Medalla d’or per la Xina

Un estudi de l’Agència Holandesa del Medi Ambient publicat no fa gaire diu que l’any 2007 les emissions de CO2 de la Xina han estat un 14 % més importants que les dels Estats Units. En un estudi publicat un any abans, la mateixa Agència informava que les emissions xineses del 2006 varen ser un 7 % més elevades que les dels Estats units, però molts experts van ser escèptics sobre aquesta afirmació. L’Agència Internacional de l’Energia ha confirmat recentment que la Xina havia emès més CO2 que els Estats Units a final del 2007. Hi ha doncs pocs dubtes de que la Xina sigui, ara mateix, l’emissor de CO2 més important del planeta. La medalla d’or de les emissions, per dir-ho en termes de competició olímpica.

Les emissions xineses han crescut un 8 % l’any 2007, i varen créixer un 11 % cadascun dels anys 2005 i 2006, és a dir, un total del 33 % en tres anys. Les emissions continuaran de créixer de manera substancial durant els propers anys, ja que estan lligades al fort creixement econòmic xinès i a la seva particular barreja de producció d’energia (basada principalment en la combustió de carbó) i d’indústries que necessiten molta energia i que emeten molt CO2 (alumini, ciment i vidre pla). El 20 % de les emissions xineses procedeix dels forns de ciment, producte essencial per mantenir el boom de la construcció, boom alimentat pels Jocs Olímpics i pels terratrèmols que han devastat el sud de la Xina.

En canvi, les emissions americanes s’han mantingut estables aquests darrers anys. Així i tot, els Estats Units són encara els que tenen més emissions per habitant: 19,4 tones anuals. Segueixen Rússia amb 11,8 tones, la Unió Europea amb 8,6, la Xina amb 5,1, l’India, amb 1,8. Però les emissions, s’han de calcular per habitant o per superfície?

La Xina representa la majoria del consum mundial de carbó, segons l’Agència Internacional de l’Energia. Els Estats Units són també un consumidor important de carbó per fer funcionar la seva indústria. I no és fàcil que aquest consum de carbó disminueixi, tenint en compte l’augment de preu del petroli i del gas. Aquests augments han generat un nou interès per tot arreu (també a la Unió Europea) per les centrals elèctriques de carbó, que són les que més CO2 emeten per kilowatt-hora produït.

Amb tot això, es fa difícil pensar que a Copenhaguen, on s’ha de decidir a finals del 2009 un tractat que substitueixi al de Kioto, hi pugui haver un consens suficient per limitar les emissions de CO2 que estabilitzin la concentració d’aquest gas a 500 ppm per la segona meitat del segle (recordem que ara en tenim 385 ppm, i que aquesta concentració augmenta de 2 a 2,5 ppm cada any)

Solució? Cremar carbó, però sense enviar el CO2 produït a l’atmosfera. Com? Enviant el CO2 sota terra en comptes d’enviar-lo enlaire. La tècnica existeix. I no és pas massa cara.