dilluns, de novembre 12, 2007

Mitges veritats

El panorama catalanista està imbuït de certeses que no són més que mitges veritats. O veritats a mitges, que és el mateix. Els “gurus” de la mediocritat, del nacionalisme i del independentisme volen enganyar a la resta d’Espanya (diuen que fan pedagogia) i als catalans explicant que tots els mals de Catalunya venen d’Espanya, o de Madrid. Trobo aquesta actitud poc seriosa.

Passo a comentar algunes mitges veritats. Una històrica i dues econòmiques.


La pèrdua de les llibertats del 1714

Catalunya va perdre les seves llibertats l’any 1714, de la ma del Borbó Felip V. De quines llibertats ens parlen? Catalunya tenia un règim foral que es corresponia més amb l’edat mitjana que amb l’edat moderna, i aquest règim foral era més un fre que un agulló pel progrés.

Intentar resumir la història de Catalunya del 1630 al 1750 en tres paràgrafs és una barroeria i una temeritat, però es pot intentar presentar unes poques idees bàsiques d’aquest període tant intens de la nostra història.

Catalunya, al acabar el segle XVII, tenia els mateixos habitants que cent anys enrere, el que demostra l’estancament econòmic que va patir durant gairebé tot el segle.

Catalunya, amb les seves llibertats (i probablement a causa d’elles), ve ser un niu de bandolers fins cap al 1680.

Catalunya, quan el 1640, es va rebel•lar contra els Austries i es va decantar cap a França, va poder comprovar dues coses: que era incapaç de governar-se per ella mateixa i que França la tractava pitjor que Castella. Quan Catalunya va decidir tornar cap a Espanya, com a resultat de la rebel•lió poc responsable, es va perdre la Catalunya Nord.

Només cap a l’any 1680 les llibertats de Catalunya varen poder concretar-se en alguna cosa útil. A causa de la seva independència monetària, no va sofrir els greus inconvenients de la enorme inflació de la moneda castellana ni la salvatge deflació subsegüent, que va portar la fam a Castella. A Catalunya, una certa estabilitat monetària a partir de 1660, amb una inflació reduïda, va permetre l’acumulació de capital, amb la corresponent recuperació de l’economia catalana, que fins llavors havia estat una de les més endarrerides de la península.

Quan, el 1714, el decret de Nova Planta va anul•lar tots els privilegis i furs catalans, en va seguir una quinzena d’anys en què l’economia catalana va estar a prop de la ruïna, a causa d’una transformació massa brutal. Però desprès va resultar que l’anul•lació dels privilegis va afavorir insospitadament Catalunya, ja que va fer que els catalans haguessin de mirar endavant. A més, els catalans varen tenir els mateixos privilegis que els castellans en el regne. Es a dir, varen poder comerciar lliurement amb Amèrica.

Dir que Catalunya va perdre les seves llibertats el 1714 és una veritat. Però una veritat a mitges, ja que aquesta pèrdua va ser un dels fonaments de la prosperitat catalana. Aquesta pèrdua va permetre a Catalunya de passar de l’edat mitjana a la moderna.

La veritat completa és que el millor per Catalunya hagués estat que es perdessin els privilegis i furs antiquats, i que es conservessin els que donaven un cert avantatge, com es va fer a les “províncies exemptes”, és a dir, al País Basc i a Navarra. Però el País Basc i Navarra varen escollir el camp guanyador, i Catalunya, no. Qui va tenir la culpa d’aquesta equivocació?


El balanç fiscal

S’ha posat de moda entre els nacionalistes i els independentistes demanar la publicació del balanç fiscal. Aquest balanç fiscal permetrà de demostrar que, en els comptes de l’estat, Catalunya és una regió que paga més del que rep. El que és una veritat com un temple. Però que no és tota la veritat econòmica de Catalunya envers Espanya.

També Alemanya, al si de la Unió Europea, és un estat que dona més al pressupost comú del que rep. Discuteixen per disminuir aquest dèficit, però continuen, malgrat tot, dins de la Unió, i pagant. Per què? Per què els alemanys són així, altruistes, generosos, solidaris? No. Alemanya continua dins de la Unió, i pagant, malgrat el seu dèficit fiscal, perquè l’economia és molt més que la fiscalitat. L’economia és també transferència de capitals i de rendes. I Alemanya, dins de la Unió, té uns balanços de transferència de capitals i de rendes positius. I aquests balanços són més importants que el balanç fiscal.

