el senyor Ansar deia que Espanya va bien, ho deia perquè mirava el creixement comptable de l’economia, el creixement del PIB per càpita. El govern socialista actual raona de la mateixa manera.
Les xifres oficials que ens donen són, doncs, optimistes pel que fa a l’economia individual. Això explica la contradicció entre el que els governants ens diuen i el que cadascú de nosaltres veu.
El que no sé si ens ho diuen perquè s’ho creuen, és a dir, perquè no en saben més, o bé ens ho diuen perquè ens volen enganyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada