Mitges veritats

El panorama catalanista està imbuït de certeses que no són més que mitges veritats. O veritats a mitges, que és el mateix. Els “gurus” de la mediocritat, del nacionalisme i del independentisme volen enganyar a la resta d’Espanya (diuen que fan pedagogia) i als catalans explicant que tots els mals de Catalunya venen d’Espanya, o de Madrid. Trobo aquesta actitud poc seriosa.

Passo a comentar algunes mitges veritats. Una històrica i dues econòmiques.


La pèrdua de les llibertats del 1714

Catalunya va perdre les seves llibertats l’any 1714, de la ma del Borbó Felip V. De quines llibertats ens parlen? Catalunya tenia un règim foral que es corresponia més amb l’edat mitjana que amb l’edat moderna, i aquest règim foral era més un fre que un agulló pel progrés.

Intentar resumir la història de Catalunya del 1630 al 1750 en tres paràgrafs és una barroeria i una temeritat, però es pot intentar presentar unes poques idees bàsiques d’aquest període tant intens de la nostra història.

Catalunya, al acabar el segle XVII, tenia els mateixos habitants que cent anys enrere, el que demostra l’estancament econòmic que va patir durant gairebé tot el segle.

Catalunya, amb les seves llibertats (i probablement a causa d’elles), ve ser un niu de bandolers fins cap al 1680.

Catalunya, quan el 1640, es va rebel•lar contra els Austries i es va decantar cap a França, va poder comprovar dues coses: que era incapaç de governar-se per ella mateixa i que França la tractava pitjor que Castella. Quan Catalunya va decidir tornar cap a Espanya, com a resultat de la rebel•lió poc responsable, es va perdre la Catalunya Nord.

Només cap a l’any 1680 les llibertats de Catalunya varen poder concretar-se en alguna cosa útil. A causa de la seva independència monetària, no va sofrir els greus inconvenients de la enorme inflació de la moneda castellana ni la salvatge deflació subsegüent, que va portar la fam a Castella. A Catalunya, una certa estabilitat monetària a partir de 1660, amb una inflació reduïda, va permetre l’acumulació de capital, amb la corresponent recuperació de l’economia catalana, que fins llavors havia estat una de les més endarrerides de la península.

Quan, el 1714, el decret de Nova Planta va anul•lar tots els privilegis i furs catalans, en va seguir una quinzena d’anys en què l’economia catalana va estar a prop de la ruïna, a causa d’una transformació massa brutal. Però desprès va resultar que l’anul•lació dels privilegis va afavorir insospitadament Catalunya, ja que va fer que els catalans haguessin de mirar endavant. A més, els catalans varen tenir els mateixos privilegis que els castellans en el regne. Es a dir, varen poder comerciar lliurement amb Amèrica.

Dir que Catalunya va perdre les seves llibertats el 1714 és una veritat. Però una veritat a mitges, ja que aquesta pèrdua va ser un dels fonaments de la prosperitat catalana. Aquesta pèrdua va permetre a Catalunya de passar de l’edat mitjana a la moderna.

La veritat completa és que el millor per Catalunya hagués estat que es perdessin els privilegis i furs antiquats, i que es conservessin els que donaven un cert avantatge, com es va fer a les “províncies exemptes”, és a dir, al País Basc i a Navarra. Però el País Basc i Navarra varen escollir el camp guanyador, i Catalunya, no. Qui va tenir la culpa d’aquesta equivocació?


El balanç fiscal

S’ha posat de moda entre els nacionalistes i els independentistes demanar la publicació del balanç fiscal. Aquest balanç fiscal permetrà de demostrar que, en els comptes de l’estat, Catalunya és una regió que paga més del que rep. El que és una veritat com un temple. Però que no és tota la veritat econòmica de Catalunya envers Espanya.

També Alemanya, al si de la Unió Europea, és un estat que dona més al pressupost comú del que rep. Discuteixen per disminuir aquest dèficit, però continuen, malgrat tot, dins de la Unió, i pagant. Per què? Per què els alemanys són així, altruistes, generosos, solidaris? No. Alemanya continua dins de la Unió, i pagant, malgrat el seu dèficit fiscal, perquè l’economia és molt més que la fiscalitat. L’economia és també transferència de capitals i de rendes. I Alemanya, dins de la Unió, té uns balanços de transferència de capitals i de rendes positius. I aquests balanços són més importants que el balanç fiscal.