El mateix passa a Catalunya dins d’Espanya. El balanç fiscal li és negatiu. Però, i els altres? Per què no se’n vol parlar? Perquè, econòmicament, ara per ara, a Catalunya li és beneficiós estar dins d’Espanya. Demanar només el balanç fiscal i oblidar-se de la resta de l’economia és una altre mitja veritat.


La manca d’inversions

Ai, la manca d’inversions! Quins escarafalls que en fem. Dir que a Catalunya hi ha mancat inversions de l’estat central durant els darrers deu anys és veritat. Com han mancat a Galícia, a València i a altres llocs. Inclòs a Madrid.

A Madrid, dieu? Si a Madrid s’hi ha fet desenes de quilòmetres de metro! Es veritat, però el metro de Madrid ha estat pagat, en gran part, per la Comunitat i per l’Ajuntament de la capital. L’estat central n’ha pagat una part relativament petita.

Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat han estat capaços, durant el mateix període, de fer un avanç substancial al metro de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Per què? Per dues raons, una estructural i una altra circumstancial. Una estructural, ja que a Catalunya tenim altres despeses que no té la comunitat de Madrid, com és la defensa de la nostra cultura, la defensa del català, etc, que, ho vulguem o no, ens costen diners i temps. Diners i temps que no podrem dedicar a infraestructures. La circumstancial és que, desprès del desastre del Carmel, les obres s’han gairebé parat.

A Catalunya, ho hem de reconèixer, no sabem decidir ni fer inversions públiques: el Carmel, la manca de previsió de l’eix transversal... I l’AVE del que, recordem-ho, el trajecte va ser decidit per consens entre els diversos ajuntaments (entre els que hi havia el senyor Montilla), la Generalitat del darrer període del president Pujol i el ministeri, obviant les dificultats tècniques que, ja llavors, els que consensuaven tenien l'obligació d'haver previst que hi hauria ... I el túnel de l’AVE per sota Barcelona, que encara es discuteix...

A més, Catalunya és incapaç de decidir quines infraestructures s’han de prioritzar. En tenim molts exemples: el quart cinturó, la línea d’alta tensió, etc. La Generalitat ha esta incapaç, des de fa almenys deu anys, de detectar els problemes i de exigir-ne la solució quan eren de competència estatal. Diputats catalans (i catalanistes) han aprovat gairebé sempre els pressupostos de l’estat central, amb la seva manca d’inversions per Catalunya inclosa. I no recordo que mai s’hagi exigit, clar i fort, una inversió substancial per rodalies. Fins ara, que no funcionen.

La veritat sencera és que a Catalunya hi manquen inversions, sense cap dubte, però que els responsables no es troben només a Madrid.


Conclusió

Els mediocres, els nacionalistes i els independentistes, amb aquestes mitges veritats, no enganyen a ningú de fora de Catalunya. Allà ja han après que les protestes polítiques de Catalunya no són, gairebé mai, serioses. Els és molt senzill el rebatre-les.

Potser el que pretenen els mediocres, els nacionalistes i els independentistes és enganyar als catalans. Si és així, és que ens prenen per enzes. Si voleu trobar una altre causa per justificar l’abstenció, aquesta n’és una més.

No sé si els nostres polítics, amb aquestes mitges veritats, ens volen enganyar (que seria greu) o senzillament que, ignorants, se les creuen (que no sé si seria encara més greu). El que si sé és que estan creant un sentiment de desafecció, no envers Espanya, com ara és moda de dir, sinó envers ells mateixos.

A veure si, d’una vegada, Catalunya arriba a tenir un o dos líders (com a la primera època del president Pujol), que ens diguin la veritat sencera (no mitges veritats), que es facin respectar a fora de Catalunya per la seva seriositat, i que facin tirar endavant aquest projecte que, ara per ara, els mediocres, els nacionalistes i els independentistes tenen encallat: tirar Catalunya endavant.

3 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Malgrat que puc estar d’acord amb algunes coses, tinc que dir però qui potser per manca d’informació diu veritats a mitjes ets tu:

La pèrdua de les llibertats del 1714,
Per exemple quan dius :

Catalunya tenia un règim foral que es corresponia més amb l’edat mitjana que amb l’edat moderna, i aquest règim foral era més un fre que un agulló pel progrés.
Catalunya, al acabar el segle XVII, tenia els mateixos habitants que cent anys enrere, el que demostra l’estancament econòmic que va patir durant gairebé tot el segle. Catalunya, amb les seves llibertats (i probablement a causa d’elles), ve ser un niu de bandolers fins cap al 1680.

a) No tens en compte els episodis de la peste negre durant els segles XIV , XV i XVI van afectar molt més al Principat que a Castella degut al comerç maritim del port de Barcelona cap l’Orient. En un dels episodis la població del principat es va reduir a la meitat!.

b) El règim foral era igual de dolent en aquells moments a Catalunya que a moltes parts d’Alemanya, de fet aquest pais fins l’entrada al segle XIX amb en Bismark no es va començar a modernitzar i això no ha estat cap impediment perquè ara sigui una potencia mundial.


El balanç fiscal

Per exemple quan dius :

També Alemanya, al si de la Unió Europea, és un estat que dona més al pressupost comú del que rep. Discuteixen per disminuir aquest dèficit, però continuen, malgrat tot, dins de la Unió, i pagant. Per què? Per què els alemanys són així, altruistes, generosos, solidaris? No. Alemanya continua dins de la Unió, i pagant, malgrat el seu dèficit fiscal, perquè l’economia és molt més que la fiscalitat. L’economia és també transferència de capitals i de rendes. I Alemanya, dins de la Unió, té uns balanços de transferència de capitals i de rendes positius. I aquests balanços són més importants que el balanç fiscal.

a) Vet aqui una obvietat, es clar que els Alemanys gràcies a la Unió Europea son per cinquena vegada consecutiva el primer pais exportador del mon, per d’amunt dels EEUU, Japó i Xina. Per Catalunya abans de l’entrada a la Unió Europea, economicament era rentable ser d’Espanya malgrat la poca inversió que rebiem, perque les postres empreses ho compensaven amb les ventes al mercat captiu espanyol. Peró en el moment que han desaparegut les fronteras aquesta aventatge s’ha perdut i si li sument el déficit fiscal creixent cada any que pasa, ha provocat una manca d’inversions en infraestructuras bàsiques, en inovació i sobretot en ajudes per a competir en el mercat mundial. Tot junt ha fet que ara Catalunya sigui molt menys competitiva que abans. Mentre que a Alemanya desde fa 20 anys totes les empreses han rebut diners publics ( a traves de les caixes regionals o directament dels governs federals) per anar a conquistar primer Europa i ara Asia. No es pot comparar el cas de Alemanya i Catalunya!

b) Sense fronteres i arancels pertanyer a Espanya no te cap benefici pels empresaris catalans, només potser per el domini del Idioma però aixó no compensa la manca d’inversio necessaria per continuar ser competitius


La manca d’inversions
Per exemple quan dius :

Madrid, dieu? Si a Madrid s’hi ha fet desenes de quilòmetres de metro! Es veritat, però el metro de Madrid ha estat pagat, en gran part, per la Comunitat i per l’Ajuntament de la capital. L’estat central n’ha pagat una part relativament petita.

Ni l’Ajuntament de Barcelona ni la Generalitat han estat capaços, durant el mateix període, de fer un avanç substancial al metro de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Per què? Per dues raons, una estructural i una altra circumstancial. Una estructural, ja que a Catalunya tenim altres despeses que no té la comunitat de Madrid, com és la defensa de la nostra cultura, la defensa del català, etc, que, ho vulguem o no, ens costen diners i temps. Diners i temps que no podrem dedicar a infraestructures

a) Madrid ho pot pagar perquè té la seu de les principals empreses publiques i privades que pagen els imposts a la comunidad de Madrid i al seu adjuntament. Unes empreses que els Catalans pagem pel seu “servei”, un servei com per exemple Endesa (que no te cap client a Madrid) o l’empresa que suministra la infraestructura electrica, o Repsol o Telefonica o Iberia o fins i tot Transmediterranea malgrat que Madrid no tinguin cap Mar. Però si no havia prou també tenen tots els ministeris amb els seus edificis, els sous dels seus treballadors i totes les empreses de serveis que viuen de tota aquesta activitat, a on va a parar tot aquests diners que pagen d’imposts , doncs a la Comunidad de Madrid i a l’Ajuntament de Madrid. Encara vols més que passa amb Aena i el Aeroport de Barajas, que pasa amb Correus, que pasa amb el AVE i totes les empreses que es fan i desfan per malgastar els diners publics que pagem també els Catalans?
b) Madrid no te que pagar despeses per la seva cultura i la promoció de la seva llengua perquè la pagem entre tots, també els catalans!. I aquesta despesa que la Generalitat hi dedica es tant minsa que si dediquesim tots els recursos a fer infraestructures no pagariem el que costa construir una estació de Metro.