El mateix passa a Catalunya dins d’Espanya. El balanç fiscal li és negatiu. Però, i els altres? Per què no se’n vol parlar? Perquè, econòmicament, ara per ara, a Catalunya li és beneficiós estar dins d’Espanya. Demanar només el balanç fiscal i oblidar-se de la resta de l’economia és una altre mitja veritat.


La manca d’inversions

Ai, la manca d’inversions! Quins escarafalls que en fem. Dir que a Catalunya hi ha mancat inversions de l’estat central durant els darrers deu anys és veritat. Com han mancat a Galícia, a València i a altres llocs. Inclòs a Madrid.

A Madrid, dieu? Si a Madrid s’hi ha fet desenes de quilòmetres de metro! Es veritat, però el metro de Madrid ha estat pagat, en gran part, per la Comunitat i per l’Ajuntament de la capital. L’estat central n’ha pagat una part relativament petita.

Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat han estat capaços, durant el mateix període, de fer un avanç substancial al metro de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Per què? Per dues raons, una estructural i una altra circumstancial. Una estructural, ja que a Catalunya tenim altres despeses que no té la comunitat de Madrid, com és la defensa de la nostra cultura, la defensa del català, etc, que, ho vulguem o no, ens costen diners i temps. Diners i temps que no podrem dedicar a infraestructures. La circumstancial és que, desprès del desastre del Carmel, les obres s’han gairebé parat.

A Catalunya, ho hem de reconèixer, no sabem decidir ni fer inversions públiques: el Carmel, la manca de previsió de l’eix transversal... I l’AVE del que, recordem-ho, el trajecte va ser decidit per consens entre els diversos ajuntaments (entre els que hi havia el senyor Montilla), la Generalitat del darrer període del president Pujol i el ministeri, obviant les dificultats tècniques que, ja llavors, els que consensuaven tenien l'obligació d'haver previst que hi hauria ... I el túnel de l’AVE per sota Barcelona, que encara es discuteix...

A més, Catalunya és incapaç de decidir quines infraestructures s’han de prioritzar. En tenim molts exemples: el quart cinturó, la línea d’alta tensió, etc. La Generalitat ha esta incapaç, des de fa almenys deu anys, de detectar els problemes i de exigir-ne la solució quan eren de competència estatal. Diputats catalans (i catalanistes) han aprovat gairebé sempre els pressupostos de l’estat central, amb la seva manca d’inversions per Catalunya inclosa. I no recordo que mai s’hagi exigit, clar i fort, una inversió substancial per rodalies. Fins ara, que no funcionen.

La veritat sencera és que a Catalunya hi manquen inversions, sense cap dubte, però que els responsables no es troben només a Madrid.


Conclusió

Els mediocres, els nacionalistes i els independentistes, amb aquestes mitges veritats, no enganyen a ningú de fora de Catalunya. Allà ja han après que les protestes polítiques de Catalunya no són, gairebé mai, serioses. Els és molt senzill el rebatre-les.

Potser el que pretenen els mediocres, els nacionalistes i els independentistes és enganyar als catalans. Si és així, és que ens prenen per enzes. Si voleu trobar una altre causa per justificar l’abstenció, aquesta n’és una més.

No sé si els nostres polítics, amb aquestes mitges veritats, ens volen enganyar (que seria greu) o senzillament que, ignorants, se les creuen (que no sé si seria encara més greu). El que si sé és que estan creant un sentiment de desafecció, no envers Espanya, com ara és moda de dir, sinó envers ells mateixos.

A veure si, d’una vegada, Catalunya arriba a tenir un o dos líders (com a la primera època del president Pujol), que ens diguin la veritat sencera (no mitges veritats), que es facin respectar a fora de Catalunya per la seva seriositat, i que facin tirar endavant aquest projecte que, ara per ara, els mediocres, els nacionalistes i els independentistes tenen encallat: tirar Catalunya endavant.