ssr ha dit...

Gràcies pel comentari, interessant com tots els teus escrits.

Hi ha punts, però, en els que no estem d’acord:

- La pesta i altres desgràcies varen ser, a la segona meitat del segle XVII, menys mortíferes a Catalunya que a Castella o que a València i a Andalusia.

- Els impostos que té Madrid deguts a empreses centralitzades existeixen, és clar. Però si mirem els pressupostos de Madrid (comunitat de Madrid) i de la Generalitat del 2008 hi veiem que a Madrid tenen uns ingressos per impostos directes i indirectes de 16,6 mil milions d’euros i la Generalitat en té 18,1. No s'hi troba pas aquest pretès gran avantatge de Madrid.

- Si es mira on van les exportacions catalanes (taules input – output de Catalunya) es veu que dir que Catalunya no té avantatges comercials en pertànyer a Espanya és una afirmació purament ideològica. Sinó, per què protesten tant els empresaris quan la resta d’Espanya parla de fer un boicot als productes catalans?

La realitat és més complexa que el que les, insisteixo, mitges veritats que alguns argumenten, semblen voler dir. I penso que insistir en aquestes mitges veritats és contraproduent pel que les diu i pel missatge que vol transmetre.

Aquest és l’esperit del meu escrit, i cap altre.

Manel des de l'Exili ha dit...

Si, ja vaig entendre des de el primer moment el teu esperit de l'article: Que nosaltres també tenim molta culpa del desgavell actual. Però això no ens ha de condicionar en el sentit de pensar que som pitjors que els altres. Els altres i sobretot el de Madrid o Alemanys juguen amb les cartes a favor, mentre que nosaltres cada dia que passa, les tenim més en contra.

Per exemple a Madrid malgrat que l'entrada d'imposts sigui més baixa que a Catalunya, no pots comparar 4 o 5 milions amb 7 o mes milions. No pots comparar que la Comunidad de Madrid es equivalent a l'àrea metropolitana de Barcelona i Catalunya es molt més gran i extensa per repartir els diners, pagar els funcionaris, les infraestructures...etc

Es clar que les empreses catalanes encara viuen molt més del mercat espanyol que del reste, però insisteixo això era degut al passat perquè era un mercat tancat a l'exterior, ara això no te cap sentit pensar que continua sent una avantatge perquè primer estem dins de d'unió Europea a on ja no hi han fronteres ni aranzels amb altres països més industrialitzats i preparats i segon per el que ja està arribant amb la globalització. Si no tenim el suport d'un estat, com ha fet Alemanya amb les seves empreses , les empreses catalanes tenen els dies comptats per continuar jugant a la primera divisió.

Respecte a la pesta, potser si que en els segle XVII no va afectar tant a Catalunya que en el reste, però el mal ja estava fet i en aquell segle Catalunya ja va que tenir de demanar ajuda militar ( vaixells però sobretot en homes) a Castella per a lluitar en la Batalla de Llepant contra l'expansió otomana per a defensar els seus territoris mediterranis i el seu comerç marítim. Quan els castellans no tenien cap motiu per fer-ho, si no fos pels calers que els catalans van tenir que pagar!

Estic d'acord amb tu que els catalans hem d'esser més autoexigens amb nosaltres mateixos perquè amb aquestes cartes que ens ha tocat jugar, no ho tenim tant fàcil com els demes, però tampoc hem de caura en la trampa que els espanyols volen que caiguem de que no som ningu.
Per cert ja vaig fer un article en el meu bloc amb el nom de.

„Ningunejar“ els catalans: el masclisme aplicat als pobles.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/50214

Salut i salutacions des de Alemanya
Manel Bargalló